Mails per a Hipàtia

Quim Guzman em mira i m’ho torna a preguntar: “això vol dir que ha caigut el mur de Berlín?”. És primera hora de la vesprada a Sant Cugat i jo em mire el paper, el teletip, com qui mira un text en arameu antic. Finalment encerte a dir que sí, que aquella decisió del govern de la RDA que anuncia aquell teletip equival a la caiguda del Mur. “Però això no pot ser…” afegisc incrèdul. Volia dir, en realitat, que no estàvem preparats per a acceptar-ho. Immediatament, però, reaccionem tots dos. Hi ha un vol a Frankfurt d’ací un parell d’hores. Si marxe de seguida puc agafar-lo i a Frankfurt ja veurem què passa. Truque a l’Assumpció, que és a Barcelona i pot anar a casa a fer-me una maleta urgent que em porta al Prat mentre un taxi m’hi acosta des de Sant Cugat. Aconseguesc arribar a Frankfurt completament excitat, pensant que la història amb majúscules es va obrint davant els ulls.

A l’aeroport de Berlín, però, no hi ha manera d’arribar-hi. D’ençà el Mur a Tegel només poden aterrar avions de les companyies de bandera americana, anglesa i francesa i sempre i quan els seus pilots siguen d’aquestes nacionalitats -ni tan sols Lufthansa hi pot aterrar. No és tan senzill com demanar un bitllet. I a Frankfurt no n’hi ha cap de bitllet ni d’avió previst que em puga portar fins a Berlín. Passe del mostrador d’Air France al de British i allà un xicot em diu que hi ha un munt de periodistes intentant entrar a Berlín, que van concentrant-se en una sala de l’aeroport. És fàcil trobar-los. Una sala acristalada amb dotzenes de càmeres de televisió. M’hi sume. Viatge sol però m’han dit que a Berlín podré treballar amb l’equip de TVE que hi és sempre. A la sala de Frankfurt, però, em trobe un altre equip de TVE, aquest de l’Informe Semanal, que ha tingut fins i tot la sort de trobar un hotel. M’enganxe a ells. Acabaré dormint en un sofà però això és millor que res. Des de Barcelona intenten trobar-me una habitació però és impossible.

Les hores van passant mentre intentem negociar la manera d’arribar a Berlín. Els passos per carretera no sabem segur si són oberts o no. Hi ha qui lloga un cotxe i s’hi arrisca. Jo no ho veig clar. Hi ha qui argumenta que la imatge de Berlín que podríem difondre tots plegats interessa massa a tothom com per a que ens deixen tirats en aquella habitació. I hi ha els rumors. Cada pocs minuts algú va a telefonar i torna amb les darreres notícies o els darrers rumors. Que fa l’Exèrcit soviètic? és la pregunta de moda. Ningú no sap res. Algú diu que ha parlat amb Moscou i afirma que allà ningú no sap res tampoc i que no s’ha difós la notícia. I això què vol dir? Més especulacions. Més cabòries. 

Finalment apareixen uns policies alemanys que ens demanen silenci. Callem i ens expliquen que ens portaran, gratis!, a Berlín a aquells que acreditem ser enviats especials. I què vol dir això? Ensenyem els nostres carnets i expliquem com i de quina manera pensem treballar. Sembla que els convencem de manera que ens porten a embarcar a un mostrador sense marca. Alguns porten molt de material i altres menys amb la qual cosa la cua es va fent feixuga. Finalment pugem a l’avió. És un avió blanc immaculat. Sense ni un senyal. Ni de companyia aèria, ni de país, ni de res. Intentem averiguar de què es tracta però no resulta fàcil. Els rètols són només en anglès. Però dins no hi ha cap pista que ens puga resultar entenedora, cap petit detall. No ens saluda cap veu en cap idioma ni ens fan tot allò del cinturó i la tauleta, no hi ha hostesses. Hi ha qui es posa nerviós per això i especula, un pèl massa alarmista. Aquell és un dia tan estrany que pot passar qualsevol cosa. Intente calmar-me i dormir una miqueta quan de sobte uns crits m’alarmen. No calia. Simplement passa que per la finestra es veuen ja en la distància les llums espectaculars del Berlín occidental i uns quants companys han cridat d’eufòria. Mire sorprès i emocionat per la meua finestra Berlín, la ciutat on ja no hi ha mur, i em venen al cap els impressionats policies de la RDA, allà al pas de Check Point Charlie, que et regiraven de dalt a baix amb la mirada, ajudats per un espill llarg que et vetllava l’esquena. Finalment, abans que puga adonar-me’n aquell avió estrany, que no sé sap ni de qui és, toca terra. Potser és el primer avió que trenca la vella regla de deixar només aterrar les companyies oficials de bandera. Però és que des de fa unes hores en aquesta ciutat res no és igual.

