Últimament, a moltes -massa- sobretaules arriba aquell moment fatídic en que els comensals treuen el mòbil i s’entesten de manera irrefrenable a mostrar-se, compartir i intercanviar imatges picants, videos descordats, retalls del Whatsapp i sentències de Paulo Coelho. És llavors quan em remoc de la cadira, em cordo l’americana i em faig passar com a
Ah! Quina delícia de columna ens ha regalat avui en Quim Monzó. Més que imaginar-me’l, el visualitzo: en una balconada amb vistes al Carib, cofat amb el seu preciós barret panamà blanc. Vesteix la guaiabera que fa uns anys va explicar que s’havia comprat a Miami i encén -l’una darrere l’altra- cigarretes fins arribar al
Un bon amic castellà va jubilar-se fa temps. És més gran que jo i ens uneix una vella afició per les motos. Ens veiem en comptades ocasions, ens felicitem sants, aniversaris i per Nadal; i ens truquem algunes vegades. Tenim una relació marcada per la distància però ens sabem -mutuament- disponibles si convé. On sí
Sempre hi ha una primera vegada. Avui ha estat la primera vegada -que jo recordi- que he trencat algun objecte de propietat aliena en un establiment públic de restauració. En un bar de primera línia de mar de la costa catalana, a peu de rua de Carnaval, m’han servit un tallat a la barra. Tenia el
Recordeu que es pot llegir de manera electrònica i també en paper el número 92 de Parlem de Sarrià, la revista local de Sarrià de Ter. La portada és d’impacte: ens remet a aquell accident de fa cinquanta anys a la fàbrica Torras. Assumpció Vila ha elaborat un treball d’investigació històrica i social i ha
Començava el mes amb les pomes del ciri que m’havia ofert la meva tia i l’acabo -i l’any i tot- amb un altre regal carregat de vitamines que m’han fet la Mar i l’Anna. Ja fa anys que les empaito per aquesta època. Al pati de ca seva hi tenen un taronger carregat de sanguines,
Ara farà un any vaig quedar amb un pam de nas en no poder visitar l’exposició sobre Eugeni Xammar al Palau Robert de Barcelona. Se’m va escapar per pocs dies i em va saber greu, però els de comarques patim aquestes limitacions. És una exposició itinerant i ara la podem veure a Girona (i més
Resulta que a casa de la meva tia hi ha una pomera del ciri. Fa temps que la van plantar i quan l’anem a visitar no baixem mai a l’hort, però aquest dia en tenia una fruitera ben proveïda sobre la taula del menjador i no em vaig estar de fer-li la gorra. Feia més
Fa un any i mig que necessito ulleres per veure-m’hi de prop. Segons quin cos de lletra ja no és apte per a la meva vista cansada i a l’hora de llegir qualsevol paper necessito accessoris òptics com el pa que menjo. Aquesta setmana, a la feina, se’m van desmanegar i no era possible fer-les
A la seva columna d’avui al elpuntavui, Manuel Cuyàs parla d’una barreja que pot semblar estranya: Trotski, Mercader, Sara Montiel i les pastilles Viagra. Podeu llegir-lo aquí: http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/906221-ramon-mercader.html M’ha fet una il·lusió tremenda, perquè la història m’és absolutament familiar. Podeu seguir llegint aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/jmsansalvador/?p=249578
Anar de botigues és una font inesgotable de sorpreses. A la recerca d’un parell d’ampolles de vi de l’Empordà m’he trobat de cares amb un fantasma del passat. Vet-lo aquí: el Viprase, un vi gasificat d’origen sarrianenc que creia desaparegut, encara és present al comerç i amb una dignitat remarcable. Durant els anys seixanta, setanta
Sense dubtar-ho ni un moment, avui és un dia assenyalat en la petita història de la nostra família. El noi de casa passa la seva primera nit a Barcelona en qualitat d’universitari. El curs encara no ha començat, però ja fa dies que la ballem. Durant el curs 2015-2016 s’estarà en una residència per a
Acabo de llegir una mala notícia: Joan Garriga, pilot de motos de llegenda als anys 80, és mort. No ha resistit les ferides d’un accident que ha resultat fatal. Estic trist i impressionat. Joan Garriga va arribar a ser subcampió del món de 250 cc l’any 1988. Aquell final de temporada va ser èpic. S’ho
Va haver-hi l’època -gràcies a Déu superada- dels dissenyadors d’etiquetes de vi amb pretensions imperials. Era molt corrent que ampolles de Rioja o de denominacions castellanes anessin carregades de lletra gòtica, escuts, daurats i tota mena de faramalla rància. Semblava que era la manera d’entrar pels ulls: ara tothom en fugiria a quatre peus junts,
Els germans Fonalleras són un xic més grans que jo. En Josep M. ho és sis anys i em penso que en Jaume, tres. Pel fet de ser de la mateixa edat que la Mariàngels i d’haver jugat junts de petits, puc afirmar que els meus peus han trepitjat la gespa del camp de futbol