jmsansalvador |
dissabte, 25 de maig de 2013 | 01:34h
El concepte "friqui" pot semblar una idea postmoderna però aplicat a la ciutat de Figueres - o l'Empordà en general- a cosa canvia. Estem entrant en nocions com ara "geni" o "tocat per la tramuntana" que es revelen com a qualitats característiques definidores de la personalitat d'una gent i d'un país. No cal posar-hi noms ni cognoms per il·lustrar-ho: n'hi ha prou amb fer un tomb per la llibreria Llibres Low Cost, al carrer Méndez Núñez aquesta tarda.
jmsansalvador |
dilluns, 20 de maig de 2013 | 19:01h
Hem entrat de ple en l’època de confeccionar la declaració de l’impost sobre la renda i els comprovants, els justificants, els esborranys i els formularis, ja siguin virtuals o ja siguin en paper, van a tota màquina. Quan no falta un all falta una ceba i encara sort de la informació fiscal que envia Hisenda, que és una mena de memoràndum per comprovar que no falti res. I una mena de constància escrita de l’existència d’un Gran Germà que tot ho sap i tot ho controla. No us vulgueu enganyar: que la il·lusió òptica d’una casella final que indica devolució no us impedeixi de fer un recorregut pels ingressos, les despeses i les retencions. Aquest any, més que mai, tot i que diu que em retornaran diners, em fa un fàstic positiu saber que qui recapta els meus impostos és un país que no és el nostre.
jmsansalvador |
divendres, 17 de maig de 2013 | 23:27h
Ara que Miguel Blesa -antic president de Caja Madrid- és la presó, és un moment més que oportú per llegir El crepuscle de les caixes, de Francesc Cabana (Dèria Editors, 2013). El mateix subtítol de l’obra (De deu caixes a una) ja és prou il·lustratiu. S’hi explica la trajectòria d’aquestes institucions tan arrelades al país des del seu mateix naixement però parant especial atenció als últims anys. La crisi financera les ha dutes a l’extinció, sí, però el paper de la política, de la banca i l’actuació del Banc d’Espanya han estat peces principals del naufragi.
Tot va anar molt ràpid: qüestió de segons, qüestió de minuts. Aquell matí vaig alçar la porta del garatge i vaig treure la moto al carrer. No m’havia ni cordat el casc ni m’havia posat els guants quan vaig veure arribar per la vorera un veí d’un carrer proper que anava a passejar els gossos. En duia tres: un de gros, de raça, pelut i corpulent, i dos de talla petita, d’aquells que se’n diuen peteners.
jmsansalvador |
dissabte, 11 de maig de 2013 | 01:23h
A l'aparcament d'un supermercat, al costat del meu cotxe, hi havia aparcat un furgó retolat amb el logotip, el nom de l'empresa i la breu descripció dels serveis que presten tal com es pot veure a la imatge que acompanya aquesta entrada. No he pogut resisitir la temptació de fer-hi una foto: desconeixia l'existència d'aquesta activitat professional i m'ha activat el record d'un fet que vaig viure en directe ja fa anys i que explicaré en una propera nota.
Per primera vegada en força anys, avui no he estat capaç de resoldre els mots encreuats d'en Màrius Serra a La Vanguardia. Hi havia un plus de dificultat important: les definicions no quadraven amb la graella publicada al diari, ni a l'edició en paper ni a l'edició electrònica. Ara bé: qui no es conforma és perquè no vol. De cara al cap de setmana o al moment que tingui una estona lliure, em plantejo mirar de resoldre'ls construint la graella a mesura que vagi trobant les definicions i posant els quadrats negres allà on toqui. Tal vegada sóc molt optimista, jo, de pensar en el cap de setmana. Com que no m'és d'aplicació aquella dita de "qui no té feina el gat pentina", potser allò més plausible serà que vagi deixant-ho per vacances. Quan n'hi hagi.
jmsansalvador |
dissabte, 4 de maig de 2013 | 19:35h
D'aquí a una hora i mitja amb el meu fill serem asseguts a l'Auditori de Girona i estarà a punt de començar un dels últims concerts acústics d'Obrint Pas. Abans d'anunciar allò de la "retirada temporal indefinida" ja havíem fet el ferm propòsit d'anar-los a escoltar una vegada més. Més que mai, s'hi ha de ser: en els temps que corren, que Obrint Pas deixin de tocar en directe és una mancança tremenda. El país us necessita: torneu aviat!
jmsansalvador |
dimecres, 1 de maig de 2013 | 01:08h
No hi ha dubte que la designació del Celler de Can Roca com a millor restaurant del món és una notícia excel·lent. És una consolidació, és un gran reconeixement i és un llistó posat molt amunt. A Girona i comarques tothom n’està molt satisfet: els germans Roca són dels nostres, són tres xicots que han arribat al cim a base de treball, honestedat i rigor, que és el que es busca i no només en el camp de la culinària. A part d’anar a entaular-se al Celler -que seria el súmmum-, l’univers Roca mira de ser present, proper i abastable.
