Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

L’accident de l’avió Rio-París em remou un vell episodi aeri, el meu únic accident dins un avió -diuen que no se’n poden tenir dos…

Em va passar a finals dels vuitanta. Vaig anar a Sud-àfrica a cobrir les darreres eleccions de l’apartheid i l’avió amb el qual tornava va tindre un accident. No recorde ben bé la ciutat d’orígen però diria que vam eixir de Ciutat del Cap en direcció a Londres. Tot semblava normal però només despegar vam veure que eixia combustible a raig des de l’ala i no calia ser molt llest per a saber que això era un problema greu. No podíem aterrar sense perill que les espurnes feren explotar l’avió ni podíem seguir volant perquè amb el combustible que estàvem perdent era evident que no podríem arribar al destí.

Així que el capità va decidir fer voltes tirant combustible, crec que sobre el mar, i tornar a l’aeroport (aquest sí, segur, el de Ciutat del Cap) quan en quedarà poquíssim per a minimitzar el risc d’incendi. Ens ho van explicar i la tripulació va ser excel·lent a l’hora de controlar el pànic, tot i que vam passar hores llençant el combustible i el nerviosisme era difícil de controlar. Finalment ens van avisar que anàvem a aterrar. Van repetir amb tot detall les instruccions de com fer un aterratge d’emergència (allò que no en fem cas mai), ens van donar coixins i ens van fer posar-nos amb el cos doblegat i els braços contra el seient de davant. Van ser uns minuts llarguíssims dels quals només recorde que vaig fer un cop d’ull per la finestra quan estàvem a punt de tocar terra i tot eren sirenes de tota mena esperant-nos. Quan els motors es van parar vam abandonar a tota pressa l’avió tal i com ens havien ensenyat a fer-ho i no vam alenar fins que vam estar lluny de l’aparell, que era ruixat per tot arreu amb escuma contra el foc.

Aleshores ens van dur a una terminal on ens van deixar telefonar a casa. Encara no hi havia mòbils ni coses d’aquestes i a casa van tenir un ensurt en sentir una veu de British Airways que els parlava en anglès quan ells sabien que jo devia estar volant feia hores. De seguida em vaig posar jo i vaig aclarir el que havia passat, content i ben content de ser a terra.

I el que va venir després va ser molt sorprenent: ens van donar de sopar i de beure com a bojos i quan estàvem mig tocats tots ens van pujar per sorpresa a un altre avió i cap a Londres. En l’avió la generositat a l’hora de servir alcohol superava tot el que havia vist mai i de fet ben aviat tots dormíem. 

Fins que ens vam despertar a l’Ilha do Sal. Aquesta és una petita illa que té una enorme pista d’aterratge que era d’ús militar i ara és el principal punt d’entrada a Cabo Verde i a la qual ens van deixar baixar. Confús per tantes coses com m’havien passat vaig trobar que aquell era un passeig surreal, en el qual destacava sobre un fons pelat una lluna enorme i una calor espesa. Mai no vaig saber per quin motiu ens van fer aturar-nos i encara menys perquè ens van deixar baixar a la pista. Però sempre he pensat que m’agradaria tornar-hi a veure què és això que vaig veure…

En qualsevol cas nosaltres al final vam tindre sort i no ens va passar res, més enllà de l’ensurt. Dissortadament no ha estat aquest el cas amb l’avió desaparegut avui, precisament a prop de l’illa de la sal.