Club 7 Cinema

La secció “Sessions Especials” del Festival de Canes està dedicada gairebé tota als documentals (tot i que enguany n’hi ha un, de documental, que se’ls ha escapat a la Competició); però també s’hi pot veure alguna ficció, normalment de característiques ‘especials’, com ara la de ser un docudrama, etc.

Va ser present a Barcelona, la documentalista afganesa Sahra Mani, duta pel Festival de Cinema Asiàtic, i va ser objecte d’entrevistes i d’atenció, ben merescudament, perquè la cineasta s’esmerça a mostrar, amb els seus films, la realitat del seu país, com és el cas del títol que presenta a Canes 2023, sobre la situació de les dones en el règim dels talibans. També hi presenta un treball que promet ser apassionant el gran Steve McQueen, adaptant durant 4h un llibre de la seva dona, sobre l’ocupació nazi d’Amsterdam. Per la seva banda, dos cineastes que són a la competició i atresoren una gran trajectòria com a documentalistes, el xinès Wang Bing i l’alemany Wim Wenders, mostren aquí dos respectius films. I el brasiler Kleber Mendonça Filho repassa la història de la seva ciutat, Recife, mitjançant la història de les sales.

Complementant-ho, la francesa d’arrels marroquines Mona Achache reviscola en clau docudrama la memòria de la seva mare morta, amb actors que interpreten personatges reals. I la també francesa Anna Novion ens relata el trasbals d’una gran estudiant de matemàtiques quan comet un error.

Finalment, l’organització ha ubicat en aquesta secció el migmetratge d’Almodóvar, que El Deseo havia anunciat que aniria a la secció ‘Fora de Competició’, i el curtmetratge del portuguès Pedro Costa.

Actualització 05.05.2023: el Festival hi ha afegit la pel·lícula d’animació de Pablo Berger, per a una sessió dedicada al públic infantil/juvenil.

En aquest apunt, el nom dels cineastes enllaça amb la IMDB i el títol dels films enllaça directament amb la pàgina web del Festival.

Festival de Canes 2023: Sessions Especials.

De Mona ACHACHE, “Little Girl Blue“. Durada: 1h35. Producció França, Bèlgica. Amb Marion Cotillard, Marie Bunuel, Didier Flamand, Mona Achache. Guió: Mona Achache. Nota sinòptica: Docudrama que explica la història de la mare de la directora Mona Achache, amb actors que representen personatges de la vida real. Marion Cotillard encarna la mare de la directora. Sinopsi: Quan la seva mare mor, Mona Achache descobreix milers de fotos, cartes i enregistraments, però aquests secrets enterrats resisteixen l’enigma de la seva desaparició. Així, pel poder del cinema i la gràcia de l’encarnació, decideix ressuscitar-la per reproduir la seva vida i entendre-la. Enllaç: IMDB. Mona Achache (París, França,18.03.1981). Directora, guionista i actriu ocasional (extra a “Eden à l’Ouest “, de Costa Gravras ), d’arrels marroquines. especialitzada en Teatre i Literatura, va treballar d’ajudant de direcció en pel·lícules de ficció i documentals.  Ha dirigit curtmetratges i molts episodis de sèries televisives. En el camp del llargmetratge va debutar amb “El Erizo” (2009), un èxit de taquilla amb Josiane Balasko, en què la vida d’una jove decidida canvia quan es fa amiga de la conserge del seu edifici, una dona solitària que és més del que sembla. Cinc anys després va signar la comèdia romàntica “Les gazelles“, en què els atacs d’ansietat i noves trobades du una dona a revalorar la seva vida i a unir-se a un grup de solteres. I no serà fins al 2021 que no tornarà al cinema, amb 2 films, el documental “The women and the Murdered” (codirigit amb Patricia Tourancheau), sobre dues dones valentes, una cap de policia i la mare d’una víctima, que malden de valent per trobar i processar l’assassí en sèrie Guy Georges, al París dels anys noranta, i “Coeurs vaillants“, ambientada a l’agost de 1942, durant la Segona Guerra Mundial, en què sis nens jueus fugen dels nazis i van a refugiar-se a Chambord, on s’emmagatzemen les obres d’art del Louvre. VI: Charades | DF: Tandem | RESSONS.

