Fa dos anys denunciava el comunicat de les JSC en què criticaven les JERC per voler posar sobre la taula el debat de l’autodeterminació. Deia que les JSC no volen debats democràtics.
Fa un any constatava que La Vida de Llàtzer de Tormos començava a córrer. Un any després ja tenim fins i tot La Celestina sota sospita. I la difusió de la catalanitat de Colom i l’apropiació de la història continua fent camí.
Dimarts
Fa dos anys em demanava si el president de la Generalitat no volia un operador català de telecomunicacions arran de la informació publicada per Col·legi d’Enginyers de Telecomunicacions. Aquests dos darrers anys ens han portat més exemples de casos en què el PSC no ha fet cas dels experts i de les coses que funcionen, i que ha frenat, negligit o bloquejat tot allò que pogués semblar massa ambiciós per a un govern que vol ser nacional malgrat ells. Una de les decisions més emblemàtiques ha estat arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio i aconseguir perdre 70.000 oients. Tot un exemple de bona gestió.
Fa un any parlava dl llibre Elogi de la Transgressió i sembla que cada cop la transgressió és més present a la nostra societat. Anem camí de desafiar l’Estat perquè ens hi sentim legitimats, perquè ells són els primers que no compleixen les seves lleis. Els darrers casos, la iniciativa de Miquel Català o la insubmissió electoral de Marc Belzunces. Anem de pet a la desobediència i no ens podran dir que no hàgim esgotat primer totes les opcions, nou estatut inclòs.
Dimecres
Fa dos anys discrepava de Villatoro, que atribuïa a Esquerra una capacitat d’activar el PP que, evidentment, no té fonament perquè al PP no li cal. Villatoro és un dels intel·lectuals afí a CiU que ha anat oscil·lant entre un discurs diguem-ne madinià de desgast d’ERC i un altre discurs més intel·ligent de desgast del PSC en què es maten dos pardals d’un tret: evitar la sociovergència i tenir a punt algun amic en cas que, un cop més, CiU no tingui la majoria absoluta.
Fa un any penjava dos apunts. El primer, sobre el tancament del repetidor de TV3 al País Valencià, cosa que un any després encara cueja. Estúpids com són, no s’adonen que així encara activen més la resistència i es guanyen l’antipatia de tots els qui no són estrictament els seus. El segon, sobre el tipus de resposta que es dóna als embats del nacionalisme espanyol. Aquest és, encara avui, un tema que s’està digerint. Entre altres coses perquè respon a una situació absolutament nova que l’independentisme no havia conegut. Molts continuen culpant sistemàticament Esquerra d’allò que fa o deixa de fer el PSC.
Dijous
Fa dos anys estàvem contents perquè la Xarxa de Blocs Sobiranistes arribava als 200 membres. Dos-cents blocs de les temàtiques més variades i dels indrets més diversos deixaven constància de la seva voluntat de tenir un estat propi. Avui, dos anys després, en som 778!
Fa un any, al primer apunt, em feia ressò de les paraules de Montilla, per al qual encara era aviat per saber si Zapatero havia fallat a Catalunya. Un any després és claríssim que Zapatero es passa Catalunya pel folre i la qüestió és saber si també s’hi passa Montilla. Montilla va camí de ser el Maragall II si no fa un cop de puny damunt la taula. Al segon apunt debatíem estratègies de cara a les eleccions del 9 de març. (Per cert, què se n’ha fet dels de Reset.cat? El darrer apunt va ser el 14 de març, cinc dies després de les eleccions.)
Divendres
Fa dos anys publicava l’apunt “Democratització de l’opinió política, llavor de canvi social“.
Fa un any, al primer apunt continuava el festival de despropòsits i provocacions socialistes (vistos els resultats, ja veieu com s’hi abonen!), i al segon comentava una entrevista de Felip Puig i un article de Josep Maria Pasqual.
Dissabte
Fa dos anys, ras i curt: “Marxem d’Espanya?“
Fa un any valorava la campanya d’Esquerra per a les eleccions i el paper dels mitjans de comunicació en l’anomenada “batalla de crostes”. Alguns d’aquests mitjans, és clar, seran els darrers a abandonar el vaixell. Això també vol dir que les crítiques al dependentisme seran un senyal inconfusible en el tram final.
Diumenge
Fa dos anys feia un estat de la qüestió.
L’any passat, en un primer apunt em referia a la claredat del discurs d’Alfons López Tena en oposició als altres. Avui, el seu nom sona amb força com a candidat de CiU a les europees en substitució d’Ignasi Guardans. Si això no és avançar… I en el segon apunt iniciava un debat amb Joan Ramon (PSC) a partir d’un apunt seu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
El primer vincle que penges avui (comunicat de les JSC en què criticaven les JERC per voler posar sobre la taula el debat de l’autodeterminació) està trencat, o més probablement, mal dirigit, si el pots esmenar t’estaré ben agraït, perquè em feia gràcia llegir-lo.
Per cert, en aquests articles-màquines del temps que ets especialista en elaborar, es posa de manifest com passa de lent el temps als Països Catalans pel que fa al noste lent però implacable (esperem) procés de normalització. Dos anys després, seguim igual (o pitjor)!
Gràcies!