Vallmanya i la nova Tordera, dos mons
Tordera creix ràpidament per totes bandes, sembla que tingui pressa per fer-se gran. I això que en qüestions urbanístiques i demogràfiques, les presses no fan l’efecte de ser un bon company de viatge.
A la perifèria del nucli més antic hi proliferen els carrers nous. Primer només hi ha el carrer, quatre llums i uns pocs senyals de trànsit; després hi apareixen les grues de construcció. Des d’una certa distància, aquests gegants de metall han gosat prendre el protagonisme en el paisatge a la robusta església de Sant Esteve. A això cal afegir-hi el tràfec continu a la nacional II, a la vora del poble, una carretera que també sembla que creixerà ben aviat.
A tocar de l’exaltació urbanística, del frenesí de trànsit i soroll de la nacional, de les desafortunades urbanitzacions, a tocar de tot això, hi ha la pau, la tranquil·litat, la naturalitat de Vallmanya. A pocs metres, dos mons, condemnats a entendre’s cada vegada menys.
Cap a Vallmanya hi ha boscos d’alzines, de pins i de suros, hi ha bosquines de ribera, hi ha cases de pagès amb gent que fa de pagès, hi ha sembrats, hi ha bestiar, hi ha camins per on fa goig caminar. El paisatge aquí també és humanitzat, fa segles que ho és, però és endreçat, harmònic. O almenys així ho veuen els ulls cansats del caos i del no tenir-ne mai prou. Tant de bo aquells qui posen (o posaven) grues a tort i a dret no es fixin mai en Vallmanya.
* * * * * * * *
La imatge es va prendre el 21 d’agost de 2008, des de davant mateix de Can Gener, mirant cap el bosc de Can Ricastell i el turó Gros de Miralles.