Tres fronteres (o potser en són quatre) 7 de juliol de 1991

Vaig arribar a la frontera entre la nova Eslovènia independent i Àustria a les set del vespre. Els rumors sobre qui es feia càrrec de la mateixa eren insistents a la capital així que vaig decidir acostar-m’hi a veure què passava. Amb altres companys vam llogar un cotxe i ens hi vam adreçar. Sobre un mapa vaig triar un pas petit, el d’Arnoldstein, per a comprovar qui està guardant els límits d’allò que va ser Iugoslàvia. Ací s’hi arriba després de travessar una carretera imponent encaixada enmig dels Alps, a la vall de Zgornjesavska. Es tracta d’una pas pràcticament solitàri i la presència del nostre vehicle fa alçar de les cadires els soldats de la Guàrdia Eslovena que custodien el pas. Constate que la bandera que flota és l’eslovena, costat per costat amb l’austriaca. Intente fer una fotografia vist que els soldats no ens demanen cap document ni ens segellen el passaport ni res de res, es limiten a mirar-nos. Quan l’he feta un oficial ix de la caserna cridant. Un soldat se’m planta al davant i em demana, ara sí, la documentació. Li ensenye el carnet de corresponsal i la carta que ens va signar fa uns dies el govern eslovè, una mena d’autorització provisional que substitueix l’antiga autorització iugoslava. Això sembla calmar l’oficial que se’n torna cap a dins. El soldat, clarament atabalat, demana excuses per la brusquedat: “és que aquests dies estem molt nerviosos…” Ho entenc. I tant com ho entenc.

Entre en territori austríac i quede esmaperdut. Tot allò que a la banda eslovena és tranquil a la banda austríaca és tensió. Hi ha un enorme desplegament militar. Veig tanc camuflats en els revolts de la carretera, soldats amb els fusells apuntant-nos, fins i tot ens sobrevolen a baixa alçada avions militars. Tots els soldats porten un gran braçalet roig i blanc, segurament perquè els seus uniformes no es distingeixen prou i pel caos d’uniformitat que regna a l’altra banda de la frontera. En alguns dels revolts encara alpins i difícils els austríacs han clavat en la carretera unes poderoses barres de ferro que deixen passar pels pèls el cotxe però que impedirien el pas a vehicles militars, segur. Quan arribem a la vall hi ha un campament militar improvisat amb tendes de campanya.

El nostre propòsit és veure diversos passos de frontera així que ens adrecem per dins d’Àustria cap a Itàlia, per a intentar tornar a Eslovènia des d’allà. Hi ha Tarviso a pocs quilòmetres i per allà podríem passar a Itàlia. Sense comptar però que duguem un cotxe iugoslau. En arribar a la garita italiana no ens deixen entrar. Ni passaport ni permisos ni carnets de periodista ni res de res. No ens deixen passar i punt. Fins i tot ens tracten amb duresa i ens regiren de dalt a baix el cotxe. No hi ha més remei doncs que tornar a entrar a Eslovènia des d’Àustria. Decidim fer-ho per la via més important aquesta vegada, pel túnel del Karavanke, cap a Jesenice, un túnel de més de deu quilòmetres de llarg que ha estat la principal via d’entrada a Eslovènia durant anys, junt al pas italià de Goriza. A la boca del tunel la presència militar austríaca és encara més contundent i ací gens dissimulada. Entrem i anem pensant què trobarem a l’altra banda mentre passen els quilòmetres enmig d’una carretera mig buida. I a l’altra banda trobem una frontera imponent, amb uns edificis molt grans, acostumats a molt més trànsit del que ara té. A la part austríaca ens tornen a regirar el vehicle de dalt a baix, fins i tot donant colps al cotxe per veure si portem alguna cosa amagada. En la banda eslovena, en canvi, tot són amabilitats i bones cares. Són soldats de la guàrdia eslovena i és la bandera eslovena la que flota però ens segellen el passaport i el segell és el vell escut iugoslau. Somric en mirar-lo i el soldat, no sé si incomodat pel somriure, em dóna un pamflet turístic eslovè.

Deixem enrere la garita, convençuts que havíem acabat l’accidentada visita però encara ens esperen més sorpreses. La primera és que l’autopista que neix de la frontera, per alguna raó que desconec, és austríaca i no eslovena i ens reclamen el peatge en schillings. Moneda que no duguem. Intentem negociar pagar amb moneda iugoslava però ens diuen que no. No tenim més remei que fer marxa enrere cap a la frontera. Els eslovens no ens volen canviar i els austríacs tampoc. La situació és surrealista: aquella frontera és ara l’objecte de grans negociacions i nosaltres no parem de passar-la amunt i avall a la recerca de canvi! 

Finalment entre els uns i els altres convencen al senyor de l’autopista que ens deixe passar. Però així i tot no s’ha acabat encara. Ens queda poca benzina i hem de parar en una de les poques benzineres que trobem obertes. Però l’amo ens nega a servir-nos perquè el nostre cotxe porta matrícula de Belgrad! Hem d’ensenyar-li tots els passaports per a convèncer-lo que posant-nos benzina no comet una traïció a la nova Eslovènia que acaba de fer-se independent. Ho fa i estem tan contents de veure que ja no queda cap més obstacle que decidim sopar allà mateix, en una pizzeria que es diu Venezia i que pel que sembla és de l’amo mateix. Dins una colla de soldats engrapen pizzes amb les metralletes a l’esquena. En demanem nosaltres també i canviem el nom d’una quatre formatges per quatre fronteres: les que hem recorregut en poques hores, comptant que la frontera eslovena és encara a efectes internacionals també la frontera iugoslava.

