Amb l'excusa d'una imatge

Antic blog Loiseleuria

L’altre paradís del comte Russell

El circ de Batisielles, a la vall d'Estós
El circ de Batisielles, a la vall d’Estós

És prou coneguda la dèria del comte Henry Russell (1834-1909) pel massís del Vinhamala. Va pujar al cim principal manta vegades, fins i tot a l’hivern (pel febrer de 1869), una gran gesta excursionista per l’època en què es produí. La seva gran atracció per aquesta muntanya va dur-lo a fer-hi construir diverses coves que li permetien pernoctar a molta altitud, cosa de la qual gaudia plenament, segons es desprèn dels seus escrits. Podríem dir que es convertí en una mena d’ermità al Vinhamala. Un ermità, això sí, amb la butxaca plena. Aquesta extravagant relació emocional amb el Vinhamala va excel·lir l’any 1888, quan va aconseguir el lloguer de la part culminant del massís per un franc a l’any, durant 99 anys, a comptar a partir de l’1 de gener de 1889. (més…)

Barcelona, nit de Sant Joan

Barcelona, des dels jardins de Miramar
Barcelona, des dels jardins de Miramar

Panoràmica de Barcelona, des dels jardins de MIramar, a Montjuïc. És la nit de Sant Joan i es veuen, aquí i allà, focs artificials. A l’esquerra, les Tres Xemeneies de la Fecsa; a la dreta, en plans diferents, la torre Agbar i l’edifici Colon, que va ser el primer gratacel de més de 100 metres de Barcelona. Entremig, en la penombra, els campanars de la Sagrada Família, Santa Maria del Pi i la catedral.

* * * * * * * *

La imatge es va prendre el 23 de juny de 2015, amb un temps d’exposició de 13 segons. El format panoràmic prové d’un retall de la imatge original.

El drac del Pa de Sucre

Panoràmica des del Tuc de Ratera
Panoràmica des del Tuc de Ratera

Vegeu el pròleg a l’apunt anterior.

[Gener de 2016: El drac del Pa de Sucre ha estat publicat al número 35 del Portarró, la revista del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici]

* * * * * * * *

Des que eren petits, en Montardo i la Creu de Colomers es trobaven a la riba de l’estany de la Roca les nits de lluna plena d’estiu. Tan bon punt la lluna treia el nas per damunt del pic de Subenuix, tots dos, cadascú des de la seva talaia, sabien que era el moment de córrer cap a l’estany, saltant rius i lliscant per congestes i gespets. Els agradava banyar-s’hi, esquitxar-se, riure, capbussar-s’hi i remenar les pedres del fons buscant tresors imaginats. El més divertit, però, era fer curses fins a la pedra emergida que dóna nom a l’estany, fent-se la punyeta tot nedant per veure qui era el primer a conquerir aquell espai reduït envoltat d’aigua. Un cop allà, s’estiraven panxa amunt i comptaven estrelles fins que un veia una estrella fugaç. Llavors, tancaven els ulls ben fort i pensaven un desig amb tota la intensitat de què eren capaços, com si aquell gest n’assegurés l’acompliment. Aquell racó de món, per a ells dos, era màgic, era el seu espai secret, allà on se sentien lliures i feliços. (més…)

Una biblioteca amb vistes

Casa de l'Ardiaca, Barcelona
Casa de l’Ardiaca, Barcelona

Fa molts i molts anys, a la segona meitat dels vuitanta, vam veure escrit un conte curt a la revista Excursionisme (el butlletí de la Unió Excursionista de Catalunya) en què els personatges eren muntanyes de la vall de Boí que agafaven vida. Hi sortia amb seguretat un cavaller anomenat Montardo, i potser també una princesa dita de Tumeneia, així com algun personatge relacionat amb el massís de Besiberri. Sigui perquè coneixíem bé aquelles muntanyes i en aquell moment no pensàvem en altra cosa que no fos pujar-les totes, sigui perquè ens va semblar una idea original, o sigui perquè tenim el cap ple de pardalets, aquell conte va romandre en la memòria, ni que fos vagament, per saecula saeculorum. (més…)

El dia que el mar feia fum

El mar fumejant a la Punta de la Tordera
El mar fumejant a la punta de la Tordera

Al tram baix de la Tordera les nits d’hivern són fredes, ja se sap, les més dures de la Selva marítima i del litoral de l’alt Maresme. L’hivern passat, en una matinada de les fredes, ens vam acostar a la punta de la Tordera, allà on el riu i el mar es troben.

Ho havíem vist feia pocs dies a la televisió, gairebé com si es tractés d’una imatge d’aquelles de llocs exòtics i de moments irrepetibles. Malgrat la il·lusió secreta, no gosàvem imaginar, i que ens perdonin el to èpic la gent de mar que està cansada de veure-ho, que aquella matinada ens regalaria un mar fumejant. (més…)

L’Obac no falla mai

La muntanya de Montserrat vista des de la serra de l'Obac
La muntanya de Montserrat vista des de la serra de l’Obac

Què hi fa aquí la muntanya de Montserrat? Que no havia de ser un apunt sobre la serra de l’Obac?

