tempus fugit

A l’abocador municipal, enormes blocs compactats de deixalles no orgàniques són l’exponent del món industrial accelerat a partir de la segona meitat del passat segle, el noble envàs de retorn ja és anècdota, ara els productes de consum dins recipients d’un sol usatge, ja formen part de la recollida selectiva de fems tal com un martellejant anunci a tv3 ens incita a fer-ho.

L’antiga metàl·lica lletera, el bòtil de vidre pel vi, per l’oli, el de retorn de la beguda refrescant, l’ouera amb nanses de plàstic d’un color viu junt amb el gastat cabàs de vímet i que, tots plegats, eren presents a la cuina per fer la compra, ja formen part d’aquell passat on les nouvingudes generacions cataloguen aquests estris com folklòrics, obsolets o rars, tan rars potser com als que encara els enyorem, ens pot semblar de vertigen l’accelerat avanç tecnològic que dia a dia ens meravella més del sistema de comunicacions ja globalitzats, el que tinc ara entre les mans i vosaltres davant dels ulls, és el més proper que se m’acut.