tempus fugit

Van voler sortir una al costat de l’altre, descalces, com la majoria que se’ls veia caminant trepitjant el terra amb la fermesa i natural elegància que dóna el fet d’haver-ho fet així des de les primeres passes en la vida. Germanes, cosines, amigues…?, en entreveure’s una mànega d’aigua i raspalls, deurien feinejar pels voltants de l’habitacle. La responsabilitat d’assumir tasques casolanes els arribava prest i segurament, per la mancança d’escoles, la cultura els arribava tard o mai, però la veritat sigui dita recordo una activitat constant, tothom feia alguna cosa, ningú estava de braços plegats, i això en certa manera també és cultura, si més no, la de la lluita per subsistir.