Una signatura. I l’enhorabona
Per televisió ara mateix estan ensenyant com els membres del parlament kosovar, un a un, estan passant a signar la declaració d’independència del seu país. Ho fan lentament, de forma solemne i tots ells, siguen del partit que siguen, saluden amb un gran afecte el president del parlament i el primer ministre. Europa tindrà en pocs minuts un nou estat. Després d’anys d’agressió i de guerra promoguda des del nacionalisme serbi. Als carrers es veuen grups de gent manifestant-se amb banderes albaneses i americanes, i amb molt poques banderes europees. Encara no he vist ningú amb la nova bandera blava amb conc estels recent aprovada pel parlament com a símbol del nou estat. Supose que és qüestió de temps i de que en puguen imprimir unes quantes.
Felicitats! i tots els bon desitjos de gent de pau!
Com a periodista Vicent, has vist el tractament que n’han fet de la noticia a la tve1? Es llastimos, on queda la independencia dels mitjans?
Respecte la bandera, no oblidem que l’anterior te una carga sentimental de segles, potser la oficial sia aquesta blavada, pero dubto que la gent s’hi pugui sentir emocionalment implicada a llarg plaç. Entenc la concesio a europa i la necesitat de diferenciarse, pero la historia es la que es.
Detalls apart, de nou Felicitats a tots el kosovars!.
Em sembla increïble l’ampli consens que ha despertat en occident en general i en el sobiranisme català en particular la secessió de Kòsovo i Metohija. Em sembla increïble i trist. Jo sóc independentista, però això no significa que m’hagi de deixar emportar per aquesta marea d’ignorància acrítica respecte a la qüestió. No dubto dels crims del nacionalisme serbi a la regió, pels quals els responsables han de pagar i les víctimes han de rebre reparació, però no per això Kòsovo deixa de ser part de Sèrbia. Els albanesokosovars no són una nació, no són cap poble. Kòsovo no és Macedònia, ni Croàcia, ni Eslovènia. En tot cas podria ser quelcom més semblant a Bòsnia, però ni això. Els albanokosovars són una minoria ètnica dins Sèrbia que s’han anat concentrant al llarg dels darrers segles als territoris serbis de Kòsovo i Metohija (fins i tot el nom Kòsovo per definir la regió ja és inexacte) fins a esdevenir-hi majoria i deixar en minoria els autòtoctons, els serbis, però això no converteix Kòsovo en territori albanès. Dir això és tan com admetre que Irlanda del Nord ha de ser britànica perquè els protestants probritànics hi són majoria, o que en una Catalunya independent l’Àrea Metropolitana de Barcelona hauria de ser un estat apart, car la majoria dels habitants en són "hispanocatalans", etc. És una autèntica aberració, una humiliació més al poble serbi, que està pagant els crims dels seus líders amb la ignorància del món sobre la seva història i els seus patiments, i veient com després d’haver sigut víctima de l’Imperi Otomà, de l’Imperi Austro-Hongarès, dels nazis i dels ustatxes croats, ara és convertit en botxí i veu mutil·lat el bocí més íntim del seu territori. Aquestes províncies sèrbies tenen un 80% de la seva població albanesa i això ha de tenir una traducció en l’àmbit polític en forma de parlament i governs autònoms, oficialitat de la llengua, etc, però Kòsovo és Sèrbia. Tots els topònims de la zona són serbis, i no perquè els hi hagin imposat els serbis: són els de tota la vida i per això també els usen els albanesos quan parlen albanès: Pec, Pristina, Mitrovica …
Els nostres polítics i intel·lectuals tenen un embull mental considerable, confonent d’aquesta manera pobles, nacions, ètnies i dret internacional, aplicant una doble mesura tan evident. Anys i anys de defensar la irlandesitat de l’Ulster i ara defensem la independència de Kòsovo? Però això que vol dir?
És clar que era massa llaminer de posar-se al costat de la comunitat internacional i contra Espanya i veure els espanyols nerviosos i alineats amb Sèrbia i Rússia, comprometent així el seu prestigi dins aquesta comunitat internacional, un cop més humiliada pels EUA, que li han clavat un golàs per tot l’escaire a la UE, col·locant-li un estat titella als Balcans.
Des de la realpolitik més egoista i cínica ho teníem mastegat, ara compte, si decidim inclinar-nos per la realpolitik abans que pel dret i la justícia, després no anem reclamant solidaritat ni adhesions a la nostra causa, que per a la realpolitik no som gaire rendibles, com tan sovint veiem.