La crisi dels mitjans. La Vanguardia com a exemple
La Vanguardia d’avui és de manual. El diari del senyor Godó oculta tan com pot la manifestació d’ahir i converteix les seues pàgines en un instrument doctrinari escassament dissimulat. No és la primer vegada que ho fa. Només cal recordar que el dia després de la manifestació contra l’atac israelià a Gaza, una de les més grans manifestacions fetes a Barcelona els darrers anys, aquesta simplement ni existia en les seues pàgines.
Quan hom parla de la crisi dels mitjans, darrerament sol referir-se a la pèrdua massiva d’audiència a les enormes dificultats financeres o a factors semblants. Hi ha, però, una crisi molt més profunda i és aquesta: la desconnexió respecte al que passa al carrer. Els té igual que es manifeste mitja Barcelona. Ells no escolten o escolten només al govern, una mica a l’oposició i para de comptar. La realitat de les coses que passen és sempre filtrada pels interessos de la política més tradicional. Què interessa dir avui? Que els estudiants van resistir a les aules i van derrotar els anti-Bolonya? Ben gros, doncs. Què hi va haver una manifestació extraordinària i això no quadra amb la imatge que volem donar? Apliquem el vell principi segons el qual no cal deixar que la realitat espatlle un bon titular. Lamentable. Algú dubta que si ahir hagueren hagut enfrontaments greus La Vanguardia els portaria a portada amb un desplegament enorme?
En aquest marc, a més, aquesta setmana s’ha sabut que es pre-jubilen, és a dir que acomiaden una part de la redacció entre la qual hi ha alguns dels periodistes més brillants que he conegut en la meua vida, molts dels quals segur que se senten incòmodes davant la manera d’enfrontar-se a la realitat que demostra el seu diari. És un sistema estúpid aquest de pre-jubilar tenint en compte l’edat i no la qualitat i la llista fa feredat. Entre altres se’n van al carrer Madueño, Salmurri (un dels meus herois en aquesta professió!) Beltran, Bonet, Esteban, Puig… i així fins a vint-i-quatre dels més veterans i experiments treballadors de la casa. Sembla mentida que un diari puga permetre’s perdre una quantitat tan gran de saviesa i professionalitat. Però tot quadra. Segurament són molt molestos ara mateix.
Jo sempre he vist a La Vanguardia com un diari al costat del poder polític. No importa si és la dreta, l’esquerra o el centre… de sempre ha estat el diari que més suport a donat als governs. Ho va fer en època de CiU i ho fa ara també.