Pel maig cada dia un raig. La
dita s’ha confirmada a la fi. El mes de maig es va acomiadar amb uns bons
ruixats. Va començar a ploure amb unes gotes grosses com un vermell d’ou, si fa
no fa, i després la pluja, abundant i continuada, va inundar els carrers de ciutat.
A mi ja m'està bé, perquè
arrossego una senyora al·lèrgia a la gargamella causada per les volves dels oms
del veïnat que aboquen les branques al
jardí de ca nostra. Són molt apegaloses les volves dels oms i s’aferrenpertot. L’aigua ha fet net, ha esvaït les volves i ha refrescat l’empedrat
i la terra.
Passejar vora la mar al
capvespre és fa especial. Els núvols són una simfonia de color gris perla
aquests dies, amb clarianes blaves i ribets rogencs. La mar calmada, ampla,
blava, verda, grisa. El sol present, però transitat pels núvols, ja de retirada,
hi deixa guspires intermitents argentades a l’aigua i quan se’n va
definitivament la tenyeix de roig.
Res no destorba aquesta llum,
malgrat tot, tan clara. El cel no és un
cel amenaçador, ja ha descarregat, ara és el cel calmat després d’una
barrumbada.
M’agrada constatar les
diferències d’un dia i un altre, encara que siguin mínimes, els estats de les
coses i el paisatge, els meus propis estats, amb motius interns i externs per
al goig i per a la intranquil·litat, per a la serenitat i per a la por, per a
la certesa i per al dubte. Com que no puc xerrar gaire vaig mirant les coses i deixo
lliscar els pensaments, com si fossin núvols erràtics
Victoria |
Dona |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 18:32h
Ahir, dilluns 23 de maig, va morir, als 97 anys, Elisabeth Eidenbenz, Zuric 1913 - Zuric 2011, fundadora i responsable de la maternitat d'Elna durant els anys 1939 a 1945.
Afortunadament, gràcies a diverses persones, entre elles Guy Eckestein, que la va cercar per a fer-la reviure de nou el lloc, i la historiadora catalana Assumpta Montellà, que va investigar i divulgar recentment la seva història, ha sorgit de l'oblit Elna i Elisabeth. Fins aleshores, però, era viva al cor de les mares a les que va procurar un part en condicions i al dels infants protagonistes de la força de la vida en temps d'odi i guerra.
Per a Elisabeth, era el seu deure, la seva vocació, ella no creia que fos res extraordinari, ho feia posible entre mig de l'horror de la guerra i les persecucions. Per a quasi 600 infants nascuts a Elna, ella va ser la vida.
Agraesc el seu coratge, la tendresa, la determinació, els anys d'Elna, l'abnegació, els 97 anys viscuts, la grandesa de cor, els 20-30 naixements mensuals, elegir la vida i no la mort, el goig del risc i no el victimisme o el cofoïsme.
T’hem cercat al bar dels nàufrags, en fer-se de nit, mentre
al cel hirodolaven senalles d’albercocs
i nespres, núvols de plomissol d’annera, fins com el rastre del teu hidroavió, però
no hi eres.
A les flors roges del magraner, davant de casa, només hi
havia el teu record.
A la mar que solcaren els mercaders semites, t’hem cercat, a
la mar i a la barca de ton pare. Lligada a la baula encastada al pedrís, al
llom d’una llampuga , com una sirena. A l’arena finíssima de Llenaire, com un
còdol polit, t’hem cercat. Al ribet estopejat d’una tenassa, als forats de
l’escuma, donant mala vida a una tortuga llaüt. Al lladruc d’un vell ca, al
carrer d’Enmig, amagada a la falda de l’avia Simforosa, t'hem cercat...
Només hi havia el teu
record.
T’hem trobat a les paraules que ens deixares, al teu bloc,
als teus llibres, a les narracions infinites com serpentines de festa, vora els fogons, històries sense
principi ni fi, com la vida, una altra
vida.
