Mails per a Hipàtia

Hi ha ocasions que quan acaba un concert estàs tant content que penses que hauria estat horrible haver-te’l perdut. Anit em va passar amb Sisa, que actuava al Teatre Principal d’Arenys. Va fer un recital on alternava la crònica de la seua vida amb cançons. I si les lletres de les cançons són bones, i això ho hem sabut fa anys, el relat ho era millor encara, i aquesta és una novetat digna de ser remarcada. Va narrar el seu trànsit pel barri, per la ciutat, pel pensament, pel món amb una qualitat literària extraordinària empalmant pel mig les peces que tots coneguem i cantem. Explicant-les millor que mai. La relació entre l’antiga i vella ampolla verda del “Lejia Conejo” i el “Setè Cel”, per exemple, em restarà com un moment impagable amb Sisa dalt l’escenari intentant entendre on hi havia la darrera de les conilletes que hi havia replicades en aquelles etiquetes del llexiu que ensenyaven una conilleta amb una ampolla dins la qual hi havia una conilleta amb una ampolla, dins la qual hi havia una conilleta amb una ampolla i així fins a l’infinit.

Gran, molt gran, Sisa. Enorme i musicalment sobrat com feia anys que no se’l veia. Feliç, em va semblar, sobre l’escenari. Inspirat. I inspirador. Quan eixiem del teatre no podíem parar de parlar del que acabàvem de veure i de la sort que n’havíem tingut de compartir amb ell l’inici de la revetlla.