 

En bimotor sobre la bàltica  3 de setembre de 1991

Sembla que avui, per fi, podré entrar a Lituània. Estic avorrit d’esperar ací a Varsòvia a que obren les fronteres. Ahir em van dir en l’aeroport que hi havia previst un vol de bon matí i em van vendre un bitllet que espere que valga. M’alce ben d’hora per a arribar amb temps de sobres i em trobe a l’aeroport a tot de col·legues que també intenten agafar aquell aparell. Un dels que no té bitllet m’ofereix una quantitat exagerada de diners pel meu bitllet però no accepte. Entre els periodistes hi ha uns quants que ens coneguem de diverses batalles, un francès que treballa a Le Figaro, l’equip habitual de la ZDF… Fem apostes sobre si aconseguirem entrar o què. Cap de nosaltres portem visat. Jo m’he fet enviar una carta d’un conegut lituà com que em convida a visitar-lo. Dubte que servisca d’alguna cosa però és més que res. Finalment apareix un petit Antonov de dues hèlices que sembla que és l’aparell que ens durà a Vilnius. Vola a molt baixa alçada sobre la costa bàltica que vista en aquesta calma és d’una bellesa notable. Anem callats, especulant amb monosíl·labs sobre la situació que trobarem. Fins que l’aparell aterra.

Quan aterrem a l’aeroport de Vilnius una veu des de darrere de l’aparell diu “KGB!”. Deu tenir una vista excepcional perquè jo no aconseguesc veure en la distància l’uniforme d’uns soldats que s’acosten. Però ho són, són KGB i aquesta és la pitjor perspectiva possible. A Lituània, on són odiats, després d’un cop d’estat que ha fet tremolar tot i nosaltres sense visats. Mai he vist tanta calma per baixar d’un avió. Ningú no vol ser el primer a enfrontar-s’hi.

Però baixem. Han obert amb pressa la terminal nova de l’aeroport que estaven construint des de fa anys. Els KGB només ens indiquen amb gestos que ens hi dirigim. Observe que els cartells d’aquesta nova terminal són només en lituà i en anglès. Cap rastre de rus. Pense que és un bon indici però ja veurem. Tanmateix arribem a la finestreta i hi ha dos rotunds KGB esperant-nos.

Com que m’he escapolit de l’escomesa i no he estat el primer a baixar vaig assajant en la cua quina excusa puc empescar-me per a justificar que no duc cap visat. Però sorprenentment no em fa cap falta. El guarda mateix, segurament a la vista que la situació es va repetint en tots els passatges, em pregunta directament “Sense visat, no?”. Només encerte a baixar una mica els ulls com avergonyint-me i sense donar-me temps a reaccionar m’estampa sorollosament un segell soviètic al passaport i em deixa passar. No m’ho puc creure però, evidentment, no pense discutir-ho. Encantat i gràcies! Passe ràpid pel passadís cap a l’eixida i quan ja divise la porta veig que hi ha una tauleta amb un parell de policies que porten un uniforme que no reconec. Són al mig del passadís i no pots passar sense trepitjar-los. En acostar-me veig que es tracta de dos guardes lituans bastant vells que em demanen de nou el passaport. Ara no entenc res. Això és una altra frontera dins la frontera? Somric mentre el lliure, intentant demostrar amb un sol gest la meua simpatia cap a la seua causa i ells passen fatigats les pàgines d’un llibrot enorme on apunten el meu nom. Aleshores em lliuren un paper petit que resulta ser un visat lituà, de la nova república independent. El meu duu el número 9. No sé des de quan han començat a comptar però el número m’agrada i el guarde amb cura. Un soldat lituà una mica gras em saluda acotant el cap quan per fi travesse la porta de vidre que em separa del carrer. Li pregunte, sorprès, per l’escena recent viscuda. Em respon que la situació és molt inestable i ningú no sap què fer. I com a prova m’ensenya la seua arma. Pertanyia als “boines negres”, el terrible destacament “anti-terrorista” tan odiat pels lituans. Diu que van marxar de Vilnius el mateix dia que va fracassar el cop d’estat deixant tot l’armament en la caserna, a benefici del nou exèrcit lituà, se suposa.

No tot ha canviat tant ràpid, però. A l’hotel no em volen canviar els dòlars a rubles així que he de tirar mà de la vella tàctica soviètica i li pregunte a un cambrer del restaurant si sap com resoldre el meu problema. Ho sap. Al cap d’uns minuts em porta un tovalló nou i embolicat dins seu la quantitat de rubles que havíem pactat. A canvi s’enduu el meu tovalló on he embolicat els dòlars. Pense que igual d’ací uns dies els rubles valdran tan poc com el visat però no puc fer una altra cosa.