Tourain i Violeta
Tenia ganes de veure l’investidura com a doctor Honoris Causa d’Alain Tourain per part de la UOC. Així que he anat aquest matí allà dalt al Tibididabo. L’excursió ha valgut la pena.
Vaig descobrir Tourain fa molts anys. Me’l van presentar com una mena d’apèndix jove de la meua estimada generació dels Annales i això, segurament, va fer que sempre me’l mirara amb bons ulls tot i que evidentment no és un historiador sinó un dels més grans sociòlegs del segle XX. “Le pays contra l’État” va ser un dels seus llibres que vaig llegir amb més ganes i també un dels primers que llegia en francès, en un francès farcit de visites al diccionari però apassionant. El llibre retrata el camp occità i l’emergència de la consciència de país amb un traç apassionant. Després vaig seguir-lo llegint per altres camins i altres temes i avui m’apetia molt veure’l i escoltar-lo en directe.
Tourain no ha defraudat en absolut. Ha improvisat un discurs preciós, resum de tota una vida, botant-se i oblidant el text que ens havien repartit. I ho ha fet amb la vehemència que s’espera d’un home que ha dedicat tota la vida a entendre la societat humana i que acaba resumint-ho amb l’afirmació que és el coratge, el coratge de les persones, allò que acaba comptant.
Però amb tot el moment més bonic del matí, com a mínim per a mi, ha arribat amb la música. Han tocat una versió jazz de “Gracias a la vida” de Violeta Parra i de sobte els ulls se li han posat al punt del plor amb una emoció tan sincera que m’ha commogut. Que un home com ell que ha estudiat i ha comprès la nostra societat amb tanta precisió i tanta meticulositat s’emocione al peu del plor no amb la pompa acadèmica, no amb el reconeixement dels col·legues sinó amb una simple cançó -quina cançó, però, i quants records li devia portar!- ho he trobat preciós, digne, humà, sensible i coratjós. I m’ha fet més gran la figura de l’intel·lectual, perquè m’ha ensenyat la figura de l’home.
Comentari accelerat des de la feina:
Jo vaig descobrir el senyor Tourain l’altre dia a la Nit al Dia. I és que encara sóc jovenet. Va passar allò que el comences a escoltar per coincidència, perquè sortia a la tele en el mateix moment en que jo la mirava, però noi, em va ser impossible deixar-lo d’escoltar. Ha estat la veu més lúcida que he escoltat darrerament, parlant de política, d’història i de societat. I pròpia, que és el que compta.
He cercat alguns títols que ha publicat, he remenat a veure que havia fet i quin peu calça, i m’ha sorprès. Un gran pensador, veí, però dels que no se’n parla gaire perquè diu masses coses certes sobre el que si que existeix. Em crida l’atenció entre d’altres, el por qué recordar, perquè vull escoltar que diu de la memòria algú que no és ni un polític ni un demgog, que és difícil de trobar-ne algun per aqui. A veure, cal descarrilar la curiositat i aquest senyor t’hi empeny.
Coratge, clar.
Amb tot, m’imagino que Gracias a la vida deu tenir per ell tant significat com per la gent que només té les seves mans. Perquè ell les té al cap.