De Pedro ALMODÓVAR ,“Strange Way of Life” / “Extraña forma de vida”. Durada: 0h31. Producció: Espanya. Amb Ethan Hawke, Pedro Pascal, Manu Ríos, Jason Fernández, José Condessa i George Steane. Guió: Perdo Almodóvar. Després de vint-i-cinc anys, en Silva (Pedro Pascal) s’enfila al cavall i va pel desert per a visitar el seu amic, el xèrif Jake (Ethan Hawke). Celebren la trobada; però l’endemà al matí en Jake li diu que el motiu del seu viatge és no anar pel camí de la memòria de la seva amistat. El títol fa al·lusió al cèlebre fado d’Amália Rodrigues, les paraules del qual suggereixen que no hi ha existència més estranya que la que es viu donant l’esquena als propis desitjos (ha declarat Almodóvar). Nota: rodada al sud d’Espanya l’agost de 2022, en una part del desert de Tabernas, a Almeria (on es van fer diversos spaghetti-westerns). Vídeo: Tràiler VOSE. Apunts relacionats en aquest blog: Ja se sabia, però confirmat: Perdo Almodóvar va a Canes i Per què el western gai d’Almodóvar no inaugurarà Canes 2023?. Enllaç: IMDB. Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, Ciudad Real, Castella-La Manxa, Espanya, 25.09.1949). Llarga és la relació d’Almodóvar amb el Festival de Canes. N’ha estat membre del Jurat en dues ocasions: el 1992 i el 2017 (any que el va presidir, lliurant la Palma d’Or a Ruben Östlund per  “The Square“). Va guanyar-hi el Premi a la Millor Direcció per “Todo sobre mi madre” el 1999, que va ser el primer cop que participà al certamen. El 2004, “La mala educación” va inaugurar el Festival. Dos anys més tard hi va guanyar el Premi al Millor Guió i Premi de Millor Actriu (ex-aequo) amb “Volver“. El 2009 hi va concórrer amb “Los abrazos rotos” i el 2011, amb “La piel que habito“. I encara el 2019 després va participar a la Competició amb “Dolor y gloria“, que valgué a Antonio Banderas el Premi a Millor Actor. Aquest migmetratge és la segona experiència del cineasta en llengua anglesa, després de “The Human Voice“, presentat a Venècia el 2020, en motiu del Lleó d’Honor que li van atorgar pel conjunt de la seva carrera. Perfils d’Almodóvar, anteriorment en aquest blog: Director: Pedro Almodóvar i L’Almodóvar que ve. | DE: BTeam Pictures | DF: Pathé.| EE: 26.05.2023. | EF: 16.08.2023| RESSONS.

De Pedro COSTA,  “As filhas do fogo” / “Les filles du feu” / “The daughters of fire”. Durada: 0h09 Producció Portugal. Amb les cantants Elizabeth Pinard, Alice Costa i Karyna Gomes. Nota sinòptica (llarga): La pel·lícula explora la música, la cultura i la identitat a través de les imatges captades pel director durant el rodatge de “Casa de Lava” a Cap Verd l’any 1994. La col·laboració multidisciplinària entre Pedro Costa i Os Músicos do Tejo  afegeix una dimensió musical única a aquest curtmetratge, destacant la importància de la música en la cultura de Cap Verd. Sinopsi: Tres germanes joves estan separades per l’erupció del Gran Fogo. Però canten. Un dia sabrem per què vivim i per què patim… Pedro Costa (Lisboa, Portugal, 30.12.1958). Va abandonar els estudis d’Història per anar a classe del poeta i cineasta António Reis a l’Escola de Cinema de Lisboa. Les seves pel·lícules, fortament ancorades en realitats de terreny, descansen en amistats forjades amb homes i dones sovint al marge: dels habitants de barriades de Lisboa -“O sangue” (1989); “Ossos” (1997); “No quarto da Vanda” (2000)- a la diàspora de Cap Verd -“Casa de Lava” (1994); “Cavalo Dinheiro” (2014), premi al Millor Director a Locarno 2014; “Vitalina Varela” (2019), Lleopar d’Or i Premi Millor Actriu a Locarno 2019- fins a retrats d’artistes -“Où git votre sourire enfoui?”, sobre Danièle Huillet i Jean-Marie Straub; “Ne change rien“, amb Jeanne Balibar-. La seva obra privilegia una economia a petita escala, amb modes de producció singulars. Aquesta obra radical s’ha fet un lloc als grans festivals, filmoteques i museus internacionals | VI: Clarao Companhia | RESSONS.