Als replecs del moll, aigües somes, a la solitud dels
dissidents. Allí els teus ulls murris ens han saludat, reconeixent-mos, i sé que has estat contenta.
He estat a plaer aquests dies del viatge sentimental i en arribar a la feina, males notícies, d'aquelles que no voldries que arribessin, tot i que saps... En Miquel és mort , 101 anys, dolça rialla, mirada llarga i sàvia, poesia, llibertat... ja sabeu, aquell argent viu de la Llar dels Ancians que tot ho omplia de bonhomia i es feia estimar.
El nesprer és tot ple de planetes nans taronges. Ja hem fet un tast, la merla i nosaltres. El bec color de nespra s'hi avé amb la fruita sucosa, fan un bon equip.
La fruita , un guster d'olor i sabor, de textura i de forma.
Per cert...on són els seixanta mil mallorquins que ens aplegàvem a la plaça Major i ens allargàvem pels carrers que hi duien com un estel de llibertat...Els han malmenat, uns i altres... Ara passegen amb esperança, solitaris, però no tenen trempera ni cridera...
Ens vam escanyar. Fa tristor. És com tenir la casa cap per avall.
La llum se'n va darrera les muntanyes per on s'alça el perfil de la ciutat antiga. S'entreté a les branques dels plàtans i es desfà entre les fulles noves. Al seu lloc s'instal·larà la nit, ben ran de terra i als terrats de les cases.
Fuig la calor de les aixelles i les galtes i ve el fred als narius i a l'esquena i ens demana un guardapits. Les ombres de les coses també descompareixen.
Arriba que tot és ombra i la lluna certifica que ja és de nit. Una nit serena, pausada, que ens portarà un descans imperceptible, familiar com la pell, i ens embolicarà els somnis i els neguits fins l'endemà.
L’exposició Rompre
els murs de Silenci és un projecte de l’Associació
Memòria deMallorca i la revista Sa Plaça.
En paraules de Maria
Antònia Oliver, presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca, recull el
treball d’un grupd’artistes conscients
que cal defensar els drets humans i que aposten per recuperar la memòria a
través de l’art...
Amb l’exposició expressam el reconeixement de les víctimes
i al seu ideari, els valors de justícia i llibertat pels quals lluitaren, la
denúncia pública de les injustícies que visqueren, i el patiment que encara
viuen els seus familiars.
Els autors són: Tomeu Coll, Joan Lacomba, Joan Mariando, Marquet Pasqual, Biel Noguera, Ferran Pizà i Jaume Poma.
L’amic pintor Antoni Marquet Pasqual
i jo hem col·laborat amb tres obres de fusió pictoricopoètica, continuant el goig
del treball comú que hem encetat fa uns anys.
El mirador del safareig gros acollí ahir totes les veus de Raixa i la paraula que es compromet amb el nostre paisatge i el nostre país. Tretze poetes per la Serra, dins el 13è Festival de Poesia de la Mediterrània, aquesta festa de la paraula i els ponts de fraternitat que organitza des de sempre en Biel Mesquida: Miquel Cardell, Antònia Canyelles, Àngels Cardona, Nicolau Dols, Aina Ferrer, Laia Martínez, Lluís Maicas, Sebastià Perelló, Ricard Pinyol, Gabriel de la S. T. Sampol, Maria Victòria Secall, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando Per a una Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat... Ja hi ha 30.000 signatures!
Avui el cel, de bon matí, era com
l’arena d’un circ, daurat i pàl·lid. Els núvols, expectants com lleons, a punt
de presa, com gladiadors d’esguard sever amb la certesa de la mort, talment el
circ gegantí que sovinteja el paisatge humà, encara avui, al mapa del món, un
espectacle per apaivagar la multitud i entretenir consciències adormides.