En realitat, va anar d’un pèl que el títol de l’apunt no fos l’Obac, la muntanya que no es veu. I és que molt sovint la serra de l’Obac resta eclipsada pels seus veïns, més alts i coneguts. Montserrat, a ponent, i el Montcau i la Mola, a llevant, fan invisible la serra de l’Obac, es miri des d’on es miri. (més…)

Excentricitat vegetal a la Laguna Negra

Laguna Negra de Urbión
Laguna Negra d’Urbión, 25 d’agost de 2009

La Laguna Negra d’Urbión amaga pocs secrets. Milers de persones s’hi acosten cada any, atrets per la bellesa especial d’aquest estany, envoltat de boscos de pi roig i cingles de roques silícies.

És un paisatge realment bonic, que fa despertar els sentits, pobres, endormiscats en l’avorrida quotidianitat dels estímuls metropolitans (en aquells qui patim d’aquest mal, és clar). (més…)

Vallmanya i la nova Tordera, dos mons

Vallmanya, Tordera
Vallmanya, Tordera

Tordera creix ràpidament per totes bandes, sembla que tingui pressa per fer-se gran. I això que en qüestions urbanístiques i demogràfiques, les presses no fan l’efecte de ser un bon company de viatge.

A la perifèria del nucli més antic hi proliferen els carrers nous. Primer només hi ha el carrer, quatre llums i uns pocs senyals de trànsit; després hi apareixen les grues de construcció. Des d’una certa distància, aquests gegants de metall han gosat prendre el protagonisme en el paisatge a la robusta església de Sant Esteve. A això cal afegir-hi el tràfec continu a la nacional II, a la vora del poble, una carretera que també sembla que creixerà ben aviat. (més…)

Hi havia una vegada una vall… (adéu Filià)

L'estany de Filià
L’estany de Filià

Hi havia una vegada una vall en un racó força oblidat de les muntanyes. Era una vall modesta, senzilla, que havien creat i modelat les antigues glaceres. Justament a causa del gran volum de gel que cobria en aquells temps remots la vall principal, havia quedat penjada i amagada.

Amb el temps, s’havia convertit en una vall dolça i amable, coberta de pastures als indrets menys rocosos i costeruts, però conservava el seu caràcter muntanyenc vigorós, amb cims airosos que la delimitaven i tarterams de tots colors (la roca mare era diversa i
canviant d’un lloc a l’altre). (més…)

Telegraph Road a Madriu

Vall de Madriu vista des de la Tossa Plana de Lles
Vall de Madriu vista des de la Tossa Plana de Lles

A long time ago
came a man on a track
walking thirty miles
with a sack on his back
and he put down his load
where he thought it was the best
made a home in the wilderness…

(Telegraph Road, Dire Straits, 1982)

No és estrany que li vinguessin al cap les primeres notes d’aquesta cançó a aquell anglès de Liverpool quan va arribar al refugi de l’estany de l’Illa, bastit enmig de la solitud immensa del paisatge alpí de la capçalera de la vall de Madriu. Ell ho va deixar escrit al llibre de visites del refugi i nosaltres ho vam llegir quan hi vam fer nit pocs dies més tard. Quina sorpresa! En aquell temps (l’estiu de l’any 1986), no existia en el món cap més música que no fos la que sortia de la guitarra d’en Mark Knopfler al capdavant dels Dire Straits. No escoltàvem res més, no ens calia res més. (més…)

Verds de Montsià

Ametllers al peu de la serra de Montsià
Ametllers al peu de la serra de Montsià

De vegades no se’n veuen gaires, de verds, des de la foia de les Ventalles. Sovint són verds discrets, com el verd argentat de l’olivera, el verd fosc de les carrasques, el verd pàl·lid i groguenc del pi blanc i del romaní. En aquest país el temps dels verds atrevits és curt, des de finals d’hivern fins a mitjans de primavera, i encara depèn de l’any. (més…)

La primera pulsatil·la

Pulsatil·la vernal
Pulsatil·la vernal

Tot just quan la neu es fon dels prats i sota seu apareix una catifa de fulles mortes i torrades, la pulsatil·la vernal, també anomenada pulsatil·la pirinenca o anemone pirinenca, floreix valenta desafiant els freds i les nevades tardanes.

Malgrat el nom, aquesta planta no és pas exclusiva dels Pirineus. És una de les espècies més comunes, i també més retratades, de totes les muntanyes alpines i de les terres boreals. La seva àrea de distribució s’allarga gairebé fins a Sibèria. (més…)

Els altres grataculs

Els altres grataculsSobre el Mas de Ribafeta, just per damunt de les últimes cases que es construeixen per afegir-se a l’aglomeració urbana moderna d’Arinsal, hi ha el testimoni del passat agrícola, no gaire llunyà, d’aquest racó de les muntanyes andorranes. Uns temps en què la neu era més una nosa que no pas un tresor. (més…)