Observar, llegir, escriure

El cervell humà no sols es dedica a fer cultura, el seu producte més celebrat, sinó que la seua funció més important, producte de la selecció natural, és la defensa de l’organisme contra els perills que l’assetgen; que inclou una funció d’alarma (el dolor) que, quan ultrapassa els límits d’allò convenient i desitjable, ens pot fer més mal que bé.

En aquest apunt us mostraré els ensenyaments realment sorprenents, però ben entenimentats, que Arturo Goicoechea, metge neuròleg basc (crític, però, amb la neurologia clàssica que encara s’empra), ens ha transmès al seu assaig “Migraña, una pesadilla cerebral” (editorial Desclée de Brouwer), que ha assolit la 6ª edició, i a les xerrades que ens ha regalat durant els darrers anys, algunes de les quals podem trobar a Internet. Una qüestió de la qual en sóc testimoni com a part interessada, com a pacient de dolor crònic en procés de recuperació.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

El nostre sistema immunològic i la nostra xarxa neuronal estan força integrats; fora absurd separar-los a l’hora de considerar les funcions defensives de l’organisme; hauríem de parlar del sistema neuroimmunològic de defensa, el qual ens ha de protegir de la mort violenta o no programada, sia per causes fisicoquímiques (temperatura, energia mecànica, àcids), sia biològiques (gèrmens, càncer).

Les neurones s’encarreguen de detectar els perills fisicoquímics i el sistema immunològic els biològics (normalment cèl·lules foranes o també pròpies, quan les considera com a estranyes). Les primeres són fixes i actuen compartint informació amb les seues veïnes, fins que aquesta arriba al cervell; les cèl·lules del segon són mòbils i recorren tot l’organisme a la cerca dels elements estranys que calga eliminar (els macròfags, per exemple, els detecten i se’ls mengen). La resposta als perills, però, és conjunta i coordinada d’ambdós sistemes, als quals també s’uneixen tots els altres de l’organisme (endocrí, circulatori, respiratori, digestiu, muscular…).

Naixem amb un bagatge derivat del nostre ADN, seleccionat durant milions d’anys, que ens habilita per detectar i corregir els danys i alertar-nos dels perills. Disposem d’uns recursos congènits (una memòria genètica per aprenentatge evolutiu) que inclouen un sistema de respostes reflexes que s’activen davant estímuls nocius, siga un dany consumat (destrucció cel·lular) o un d’imminent (aproximació a una font de calor excessiu, per exemple).

Disposem també d’elements protectors addicionals, assolits durant tota la nostra vida, que tenen a veure amb recursos experiencials (una memòria cerebral per aprenentatge vital) que ens menen a un conjunt de respostes reflexives a estímuls incerts, per danys imaginats massa vegades irreals. I com que no podem experimentar-ho tot (cosa que fora desitjable per altra banda), en això són claus els instructors que ens toquen a la vida (aquells que ens ensenyen el que està bé i el que està malament, aquells que ens assenyalen els camins de la nostra existència, començant pels pares). Així, aquesta capacitat, que com a humans tenim d’aprendre, ens amplia el catàleg de perills a què ens creiem sotmesos.

Què fa que un cervell aparentment normal genere dolors sense lesió, sense necessitat, sense perill real per a la nostra vida, com les migranyes o el dolor crònic? Segons Vilanayur Ramachandran, un neurocientífic hindú, el dolor és una opinió del nostre cervell, una avaluació que en fa en base a les dades que li arriben i actua com si el tinguéssem de debò, siga o no real. Perquè el cervell no es limita a rebre informació del sentits i actuar en conseqüència, sinó que es troba contínuament construint una teoria sobre la realitat (segons Rodolfo Llinàs, neurofisiòleg colombià, “el cervell imagina la realitat”), imaginant, somniant, de dia i de nit (en aquest segon cas, però, sense la limitació o el control del sentits); anticipant la seua realitat al contacte amb la realitat, comprovant si la seua hipòtesi s’adiu bé amb allò que li arriba pels sentits. En aquest context, el dolor sense dany real és, doncs, emprant una terminologia mèdica normal, una al·lucinació de dolor.

El dolor no ens informa d’un dany real, sinó de la valoració que el cervell en fa en un context determinat. En cas de tenir un dolor important i persistent, primer caldrà sotmetre’s als assaigs mèdics escaients per avaluar si n’hi ha una causa real i, en aquest cas, actuar en conseqüència, aplicant la millor pràctica mèdica disponible; tanmateix, si aquesta no s’hi troba, caldrà cercar una causa vinculada a la neurociència més actual i no pas als llocs comuns que tant de mal fan al pacient desesperat, com allò del seu origen psicològic, alimentari, etc. El dolor que se sent és un dolor real, hi haja o no lesió que ho justifique, perquè així ho posen en evidència les proves de neuroimatge cerebral (RMF: ressonància magnètica funcional, i d’altres). Per això, el que cal és respectar el pacient i orientar-lo perquè trobe per si mateix l’eixida al seu problema realment angoixant; ajudar-lo a deslliurar-se de la seua estructura avaluativa errònia; perquè puga viure, perquè puga gaudir de la vida malgrat el dolor, perquè puga agafar de bell nou les regnes d’aquesta, les que el dolor li ha pres, evidentment sense el seu vist-i-plau.

Cal una reconceptuació del dolor gràcies a les neurociències, que demostren que sense cervell no hi ha dolor (“no brain no pain”) i que en el teixit no radica la qüestió del dolor (“the tissue is not the issue”). L’anomenat dolor del membre fantasma (sentir dolor en un membre amputat i, doncs, inexistent) seria una confirmació d’això mateix.

Dissortadament, la major part dels fisioterapeutes, per justificar la seua feina, han defensat que la qüestió del dolor se centra als teixits. Si volem trobar algú ben interessat en l’origen cerebral del problema, aquests són els psicòlegs, però tracten de curar una suposada alteració mental que no hi és pas. Alguns serveis terapèutics contra el dolor els ajunten tots dos, començant pel primer i, si no s’hi obtenen resultats, continuen pel segon; però així el mètode no acostuma a funcionar i el cicle torna a començar –o acabar– en el metge de capçalera i una recepta de medecines analgèsiques i/ o relaxants, que hi ajuden ben poca cosa; perquè, a més de no solucionar-ho d’arrel, més aviat agreugen els símptomes (hiperalgèsia de retop). Per no parlar de les pseudoteràpies pseudocientífiques (un engany que actua per efecte placebo) o les solucions quirúrgiques, que, cares i invasives, tampoc no acostumen a apanyar gran cosa en aquest cas.

Fora important aclarir que el dany imaginat pel nostre sistema neuronal, com ocorre amb el sistema immune i les al·lèrgies, ho és per l’organisme, no pas pel “jo individual” (considerada una funció emergent del cervell conscient i que és la que tracten els psicòlegs). Es tractaria, doncs, d’una patologia avaluativa del cervell, el qual constantment està considerant un munt de elements que li arriben del sentits corporals, però també d’experiències passades, factors culturals, socials, expectatives, creences, coneixements, etc., en el que s’anomena una “neuromatriu”, per aplicar una solució eminentment emocional, amerada de por, donant prioritat a l’amenaça real o imaginada del dany que hi detecta. La lògica que aplica el cervell és emocional, no pas racional; la qual cosa, per altra banda, és el que ens permet mantenir-nos vius, gràcies a l’activació de programes de defensa de l’organisme, justificats o no. En avaluar si n’estan o no, en ajudar el pacient a optimitzar-los, fent-li veure el que ell no pot veure, donant-li medicines quan són realment útils, el metge hi pot col·laborar. Al final el que hem d’aconseguir és que el cervell accepte variables que formen part de la vida i no actue com un ens que ens ho prohibeix tot, per por a què s’acomplesca allò que li han ensenyat a témer. Hi ha qui diu que la funció biològica més important de l’organisme és la construcció d’una teoria de si mateix (del “jo individual”), que no està al servei de la veritat, sinó dels nostres diversos interessos, el mateix que passa amb les societats humanes.

