tempus fugit

Buides calaixos, armaris, altells, golfes de tot el que acumules en el temps per record o per posseir-ho sense saber ben bé -com el títol novel·lístic del genial Monzó-, el perquè de tot plegat, i tu o algú proper omple el cotxe i apa!, cap a la gangària dels diumenges nevi, troni o faci sol.

Tot es ven o s’intercanvia, hi ha professionals de la compravenda però, la majoria, són particulars amb algun o tots els membres del nucli familiar sense feina estable, la crisi estreny…, ofega i fins i tot, si tens l’autoestima baixa, pots pensar que el que estàs fent, traient-te les coses del damunt d’aquesta manera, et degrada sense parar compte que els veritables envilits són, ni més ni menys, els potencials usurers amos de bancs i multinacionals en conxorxa amb la majoria de la classe política que els fan de gestors oblidant, a canvi de suculents guanys materials, l’assignatura d’ètica rebuda per exercir amb justícia social el seus mandats.