jmsansalvador |
divendres, 26 d'abril de 2013 | 23:24h
Deu ser que fa anys que no sortia tant a la carretera com ara, en aquesta època, o tal vegada és que els criteris de conreu han variat de manera considerable, però no recordo que mai el paisatge hagués estat un tal espectacle de camps pintats de groc. M'expliquen que són sembrats de colza, aquella de la síndrome de l'oli dels anys vuitanta, i que els pagesos la planten per fer alternança amb cereals tradicionals i deixar que la terra es recuperi de la fatiga. Veure escenaris de l'Empordà, de la Selva, del Gironès i del Pla de l'Estany amb mosaics de parcel·les que combinen el verd, el groc i les boscúries és un plaer visual només comparable al que experimentarem d'aquí a dos mesos, quan els camps de blat siguin segats i hi facin irrupció les bales de palla rodones jugant a la perspectiva.
jmsansalvador |
dimarts, 23 d'abril de 2013 | 05:43h
Com que no em faria cap gràcia quedar fotut, el primer despertador sona a les cinc hores i cinquanta-nou minuts del matí. Surto del llit -sempre posant primer el peu dret a terra- i exactament a les sis hores i un minut toca el segon, coincidint de manera invariable amb el moment d'activar el polsador de la cisterna de l'inodor després de la micció matinal. En vint-i-tres anys, no recordo que hagi hagut de recórrer mai a la segona crida del rellotge i seria un cataclisme de debò quedar-me adormit: perdria el tren, arribaria tard a la feina i una cadena d'esdeveniments de conseqüències imprevisibles es podria engegar, com una d'aquelles corrues inacabables de fitxes de dòmino caient.
jmsansalvador |
dissabte, 20 d'abril de 2013 | 00:11h
A dues cantonades de la feina acaben d'obrir-hi una peixateria xinesa. És una peixateria com qualsevol altra: hi ha un taulell de marbre cobert de tot de caixes amb peix conservat en gel. Hi ha balances electròniques i una caixa registradora. Ha aparegut del no-res: fa pocs dies el local elra buit. Un matí vaig veure la persiana amunt i dins hi havia un munt de sacs de ciment i una bona pila de peces de paviment de gres.
jmsansalvador |
dissabte, 13 d'abril de 2013 | 23:46h
Dimecres vinent, 17 d’abril, a les 19h la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter ha programat una xerrada sobre el món dels ex–libris a cura de l’escriptor gironí Jordi Dalmau. En temps accel·lerats i tecnològics com els que ens ha tocat viure, plens de tauletes i llibres electrònics, podem pensar que el sentit d’un ex–libris és cosa del passat, que no té cap mena de vigència. El senyor Dalmau s’encarregarà d’endinsar-nos en aquest apassionant i desconegut món així com sobre la riquesa artística i patrimonial que l’envolta.
jmsansalvador |
dimecres, 10 d'abril de 2013 | 06:53h
Al darrere de la nova feina m’ha tocat anar cap a marina i l’hora de dinar m’ha ensopegat lluny de casa. He aturat l’auto davant d’una fonda i he demanat si em donarien repàs. M’han aparellat taula en un moment i m’he assegut amb el delit de qui, a aquelles hores, té un budell buit. Estovalles de paper blanc, got de vidre gruixut, una panera amb bones llesques i una ampolla de vi negre d’aquell que fa venir galtavermell. He demanat minestra de verdures, una molla amb quatre patates fregides i crema catalana, cremada. Un café i el compte, que cal tornar al despatx i no s’hi val a badar. Onze amb deu.
Fa tres mesos mal comptats que l’admirat senyor Isern, blocaire de capçalera i referència imprescindible en l’univers cultural del país ens feia cinc cèntims dels nyaps que s’han arribat a perpetrar en forma d’escultures erigides en homenatge a les principals plomes de la literatura catalana. Ho feia des d’aquesta mateixa plataforma i ho ampliava a través de la col·laboració en un altre mitjà digital que em prenc la llicència de copiar aquí.
jmsansalvador |
dissabte, 6 d'abril de 2013 | 02:32h
Ara que fa unes setmanes que he canviat d'hàbitat laboral, manifesto la meva fascinanció per la capacitat de mimetisme que tenim els grups de parlants malgrat que estiguem separats per distàncies quilomètriques importants. La culpa, la responsabilitat, la tenen -dic jo- els mitjans audiovisuals. Televisió i ràdio i els senyors i senyores que sonen pels altaveus i surten per les pantalles són els artífexs d'un gregarisme col·lectiu equiparable a la irrupció de les ulleres de pasta de fa uns anys o a la conversió dels centres comercials de les ciutats en paradisos de les franquícies.
