Petita disgressió sociològica sobre el twitter i la reputació

Aquests dies hi ha hagut una discussió molt interessant sobre els periodistes catalans més seguits a Twitter. El bon amic Gordillo fa temps que manté un llistat al seu bloc dels periodistes i comunicadors catalans més seguits a twitter. Tal i com era d’esperar la primera posició la copen els famosos que ixen a les televisions espanyoles, bàsicament.

Concretament els deus primers són:

1 Andreu Buenafuente El Terrat 1602691 ⇑ 101725 81
2 Anna Simon Marí Neox 1254223 ⇑ 115573 68
3 Jordi Évole La Sexta/El Periódico 1068379 ⇑ 69575 79
4 Julia Otero OndaCero/ElPeriódico 304924 ⇑ 42193 73
5 Susanna Griso Antena 3 287299 ⇑ 20613 67
6 Josep Pedrerol Nitro 282777 ⇑ 57506 74
7 Jordi González Tele 5 268061 ⇑ 12824 66
8 Susana Guasch La Sexta 231356 ⇑ 4482 63
9 Samanta Villar Cuatro 190481 ⇑ 8170 64
10 Juan Diaz Diaz Freelance 181449 ⇑ 7537 55
 
Tot ells, excepte Juan Díaz treballen en televisions, en televisions espanyoles i no s’han posicionat fins on jo sé a favor de la independència.

El primer independentista de la llista l’hem d’anar a cercar a la posició 16, que és Quim Monzó i entre els vint primers hi ha tres independentistes més, Antoni Bassas, Toni Soler i Miquel Calçada.

La llista de Saül va ser tunejada, però, al bloc Mediascanning, que porta el sempre sensat Jordi Fortuny.  Fortuny va decidir mirar no quins tenien més seguidors sinó quins tenien millor reputació, basada en el conegut índex Klout. I el resultat era ben diferent 

1. Andreu Buenafuente
2. Vicent Partal (sorry!)
3. Jordi Évole
4. Josep Pedrerol
5. Tony Aguilar
6. Toni Aira
7. Josep M. Ganyet
8. Júlia Otero
9. Quim Monzó
10. Gina Tost

Si comparem aquesta llista amb l’anterior els populars televisius són molt menys i els independentistes molts més. Com a mínim quatre, i no sé quina posició adopta Gina Tost. Si ampliem la llista als vint primers aleshores la cosa és encara més clara ja que afegiríem com a mínim Saül Gordillo, Oriol Lladó, Germà Capdevila, Susanna Ginesta, Pilar Rahola i Toni Soler. O siga deu o onze sobre vint.

A mi em sembla que aquesta és una bona explicació del que passa en el país. Però deixeu-me fer abans un avís.

(Avís: no tinc ni idea de com funciona això del Klout. I supose que fer una classificació com la que fa el Jordi també és un exercici discutible. Entenc, i si estic equivocat m’ho expliqueu, que el Klout diu com de fiable et troben aquells que et segueixen i per tant els que no et segueixen no tenen res a dir. Si és així és evident que tenir un bon Klout és bo però no és comparable a tenir un milió de seguidors. Si jo en tinc trenta mil i el Jordi Évole més d’un milió per més bon Klout que jo tinga és evident que Jordi Évole és infinitament més influient. Tanque l’avís.)

I ara l’explicació. Malgrat això que he dit abans també és veritat que no s’entèn si aquesta, la de la primera llista, és la gent més seguida com és el que el país va per la via que va. I no s’hi val a dir que ells tenen un mercat més ampli perquè estic segur que si comptàrem el mercat català només també serien més seguits. Què passa doncs?

A parer meu en aquest debat hem intuït per primer vegada al nostre país una cosa que Manuel Castells ha explicat com ningú parlant de les revoltes àrabs per exemple: que la xarxa crea circuits completament alternatius als dels mitjans tradicionals i les elits. 

Perquè no és només l’independentisme, per bé que això és molt cridaner. A mi hi ha un detall que encara em crida més l’atenció. En la llista segona, la d’influència, hi ha molt poca gent que treballe en grans empreses. I els que hi són, especialment del Grup Godó en realitat són ‘marques’ ells mateixos: Quim Monzó o Pilar Rahola, per dir-ne dos de ben clars. I en canvi, i això em fascina, hi ha sis casos sobre vint de periodistes que són pràcticament ells sols amb les seues xarxes socials. Susanna Ginesta, Oriol Lladó i Ganyet serien els casos més clars de gent extraordinària que ha sabut crear-se un espai informatiu sense necessitat ni de mitjans, encara que col·laboren. I gent com el mateix Saül trascendeixen el mitjà on temporalment treballen. O el cas de Germà Capdevila, que està organitzant una empresa nova i molt interessant a través d’Esguard però que bàsicament és ell mateix.

Què vull dir amb tot plegat? Que ignore com funciona el Klout però la segona llista em sembla que reflexa molt millor la realitat del país que la primera. Insistisc en que no només ideològicament, tot i que no em negareu que això és ben cridaner. L’època dels grans mitjans és passat ja, segurament l’època dels mitjans (grans o petits) és passat i això queda magníficament reflectit en les posicions de la segona llista, contrastant vivament amb la primera. És com si de sobte s’haguera colat una miqueta de data objectiva i contrastable en la qual reconeguem el món on vivim…

Que no ho vesquen, ho neguen o ho vulguen impedir com siga això és un altre tema. Que igual algun dia m’agradaria discutir també…

3 pensaments a “Petita disgressió sociològica sobre el twitter i la reputació

  1. Una petita correcció: cal dir “digressió”, i no “*disgressió”, que és el mot que vostè ha escrit al títol. Anàlogament, en castellà es diu “digresión” y no “*disgresión”.

    Salut! 

    Germà 

  2. Se’m va ocórrer veure què passava si s’ordenva el rànquing del Saül per l’índex Klout, que ell també publica. El resultat em va semblar curiós i per això el vaig publicar, tot citant la procedència de les dades i sense cap més pretensió que compartir-lo amb qui pogués estar-hi interessat. No m’esperava ni de bon tros el debat que s’ha generat després, però m’ha semblat força enriquidor. Gràcies per les vostres reflexions!
  3. Vicent, precisament avui llegia l’Oriol Lladó que explica una mica més detalladament com funciona el Klout 🙂 T’ho apunto perquè és una mica diferent del que comentaves tu: Ei! Amb voluntat constructiva, eh? 🙂
     

Respon a Germ Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *