El 1924 nasqué a Burjassot el gran poeta Vicent Andrés Estellés i enguany moltes institucions i associacions valencianes i valencianistes commemoren aquest centenari. Nosaltres, matiners com som, ja li vam dedicar un programa de Cròniques Edetanes el desembre passat: “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles“. En aquell pòdcast, núm. 36, un grup de joves estudiants recitaven un recull de versos espigolats per Clara Rozalén on la ciutat de Llíria era la protagonista de diversos poemes estellesians.
Ara és l’entitat Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria la que, dirigida per Pep Jordan i representada per Paco Marín, ha volgut sumar-se al centenari del poeta de Burjassot. L’acte, celebrat el 25 d’abril, ha consistit en la presentació del llibre Una tendresa oculta, on el professor i poeta Jaume Pérez Montaner recull i mostra una memorable antologia de la millor poesia de Vicent Andrés Estellés.
El ponent, amb un llenguatge lúcid i brillant, va presentar les seues vivències, la seua relació amb el poeta burjassotí i els motius que el van impulsar a publicar aquesta antologia estellesiana. Però deixem al mateix Jaume Pérez Montaner que ens conte de viva veu el seu relat.
I després d’assaborir els pimentons torrats, moment d’escoltar una selecció de les intervencions posteriors de la gent… magranes, Llíria, premi d’honor de les lletres catalanes, repressió, paraules explicatives del propi Estellés en una entrevista de 1987, roses de paper, Montevideo… El públic pren la paraula… i Paco Marin, conductor d’aquest acte, posa el punt final recitant a Vicent Andrés Estellés…
Fins ací les paraules de Pérez Montaner, el qual ens ha fet veure la profunditat i l’extensió dels poemes d’Estellés, admirat pels grans estudiosos de la literatura occidental, traduït a diverses llengües, però també un home senzill, fill de forners, molt pròxim als problemes i al llenguatge de la gent que l’envoltava, a la gent del poble.
A continuació hem escoltat les aportacions de diversos membres del públic i les contestacions del ponent, amb la qual cosa s’han afegit nous aspectes relacionats amb l’obra i la vida d’Estellés. Així, hem conegut la concessió del premi d’honor de les Lletres Catalanes i la furibunda reacció dels propietaris de Las Provincias que el van acomiadar immediatament.
Especial importància han tingut les paraules de Paco Rozalén, el qual va posar damunt la taula el tema poètic de “les magranes”, un element simbòlic que es repeteix sistemàticament en l’obra estellesiana i que creu íntimament relacionat amb l’experiència del poeta en les seues visites a Llíria, tal com ja es va posar en relleu en l’anterior pòdcast núm. 36.
En resum, un Jaume Pérez Montaner ens ha presentat la vida i l’obra del més gran poeta valencià des d’Ausiàs Marc, un home “com qualsevol altre”, que va saber retratar en vers les tribulacions, els conflictes i els sentiments de la gent del seu temps i del seu país, que és el nostre.
Accedir a l’Episodi 6 de la Quinta Temporada, “Vicent Andrés Estellés: una tendresa oculta, amb Jaume Pérez-Montaner”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Deixat caure ara mateix al sofà de casa m’adone que aquests instants, derrotat pel dia, són quan realment encaixen les peces del puzle del meu cap… després, amb els somnis, tornen a desmuntar-se…
Diuen que els dies que ens queden al davant són una fulla en blanc que cal anar omplint… però jo ja fa molt de temps que no sé on he posat el meu bolígraf…
Amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
La guerra de Successió deixà profundes marques al Camp de Túria. Els seus habitants es van posar, indubtablement, al costat de l’arxiduc Carles, ja que aquest va ser l’únic que jurà els nostres furs. El borbó, com demostraren els fets, portava des d’un principi unes altres intencions: assimilar el nostre regne als castellans, per això mai no jurà els furs valencians.
La gent dels pobles edetans veien en el borbó un perill i, juntament amb la resta de valencians, catalans i aragonesos, prengueren les armes per tal de defensar el seu territori d’un enemic declarat de les nostres constitucions i llibertats centenàries.