De Sahra MANI, “Bread and Roses“. Durada: 1h30. Producció Afganistan, Pakistan. Directora afganesa que signa aquest documental, en què narra la perseverança i el patiment de les dones afganeses sota el domini dels talibans. Concretament se centra en la història de tres dones a l’Afganistan i les seves lluites sota el règim talibà. Enllaç; IMDB.  Sahra Mani (). Premiada documentalista, professora universitària i fundadora d’Afghanistan Documentary House,  va començar a treballar als mitjans de comunicació el 2001 amb l’objectiu d’utilitzar-los com a catalitzadors del bé. Va obtenir un màster en cinema documental a la Universitat de les Arts de Londres i des de llavors s’ha centrat en la creació de documentals sobre el seu propi país, l’Afganistan. Entre les seves pel·lícules, “Kaloo School” (2013), “Beyond the Burka” (2014) i “A Thousand and One Women Like Me“ (2018), sobre una jove afganesa agredida sexualment pel seu pare (la pel·lícula destaca el tema de la violència sexual contra les dones a l’Afganistan). Podem veure l’entrevista que en va publicar el Festival de Film Asiàtic de Barcelona (d’on ve la informació que he recollit): l’entrevista en vídeo. I podem llegir l’entrevista que li va fer Joan Simó per a ‘Núvol’: Sahra Mani: “Els talibans són enemics de totes les belleses”. | RESSONS. | Premis: esment del Jurat de L’Oeil d’Or.

De Steve McQUEEN, “Occupied City“. Durada: 4h22. Producció Països Baixos, Regne Unit. Documental. Guió: basat en el llibre ‘De bezette stad. Plattegrond van Amsterdam 1940-1945′ (La ciutat ocupada. Mapa d’Amsterdam 1940-1945), de Bianca Stigter. Amsterdam sota l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, entre els anys 1940 i 1945. Comentari del Festival: El passat xoca amb el desordre del nostre present en el magnífic documental de Steve McQueen (..) La pel·lícula ofereix un retrat creuat: tant una immersió en el període de l’ocupació nazi que continua perseguint la capital holandesa, la ciutat d’adopció del director com una exploració vertiginosa dels darrers anys, marcats per la pandèmia i els moviments socials. El que en sorgeix és una experiència commovedora que celebra la vida, una vasta meditació sobre la memòria, el temps i el nostre futur comú. Nota: Bianca Stigter és una escriptora, periodista i directora de cinema holandesa. Està casada amb el director Steve McQueen i va ser productora associada de la seva pel·lícula “12 anys d’esclavitud”. Enllaç: IMDB. Steve McQueen (Londres, Anglaterra, 09.10.1969). Es va revelar mundialment amb la seva òpera prima “Hunger” (2008), cinta (de crua i gran expressivitat plàstica) sobre la vaga de fam dels presos polítics de l’IRA, amb Michael Fassbender (saltant a la fama) com a Bobby Sands, presentada a Un Certain Regard i guanyadora de la Càmera d’Or i del premi FIPRESCI de la crítica cinematogràfica. El seu segon llargmetratge, “Shame” (2011), estilitzat visualment i amb Fassbender lluint-se com un addicte al sexe, va triomfar a Venècia (premi FIPRESCI, Millor Actor). Va guanyar 3 Oscar (inclòs el de Millor Pel·lícula) amb “12 anys d’esclavitud” (2013), formalment més convencional, més atenta al cas que explica que no pas a la forma, que està ambientada als Estats Units d’abans de la guerra de secessió i tracta d’un negre lliure de l’estat de Nova York, que és segrestat i venut com a esclau. Sense deixar de fer curtmetratges i sèries televisives d’autor, va arribar al següent llarg, “Widows” (2018), amb Viola Davis com una de les quatre dones sense res en comú excepte un deute deixat enrere per les activitats criminals dels seus marits morts, film que va tenir una carrera més discreta. El seu interès per les comunitats immigrades al Regne Unit l’ha dut a fer dues extraordinàries minisèries televisives: “Small Axe” (2020) -amb notable entitat cinematogràfica- i “Uprising” (2021). Actualment té en post-producció “Blitz“, ficció amb Saoirse Ronan, Harris Dickinson i Stephen Graham, que segueix les històries d’un grup de londinencs durant el bombardeig de la capital britànica a la Segona Guerra Mundial. Artista visual, McQueen va rebre el Premi Turner i va ser anomenat comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic l’any 2011. | RESSONS.

