Excentricitat vegetal a la Laguna Negra
La Laguna Negra d’Urbión amaga pocs secrets. Milers de persones s’hi acosten cada any, atrets per la bellesa especial d’aquest estany, envoltat de boscos de pi roig i cingles de roques silícies.
És un paisatge realment bonic, que fa despertar els sentits, pobres, endormiscats en l’avorrida quotidianitat dels estímuls metropolitans (en aquells qui patim d’aquest mal, és clar).
A les pinedes circumdants, els arbres són grossos, corpulents, però alhora rabassuts, avesats com estan, un any rere l’altre, a resistir hiverns a més de 1.700 metres d’altitud. En alguns vessants orientats poc o molt al nord s’hi fan claps de fageda; són l’expressió, en forma de bosc, de l’arribada esporàdica de boires i pluges procedents del Cantàbric. A l’altre vessant d’aquestes muntanyes, ja dins de la Rioja, les fagedes hi són molt més abundants, reben amb més generositat les humitats que necessiten. A Urbión, n’hi ha alguns bosquets, gairebé en senyal de tossuderia (com el que es veu al centre de la imatge que mostrem, a l’altra riba de l’estany).
A la dreta d’aquests quatre fajos, s’hi veu una bosquina d’un verd viu. Es tracta d’una població de moixeres de guilla, que en aquest vessant arriben a formar un bosquet. Això és cosa poc habitual als Pirineus, on aquesta espècie no acostuma a formar bosquines, sinó que molt sovint es troba en forma d’indivus poc o molt aïllats. A finals d’agost, quan vam visitar la Laguna Negra, els fruits de les moixeres ja eren ben vermells, contrastant vivament amb el verd del fullatge.
Ara bé, si alguna espècie en aquest paisatge es mostra més allunyada de la “normalitat” d’allò que hom n’espera (entenent en aquest cas per “hom” algú acostumat als paisatges mediterranis) és, sens dubte, el bruc boal. Aquest arbust forma un matollar baix i dens als vessants que s’enfilen muntanya amunt des de la Laguna Negra, fins a 1.900 metres, i més i tot (és aquest color torrat que es veu a la imatge, sota la cinglera). Prop de la Mediterrània, el bruc boal es comporta com una planta molt poc muntanyenca (rarament arriba a viure per sobre de 1.000 metres) i amant dels climes temperats de vora mar. En canvi, a les muntanyes d’Urbión, i també en altres serres del centre i el nord de la península Ibèrica, forma matollars a una altitud considerable, sota unes condicions climàtiques força rigoroses. Curiosa discrepància biogeogràfica.
* * * * * * * *
La imatge es va prendre el 25 d’agost de 2009.