Memòria d’elefant
Quan tope de casualitat amb algun d’aquells personatges rancuniosos i fracassats que t’avisen que tenen memòria d’elefant i no obliden cap de les presumptes ofenses que el món els ha fet no puc evitar pensar en com deuen patir. Quan te’ls trobes tu dius una paraula poc mesurada, a la qual no li dones massa valor en pronunciar-la, pura cortesia de veí. Però d’ells la resposta emergeix com un doll de fets encadenats sense cap lògica, atropellats, amb el to de veu creixent a cada colp de sil·laba i les pupil·les perdent la mirada sobre els fets concrets. És aleshores quan la virulència de la conversa porta a que t’apartes amb prudència, dissimuladament, mentre observes aquella cosa amb aparença humana que va bullint sola i ofegant-se en la pròpia mala bilis. El més curiós de tot és que n’hi ha personatges d’aquests que deixen el relat del seu malviure per escrit i tot, ramificant els odis subordinada rere subordinada. Supose que volen què les generacions futures puguen valorar el seu restrenyiment mental… M’ho pense.