11 S
Fa cinc anys tots vam viure un dia difícil d’oblidar. Els periodistes especialment. I jo d’una manera concreta. Vist en perspectiva va ser un dia que va canviar el món. Això ens va fer cometre molts errors i jo recorde de manera especial els meus.
És cert que tot allò era tan inesperat que no hi havia massa regles sobre les quals opinar amb una mínima certesa. Recorde per exemple que en una tertúlia de Catalunya Ràdio aquella mateixa vesprada Pere Vilanova, que en sap molt de política internacional, va dir amb rotunditat que un atemptat com aquell reclamava d’intervenció estatal. I jo vaig assentir. Avui sabem que no va ser així però aleshores era inimaginable que algú pogués cometre amb tanta facilitat un atemptat d’aquelles dimensions. En aquelles hores confuses i caòtiques semblava més un atac d’exèrcit que no de grup. Semblava més un acte planificat a gran escala que no l’audàcia d’uns pocs que després s’ha demostrat que era.
Bin Laden, a més, era un personatge encara poc conegut. Aquells dies vaig escriure que calia proves de que ell era realment qui estava al darrere dels atemptats. Recorde que quan a mitja vesprada nostra el govern americà va apuntar a Bin Laden no vaig poder evitar la desconfiança. Hi havia massa preguntes sobre la taula. Com era que ara sabien tan ràpid qui era l’autor i en canvi no havien tingut abans cap pista del que anava a fer? No sabíem aleshores una dada clau: que a la taula de Bush hi havia un paper del qual no n’havien fet cap cas i que avisava que això podia passar. Coneixent aquesta dada no hauria resultat tan sospitosa l’actitud del govern americà però ningú fora del Despatx Oval la sabia. I encara hi havia el fet que Clinton havia bombardejat mesos abans una instal·lació de Bin Laden per a distreure la crisi Lewinsky en el seu punt àlgid.
Malgrat això els errors han quedat. Jo vaig defensar, per exemple, que si Bin Laden deia que ell no havia estat calia creure’l perquè un fanàtic religiós com ell no veia bé mentir. M’equivocava i ho lamente molt.
Pocs dies després dels atacs Josep Maria Terricabras em va convidar a participar en el seu magnífic programa del Canal 33 per a parlar precisament de tot això. Aquests dies l’he repassat i la veritat és que la meua capacitat d’anàlisi queda bastant malparada. Ni reconeguent que tot era tan nou i inèdit, en una dimensió tan diferent, em quede tranquil. És cert que ignoràvem aleshores moltes coses que passaven dins la Casa Blanca i a les muntanyes de l’Afganistan que una volta conegudes han aclarit l’estrany comportant de tots plegats aquell dia. Però els errors d’apreciació que vaig cometre no són petits. I tampoc em val de res admetre que els meus col·legues de mig món els van cometre iguals o encara més grossos.
Segurament l’únic que salvaria dels meus comentaris d’aquells dies, i especialment del programa amb Terricabras, seria l’apelació constant a la prudència i a la necessitat de no especular gens que vaig anar repetint tothora. Em neixia de dins, de l’estupor pel que estàvem vivint però segurament va ser també la millor i més important lliçó que vaig aprendre. Que cal ser prudent quan es parla en públic i que per més que en sàpigues d’un tema (i jo crec que en sé de política internacional) sempre has de desconfiar de tu mateix. No estic gens segur d’estar-ho aplicant tothora però…