Al tram baix de la Tordera les nits d'hivern són fredes, ja se sap, les més dures de la Selva marítima i del litoral de l'alt Maresme. L'hivern passat, en una matinada de les fredes, ens vam acostar a la punta de la Tordera, allà on el riu i el mar es troben.
La Laguna Negra d'Urbión amaga pocs secrets. Milers de persones s'hi acosten cada any, atrets per la bellesa especial d'aquest estany, envoltat de boscos de pi roig i cingles de roques silícies.
És un paisatge realment bonic, que fa despertar els sentits, pobres,
endormiscats en l'avorrida quotidianitat dels estímuls metropolitans
(en aquells qui patim d'aquest mal, és clar).
Tordera creix ràpidament per totes bandes, sembla que tingui pressa per fer-se gran. I això que en qüestions urbanístiques i demogràfiques, les presses no fan l'efecte de ser un bon company de viatge.
afcodina |
dijous, 11 de setembre de 2008 | 16:31h
Hi havia una vegada una vall en un racó força oblidat de les muntanyes. Era una vall modesta, senzilla, que havien creat i modelat les antigues glaceres. Justament a causa del gran volum de gel que cobria en aquells temps remots la vall principal, havia quedat penjada i amagada.
A long time ago came a man on a track walking thirty miles with a sack on his back and he put down his load where he thought it was the best made a home in the wilderness...
De vegades no se'n veuen gaires, de verds, des de la foia de les Ventalles. Sovint són verds discrets, com el verd argentat de l'olivera, el verd fosc de les carrasques, el verd pàl·lid i groguenc del pi blanc i del romaní. En aquest país el temps dels verds atrevits és curt, des de
finals d'hivern fins a mitjans de primavera, i encara depèn de l'any.
afcodina |
diumenge, 18 de novembre de 2007 | 20:21h
Tot just quan la neu es fon dels prats i sota seu apareix una catifa de fulles mortes i torrades, la pulsatil·la vernal, també anomenada pulsatil·la pirinenca o anemone pirinenca, floreix valenta desafiant els freds i les nevades tardanes.
Des de sota mateix de can Soteres, al vessant nord del massís de la Fembra Morta, es veu com alguns cims de Montserrat treuen el nas per sobre de l'ordi que, a finals de maig, comença a groguejar.
afcodina |
diumenge, 30 de setembre de 2007 | 20:26h
Sobre el Mas de Ribafeta, just per damunt de les últimes cases que es construeixen per afegir-se a l'aglomeració urbana moderna d'Arinsal, hi ha el testimoni del passat agrícola, no gaire llunyà, d'aquest racó de les muntanyes andorranes. Uns temps en què la neu era més una nosa que no pas un tresor.
Baixem per la vall del Segre en una lluminosa tarda de juliol, de cel radiant. Aigües avall d'Organyà s'alça la formidable roca de Narieda, coronada pel tossal de Balinyó. Vist amb el sol a ponent, el paisatge és espectacular, amb molta força: cingles de vertigen que s'alcen sobtadament des de la dolçor de les Hortes, en aquest temps verdes de panís.
afcodina |
dimecres, 18 de juliol de 2007 | 21:02h
Des de la vall de Remunye es té una visió magnífica del circ d'Alba, amb la cobejada, per uns pocs, cresta dels quinze gendarmes. És la dent de serra que es desprèn cap a la dreta des del pic d'Alba, al centre de la imatge, amo i senyor.
A la base del Gra de Fajol, al circ d'Ulldeter, fa només uns 10.000 anys hi corria una mena de riu, ample i poderós. Era, però, un riu ben especial, format per pedres i gel.
A Vielha, res de nou, el dia era tapat. Mentre travessàvem el magnífic bosc d'Estèra Safosta ens vam ficar dins la boira. Mica en mica, però, a mida que pujàvem, la boira s'aprimà. Just quan sortíem del bosc i passàvem pels prats i els matollars de bàlec que envolten l'Estanho ens van tocar els primers raigs de sol i, quin espectacle!
Enmig del bosc hi ha una clariana en un lloc pla. Sota la fullaraca, la terra és negra, recremada. Els arbres són joves, el bosc és jove. Som en una plaça carbonera a la fageda de l'obaga de la serra de Sant Amanç. Fa unes quantes dècades, en aquesta erola avui tranquil·la i solitària, i en tantes altres, hi havia el tràfec dels carboners, els homes que muntaven i mantenien encesa la pila, la llenya que es convertia a poc a poc en carbó.
El diccionari diu: "Fajol: Planta herbàcia anual de la família de les poligonàcies (Fagopyrum esculentum), de fulles sagitades, flors hermafrodites, pentàmeres en raïms corimbiformes, i aquenis trígons, destinats a l'alimentació del bestiar".
Ens fixarem només en aquests aquenis trígons, els fruits que, per mor de la seva forma, donen nom a una coneguda muntanya de l'alt Ripollès.
S'ho mira i s'ho remira i deu pensar: "Què se n'ha fet de tota aquella gent que feinejava per la sorra? Les dones que cosien una vegada i una altra les xarxes; els adobaires, tot el dia traginant les pells que s'assecaven al sol; els mestres d'aixa, posant a punt els llaguts... I els pescadors, és clar, on duen ser?"
Al peu del'Urkulu es troben algunes fagedes prou singulars. I no és que aquell no sigui país de fajos, que ho és, i molt; allò que les fa especials és que els arbres creixen entremig de blocs de pedra calcària, en un terreny ben aspre, però dolçament cobert per una espessa catifa de molses.