De Kleber MENDONÇA FILHO, “Retratos fantasmas“ / “Portraits fantômes” / “Pictures of Ghosts”. Durada: 1h33. Producció Brasil. Guió: Kleber Mendonça Filho. Un retorn a Recife, ciutat on el cineasta hi ha tornat a viure i de la qual en filma la història mitjançant el cinema, les sales de cine d’aquesta seva ciutat. Enllaç: IMDB. Kleber Mendonça Filho (Recife, Pernambuco, Brasil, 1968). Va començar de programador i crític de cinema mentre dirigia curtmetratges. La seva òpera prima “O Som ao Redor” (2012), una reflexió sobre la història, la violència i el soroll ambientada a Recife, es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Rotterdam (2012), va representar el Brasil als Oscars i el New York Times la va classificar després entre les deu millors pel·lícules de l’any. El seu segon llargmetratge,  “Aquarius” (2016), la història d’una dona d’uns seixanta anys (Sonia Braga), antiga crítica musical de la societat burgesa de Recife, que viu en un edifici singular cobejat per un important immobiliari i ella es nega a abandonar-lo, va ser a la Competició del 69è Festival de Canes, abans de ser nominat als César i als Independent Spirit Awards. El 2019, “Bacurau“, que va codirigir amb Juliano Dornelles, va entrar en concurs de Canes, guanyant-hi el Premi del Jurat. Kleber Mendonça Filho també és programador de cinema de l’Instituto Moreira Salles de Rio de Janeiro i São Paulo, així com director artístic de la Janela Internacional de Cinema do Recife. VI: Urban Sales | RESSONS.

D’Anna NOVION, “Le Théorème de Marguerite“. Durada: 1h52. Producció França, Suïssa. Amb Ella Rumpf, Jean-Pierre Darroussin, Julien Frison. Guió: Anna Novion, Agnès Feuvre, Marie-Stéphane Imbert, Mathieu Robin. Una brillant estudiant de matemàtiques (Ella Rumpf) a la millor universitat de França, l’Ecole Normale Supérieure. El dia de la presentació de la seva tesi, un error sacseja tota la certesa de la seva vida planificada, decideix deixar-ho tot i començar de nou. Enllaç: IMDB. Anna Novion (París, França, 29.11.1979). Casada amb Jean-Pierre Darroussin. De mare sueca i pare francès, va estudiar Cinema (Universitat de Saint-Denis) i posterior va fer un postgrau que enllestí amb una tesi titulada “Angustia, culpa i desesperació en l’obra de Bergman”. Dins d’aquests estudis va dirigir tres curtmetratges i, fascinada per Suècia, va triar aquest país com a escenari -físic i moral- dels seus dos primers llargmetratges, “Les grandes personnes” (2008), seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes i en la qual un pare que ha dut de vacances la filla de 17 anys a una illa sueca coneix dues dones i els plans es capgiren,   i “ Rendez-vous à Kiruna” (2012), com sempre, protagonitzada per Darroussin, ara en el rol d’un reconegut arquitecte que viu de la seva obra i s’hi reclou i a qui un dia truca la policia sueca perquè vagi a Kiruna, un petit poble de la Lapònia sueca, per a reconèixer el cadàver del fill que mai ha reconegut. Després, Novion ha dirigit episodis de la sèrie de TV “Le Bureau des Légendes“, creada per Éric Rochant,| VI: Pyramide Int. | DF: Pyramide.| RESSONS.