La guerra acabà molt malament per a la nostra causa, amb pobles destruïts i cremats. Alguns, com Xàtiva, Vila-real i Dénia, són ben coneguts, però n’hi hauria molts més que han romàs en un silenci complet. També en terres edetanes hi va haver una forta repressió. Ben conegut és el cas de la vila reial de Llíria, donada i regalada com a “justo derecho de conquista” al duc de Berwick. També coneixem bé el saqueig del monestir de Portaceli amb l’exili del prior i altres monjos. Però el mal d’Almansa fou molt més profund i afectà molts més llocs. Per això, en aquest pòdcast volem traure a la llum un cas tan oblidat com ignorat: el 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V.
Moscoso, el comandant borbònic, manà que fora destruït el poble de Pedralba, situat un poc més amunt de Vilamarxant, perquè els seus habitants havien pres les armes i havien tallat el pont per tal d’evitar el pas de les tropes ocupants “aquel conglomerado petulante y necio de campesinos estaba convencido de que la guerra debía estar sostenida por sus propias fuerzas y cada pueblo, como si fuera un campamento fortificadísimo, debía enfrentarse al enemigo. Por tanto, cuando tomaron las armas y atacaron al ejército borbónico lanzaron sobre sí el peso de la guerra y fueron castigados y sometidos a los ultrajes de las iras de los soldados”.
(Text extret del llibre escrit en llatí: De bello rustico valentino, redactat entre el 1706 i el 1709 pel cronista botifler Josep Manel Miñana.)
Però prèviament, i que provocaria l’acció anterior, documentem la batalla de Vilamarxant arreplegada als arxius del monestir de Sant Miquel de Llíria i on relatem la part principal del text:
“L’exèrcit de Felip de Borbó estava acampat a Torrent e vingué a plantar-se entre Riba-roja e Vilamarxant ab la intenció de passar a Benaguasil, Llíria, Bétera, Portaceli e altres llocs per saquejar-los, tal com havien amenaçat. Però los de Llíria, com a enemics que eren de Felip de Borbó, des de l’altra banda del riu atacaven los soldats que s’acostaven a prendre aigua ab una bona pluja de bales. Llavors, el capità de l’exèrcit borbònic trià un nombrós grup de soldats per atacar aquestes viles… E quan los soldats estaven disposts a travessar lo riu de Guadalaviar per a passar a sang i foc los moradors de Llíria, cresqué tant lo riu, estant lo cel seré, que lo general mudà l’intent per no perdre tot lo exèrcit i se n’anà. Aquest fet miraculós s’atribuí a la protecció especial de l’Arcàngel Sent Miquel, tal com contà lo comandant don Gaspar de Sobremonte, qui declarà que la muntanya de Sent Miquel estava circuïda d’un formidable exèrcit de soldats, amb varietat d’uniformes, a la vista de la qual, l’exèrcit borbònic es va sobresaltar i alcà el campament”.
En aquest pòdcast de Cròniques Edetanes l’hem elaborat al voltant del nostre 25 d’Abril. En aquest capítol hem tret a la llum el text del document del monestir de Sant Miquel on es recull el testimoni de la batalla de Vilamarxant i la divina protecció de l’Arcàngel que omplí la seua muntanya de miquelets disposats a enfrontar-se a les tropes invasores borbòniques. Com a conseqüència negativa d’aquest revés, l’exèrcit felipista descarregà la seua ira salvatge tot destruint la vila de Pedralba que havia resistit i defensat la terra per tal d’impedir el pas dels borbons cap a Llíria, cosa que van aconseguir tot pagant un alt preu per la seua audàcia.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quinta Temporada, “Abril 1706, Pedralba és arrasada per les tropes de Felip V”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Arranque a escriure i jo m’aclarisc perfectament amb el que estic teclejat perquè sé mentalment de què va el tema… però després arriba el que ho llig i no s’assabenta quasi de res del que volia expressar… igual que jo, al cap d’alguns dies ja no recorde exactament el que pul·lulava per la meua melona i, realment, volia dir…