Hom no sap si el que veu i sent és
espectacle o realitat, si entreté i encobreix o si és certesa, si sofrim
l’arbitrarietat de la direcció del dit de l’emperador o l’emperadriu de torn, o
és l’atzar qui ens comanda. De vegades no podem reconèixer per quina causa
noble o malversació succeeixen les coses. Arriba que no saps què veus, que és allò
essencial i vertader, ni qui és qui...
Cortines de pluja a l’horitzó no
m’ajuden a aclarir-me. Un calfred em transita l’espinada. M’espolso aquests pensaments. Potser només són un miratge, un neguit imprecís.
Avui és el primer dia que la nit del rellotge s’escurça una hora i el dia mandrege una estona més llarga. Ja les tenim aquí, les orenetes, esvalotades,
xisclant, amb el vol enjogassat i neguitós, alegres, incansables, planejant
vora mar.
El Bernat pescador, solitari i hipnòtic, fa uns
dies que ve a dormir a la petita cala arrecerada , dempeus als esculls d’aigües
somes. La garsa pesca i mira l’horitzó, parla amb l’aigua, alça el vol cap els
pins o els matolls, torna als esculls...
Els tamarells més joves fan flors blanques, com
cucs de seda, suaus. La marina s’omple de flors menudes, grogues i liles, les
roques de cabelleres blanques i xoquins verds.
El crepuscle ha escampat boires rosades i ha fet
trunyelles amb les esteles blanques i grogues dels avions. La mar ha estopejat
les roques i les ha omplert de posidònia, com bestià adormit.
Rosseja el magraner amb saba viva. Els ametllons tenen forma de ventre petit, avellutats i verds d’esperances. Ahir la lluna era rodona , ves quina novetat, però especialment rodona i lluminosa, diàfana. L’hivern se’n va de puntetes, com se’n van els que no volen fer nosa, i comença una primavera necessària per ajudar-nos a amidar el temps i percebre’n els canvis, les regles de joc , els camins de la vida i la mort entrellaçats.
El cap de setmana ha estat intens, de dones, eròtiques i despentinades... ulls nous i somriures amples, escalfor d’amistat , abraçades, lluna plena al cel, protectora, i entre els llibres, dansa, paraules, remor d’aigua i de terra desvetllada, guspires de foc , incendis i silencis. Dies lluminosos i nits benignes, camins oberts a la mar, olor de taronger i contes orientals, projectes... i una rosa.
Semblen moltes coses... però hi eren totes presents, paraula de dona.
Victoria |
Dona |
dilluns, 7 de març de 2011 | 23:44h
José Saramago, Premi
Nobel de literatura 1998, va escriure el dia 9 de març de 2009 aquesta reflexió,
publicada a El quadern (edicions 62): 8 DE MARÇ,
Acabo de veure als
telenotícies manifestacions de dones arreu del món i em pregunto, un cop més, quin planeta desgraciat és aquest què
encara la meitat de la població ha de sortir al carrer per reivindicar el que
ja hauria de ser evident per a tothom...
M’arriben dades
oficials d’institucions solemnes que diuen queper la mateixa feina , la dona cobra un setze per cent menys, i
segurament aquest xifra està falsejada per evitar la vergonya d’una diferència
encara més gran. Diuen que els consells d’administració funcionen millor quan són
formats per dones, però els governs no s’atreveixen a recomanar que un quaranta
per cent, ja no diguem un cinquanta, estigui compost de dones, tot i que, quan
arriba el col·lapse, com a Islàndia, recorrin a dones per dirigir la vida pública
i la banca. Diuen que, per evitar la corrupció en l’organització del trànsit a
Lima, col·locaran guàrdies urbanes, perquè s’ha comprovat que no es deixen
subornar ni demanen propines.
