Mails per a Hipàtia

Llisc els dietaris de Sándor Márai que Empúries posarà a la venda aquest mateix mes. És un llibre dur i punyent, precís en els molts dolors que ensenya i acumula. La vellesa, la mort de la gent que tens a prop, el passat que marxa, les debilitats del propi cos, la pàtria que vas deixar enrera. M’impressiona la prosa tan quirúrgica i alhora tan neta, la capacitat tossuda de passar un dia i un altre dia repetint els gestos, les formes, les lectures per a sobreviure en el sentit més estricte de la paraula. I el dolor. El dolor comprimit en una sola frase que cinc, deu vegades, taca la pàgina amb tanta contenció que sembla impossible sobreviure a ell. M’impressiona especialment el dolor que Márai sent per Hongria, per la Hongria ocupada per la Unió Soviètica. Cada nit llegeix unes pàgines en hongarès, una llengua amb la qual cada vegada té menys gent amb qui parlar i nega qualsevol possibilitat que el seu país evolucione cap a la democràcia. El dolor final és la pròpia mort però per a mi ho és també saber que la seua mort arriba només setmanes abans que Hongria encapçale les revolucions democràtiques a l’est i que aquelles coses per les quals ell ha sospirat tant “dos oceans enllà” comencen a passar. 

Un llibre bell. Excepcional.