De WANG Bing, “Man in Black“. Durada: 1h. Producció França, Estats Units, Regne Unit. Nota sinòptica: Història d’un testimoni de la Revolució Cultural, que apareix nu davant la càmera. Sinopsi: Wang Xilin, de 86 anys, és un dels compositors xinesos més importants de la seva generació. Durant la Revolució Cultural, va ser objecte de greus persecucions, pallisses, confinament i tortures. La pel·lícula revela el cos i l’ànima d’un home marcat per una vida de patiment, un “home de negre” impulsat per la ira i la compassió. Al so de les seves simfonies, reviu els terribles esdeveniments que persegueixen la seva memòria i és testimoni d’una època que va veure la deshumanització de tota la nació xinesa. En diuen: (..) és una obra més aviat destinada a galeries d’art. El cineasta xinès va rodar al Théâtre des Bouffes du Nord durant tres dies sense públic, amb Caroline Champetier [a la càmera], el compositor xinès Wang Xilin exiliat a Alemanya, de manera que relata, despullat del tot, certes parts de la seva vida. Nota: la productora el defineix com un vídeo artwork de Wang Bing. Enllaç: IMDB. Wang Bing (Xi’an, Shaanxi, Xina, 17.11.1967). Documentalista de prestigi i cameraman, va obtenir un enorme reconeixement crític amb el seu film de 9 hores “Tie Xi Qu: West of the Tracks” (2002), que tracta de l’impacte de la decadència de la indústria pesant sobre els treballadors i les seves famílies al districte de Tiexi de Shenyang. El 2007 va participar al Festival de Canes, en sessió especial, amb “Fengming, Chronique d’une femme chinoise” (3 dècades de la vida d’una dona xinesa, amb els canvis al país) i el mateix any també va ser a la Quinzena dels Realitzadors amb el curt “Brutality Factory” (els fantasmes d’una nau industrial en ruïnes a la Xina moderna) i el seu episodi de “O Estado do mundo“. El 2010 va cridar l’atenció amb “Man with no name“, en què, com a contraposició a l’èpica nacionalista d’altri, ell serveix un retrat íntim d’un home anònim que viu en un desert erm d’una part sense nom de la Xina. Viu en una cova subterrània, en un paisatge aspre i d’un altre món que sembla totalment allunyat de la civilització. El 2017 va guanyar a Locarno amb  “Madame Fang“. Enguany té, en Competició a Canes, el documental (sobre els joves rurals entrampats en la indústria tèxtil a prop de Shanghai) “Jeunesse (Printemps)”. | P: Louverture Fims | VI: Asian Shadows – Chinese Shadows | RESSONS.