El dany és una qüestió de teixits. El dolor és una qüestió de cervell, hi haja o no dany. El cervell no és pas perfecte, s’equivoca sovint (vegeu “The idiot brain”, de Dean Burnett, 2016) i cal formar-lo correctament. La ment és feble: les decisions cerebrals depenen en gran mesura de les expectatives i creences que la cultura ens imposa en el procés d’aprenentatge. La ment és massa càndida i sensible als anomenats efectes placebo i nocebo. Presenta disfuncions avaluatives en el sistema neuroimmune, que produeixen problemes de salut episòdics (al·lèrgies, migranyes) o crònics (malalties autoimmunes, “fibromiàlgia”…), produïts per falses alarmes que desfermen programes defensius injustificats (inflamació, apoptosi, dolor), que tenen el seu origen en falses creences, que cal corregir perquè es consolide una conducta coherent. Cal una formació en dolor, una reeducació (desaprendre el que hem aprés malament i tornar a aprendre-ho bé) en aquestes qüestions tan cabdals pel nostre benestar. La migranya i el síndromes de sensibilitat central (“fibromiàlgia”, “fatiga crònica”, “intestí irritable”, “cames inquietes”…), als quals s’hauria d’afegir alguns tipus de mareig, inestabilitat, desequilibri o vertigen, naixen en organismes sans, però gestionats per cervells/ xarxes neuronals equivocats, que no detecten les errades i/ o no les corregeixen com caldria. Serien, doncs i en paraules de l’autor del llibre, “autopaties” o malalties “autoneuroimmunes”.

L’alerta nociceptiva (relativa a impressions doloroses o desfavorables) és la conseqüència de l’avaluació pel cervell d’un estat d’amenaça per al nostre organisme: l’atenció s’enfoca al cos i no al que estem fent a fora, i es desferma tota una expectativa de símptomes, en activar-se les creences sobre la disfunció que es pateix, la narrativa pròpia apresa durant molt de temps. El cervell migranyós o patidor de qualsevol dolor o mareig d’origen incert és un cervell hipersensible que projecta dolor sense dany. Hom parla d’un síndrome de sensibilitat/ sensibilització central (SSC).

L’estratègia evolutiva de supervivència en la nostra espècie rau en la capacitat d’imaginar la realitat, més enllà de la informació que aporten els sentits. No és possible l’activitat de la xarxa neuronal sense generar aprenentatge, especialment el nociceptiu per defensar-nos dels perills reals o imaginats que ens sotgen i ens amenacen. Aquí intervenen les experiències pròpies i les alienes observades (imitació mitjançant les “neurones espill”), així com la formació rebuda. El camí cap a la superació d’aquestes “automalalties” necessita d’una instrucció experta, tant del pacient com de la gent que l’envolta (atenció polítics i autoritats sanitàries!) i la col·laboració d’una fisioteràpia que siga capaç de fer treballar la imaginació del pacient per imitació (perceptiva, cognitiva, emocional, motriu…) i autoexercici (regular i gradualment intensificat, per aconseguir la desactivació dels patrons de defensa de les zones adolorides i la millora de la propiorecepció, que conduiran a la dessensibilització progressiva), bandejant o deixant en segon terme la manipulació dels teixits falsament danyats (que fins i tot pot resultar contraproduent en aquest cas).

El que cal fer per superar la migranya i el dolor crònic de qualsevol tipus és aconseguir que el nostre cervell funcione de forma raonable i sensata; perquè hem de saber que aquest òrgan central, en concret la seua xarxa neuronal, presenta una plasticitat tal que permet canviar les seues connexions durant tota la vida. La nostra capacitat d’aprenentatge és immensa; però per aprendre coses noves hem de canviar la font de saviesa. Sovint som temptats a seguir camins fàcils, malgrat que estiguen equivocats; massa vegades, però, sabem que els camins encertats són els més complexos, els més difícils. Per canviar un paradigma cal arriscar-se. Cal vèncer les pors que tenim als canvis. Per fer-ho, cal coneixement, coratge i constància. Comprendre el que passa ens fa vèncer la temença ignorant. El dolor crònic no és pas irreversible: depèn de nosaltres el superar-lo. Un llibre tan didàctic i amè com el d’Arturo Goicoechea és una autèntica joia en aquest sentit i una oportunitat increïble d’agafar la saviesa que necessitem per bandejar camins erronis i encetar camins de benestar. Al capdavall, el coneixement sempre és bo i, doncs, no hi tenim res a perdre sinó el dolor.

Moltes gràcies a tots els científics que arreu del món han estudiat i estudien els mecanismes del dolor crònic, i als professionals que apliquen aquests coneixements per millorar la vida dels qui els patim. Són entusiastes de la salut com Arturo Goicoechea (https://arturogoicoechea.com/ ) o Rafael Torres (https://eurokine.com/), per citar-ne dos exemples més propers. I bona lectura i millor descobriment a tothom qui ho necessite!