Sabem que la societat
no funcionaria sense la feina de les dones, el planeta se sortiria de la seva
òrbita, i ni la casa ni qui hi viu no tindrien la qualitat humana que les dones
aporten, mentre els homes passen sense veure, o , si veuen, no s’adonen que
això és cosa de dos i que el model
masculí ja no serveix. Continuo
veient manifestacions de dones al carrer. Elles saben el que volen, que és no
ser humiliades, cosificades, menyspreades, assassinades. Volen ser valorades
pel seu treball i no per l’accessori de cada dia.
Ja no hi han flors d'ametller. El vent se les ha endut totes. Ara, blanquegen les branques les flors de la prunera, i espurnegen, rosades, les primeres flors d'albercoquer.
Gaudim d'uns dies blaus i clars, de mar trémula, i núvols blancs i esparsos. Dies per a l'amistat i les trobades foravila. Avui calçots i coca de sobrassada i bon estar de molt, abraçades llargues i alegria als esguards dels amics en trobar-nos.
A Barcelona hi ha qui cor la marató pel plaer de fer-ho, com no pot ser d'altra manera. En G. ha fet la marató amb un bon temps, 3h i 36 min. Enhorabona!
Na R. està cofoia, el foc queda enrera, pel fill s'obliden les cabòries i es fan spaguettis de bon matí i brou reparador. Els hi faig arribar als dos campions una branca de llorer, com rebien un temps els atletes... perquè s'ho meréixen.
Victoria |
Dona |
dilluns, 28 de febrer de 2011 | 15:17h
Una altra dona assassinada. Degoteig incessant de mort i dolor, ferida que no s'acaba de guarir, oberta.
Biel Mesquida, quan va exercir de director de Vilaweb, em va demanar un article per l'espai des de la independència amb el suggeriment que fos del tema de la violència de génere. Ho vaig fer i va sortir en portada al costat d'altres articles de companys i amics de Mallorca. Gràcies Biel i Vilaweb per fer-nos vissibles al diari més enllà dels blocs.
M'ha semblat oportú transcriure'l doncs dissortadament hi ha motiu novament d'enuig i dol:
ALLIBERAR-NOS DE L’ANDROCENTRISME
Les religions i la història han exhibit sense
vergonya un androcentrisme esfereïdor, s’han inventat els déus mascles, amb els
seus exèrcits mascles, l’eternitat mascle, i les dones comparses, premi o repòs
del guerrer. La negació d’allò femení a una societat i en un individu amaga una
perplexitat i per ventura una enveja de la creativitat, mal resoltes,
tergiversant la vida i la veritable complexitat
d’allò femení i allò masculí en un projecte indestriable, genuïnament humà.
La violència contra les dones reflecteix el
clarobscur de la nostra societat, les contradiccions i els límits del model
masclista, les dificultats de les relacions humanes, la temptació del poder
absolut sustentat en la por - aquell qui té por pretén que els altres en
tinguin. La llei del més fort evidencia que potser no és tan fort. Aquell qui expropia
els drets i els valors d’altri ho fa per mantenir-ne els propis, s’erigeix com
a únic propietari d’una persona o un territori. La necessitat malaltissa de
posseir-ho tot, la supremacia de la mort damunt de la vida s’esberla. Urgeix un canvi de paradigma.
La vida podria ser bonica enfora de la por a una
societat en equilibri , solidaria i creativa, respectuosa, on tots i totes, fóssim
usufructuaris de l’abundància de recursos que ens han estat lliurats, tal
vegada per atzar, en lloc de posseir-los i espoliar-los fins a l’esgotament i
la mort, fins a l’anihilació.
Oblidades de la història i de la religió, a les
dones se les ha mutilat els seus òrgans de goig, se les ha forçat a fer allò
que no volien, se les ha comprat i venut, se les ha tractat com a menors o
incapacitades jurídicament, prohibint i dificultant l’accés a l’ensenyament i
els llocs de decisió. A la punta de l’iceberg se les assassina quan gosen
enfrontar-se al model, o com a descàrrega de la impotència.
Una altra dona assassinada. Degoteig incessant de mort i dolor, ferida que no s'acaba de guarir, oberta. 