De Wim WENDERS, “Anselm“ / ” Le Bruit du temps, Anselm Kiefer” / “Das Rauschen Der Zeit”. Durada: 1h33. Producció Alemanya. Amb Anselm Kiefer (ell mateix), Anton Wenders (Anselm Kiefer, de nen), Daniel Kiefer (Anselm Kiefer, de jove). En diuen: (..) documental sobre el famós artista contemporani alemany Anselm Kiefer, que ha exposat en els més grans museus del món, especialista de la desmesura, de l’acer, del plom i del formigó. El tema principal se centra en la darrera instal·lació de Kiefer, la que va emprendre a Barjac, al sud de França, a La Ribaute, sobre 40 hectàrees en què ha viscut durant 15 anys, una utopia d’artista feta de bosc d’estranyes torres, cubs gegants, obres monumentals, d’una xarxa complexa de soterranis…Rodat durant 2 anys, és en 3D, com en Wenders va fer per al seu film sobre Pina Bausch. Comentari del Festival: Una experiència cinematogràfica única que il·lumina l’obra d’un artista i revela el seu recorregut vital, les seves inspiracions, el seu procés creatiu i la seva fascinació pel mite i la història. Passat i present s’entrellacen per difuminar la línia entre el cinema i la pintura, cosa que permet submergir-se completament en el món d’un dels més grans artistes contemporanis, Anselm Kiefer. Enllaç: IMDB. Wim Wenders (Düsseldorf, -República Federal d’-Alemanya, 14.08.1945). De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic i al final vaig escollir la pintura; de fet era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula, i em vaig adonar que les pel·lícules incloïen tot el que volia fer a la meva vida, ha declarat Wenders a la Roda de Premsa del BCN Film Fest. Va estudiar a l’escola de la Universitat de Televisió i Cinema de Munic entre 1967 i 1970. Mentrestant, va treballar com a crític de cinema de diaris. Va realitzar tot de curts i va fer un llargmetratge dins dels seus estudis, “Summer in the City” (1971). Cineasta (en gran mesura) dels anys setanta i vuitanta, fou reconegut inicialment com a integrant de la nova onada alemanya dels setanta (amb Fassbinder, Herzog…), amb títols com “El miedo del portero ante el penalti” (1972), “Alicia en las ciudades” (1974) i “En el curso del tiempo” (1976). El 1977 va entrar en competició a Canes i va fer un pas de gegant en el seu reconeixement internacional, amb “El amigo americano“, basat en Patricia Highsmith, en què Dennis Hopper és Tom Ripley. El 1980 realitza un criticat documental testamentari/funerari sobre Nicholas Ray, “Lightning Over Water“, i acte seguit, de la mà de Francis Ford Coppola i els estudis Zoetrop, se’n va a treballar als Estats Units, començant per la fallida “Hammett” / “El hombre de Chinatown” (1982), presentada en competició a Canes. Posteriorment tocarà la glòria, començant pel triomf al Festival i seguit per un èxit mundial, amb “París, Texas” (1984) -Palma d’Or, Premi FIPRESCI de la crítica internacional- i “El cielo sobre Berlín” (1987) -Premi Millor Direcció-. Cinèfil, si anteriorment havia comptat amb Samuel Fuller a “El estado de las cosas” (1982), el 1985 se n’havia anat al Japó per a homenatjar Ozu a “Tokyo-Ga“. A cavall de les dècades dels vuitanata i dels norante, realitza vídeos musicals (U2, Talking Heads…), però el 1991 marca en certa manera el final de la seva trajectòria (si més no com a autor de ficcions), amb el fracàs de “Hasta el fin del mundo“, a desgrat que dos anys més tard encara guanyés un lànguid Grand Prix a Canes amb “Tan lejos, tan cerca” (una mena de revisitació de la seva “El cielo sobre Berlín”); sense que hi fes res per a refer-lo “El final de la violència” (1997), tan inútilment presentada en competició a Canes com alguna de les seves ficcions posteriors. Per contra, la seva carrera com a documentalista va anar agafant força a partir de mitjans anys noranta i li donaria triomfs com “Buena Vista Social Club” (1999) -prolífica ha estat la seva atenció a la música-, “Pina” (2011) -sempre inteerssat en les formes cinematogràfiques, el filma en 3D- o “La sal de la Tierra” (2014), tots nominats als Oscar del Documental. A més de ser director, productor i autor, Wenders també treballa com a fotògraf des de 1984. Les seves obres s’han exposat a museus i galeries d’arreu del món i també inclouen diverses instal·lacions 3D relacionades amb l’art. La Fundació Wim Wenders, sense ànim de lucre, reuneix el treball de la seva vida i promou els joves cineastes amb la beca Wim Wenders per a la narració innovadora. El 1989, Wenders va presidir el Jurat de la Competició i el 2003, el de la Càmera d’Or. Enguany té en Competició la ficció (que té a veure amb els lavabos japonesos) “Perfect Days”. | VI: Hanway Films* | DF: Les Films du Losange. | RESSONS.

Sessió Especial per al Públic Juvenil.

De Pablo BERGER, “Robot Dreams“. Durada: 1h30. Producció Espanya, França. Film d’animació. Guió: adaptació de la popular novel·la gràfica de Sara Varon. Nota sinòptica: La història (les aventures i desventures de ‘Dog’ i ‘Robot’) està ambientada en una Nova York imaginària dels anys 80 poblada per animals sense edat ni gènere definibles i és la carta d’amor personal del director a Nova York on va viure durant una dècada. Sinopsi: En DOG viu a Manhattan i la solitud li pesa. Un dia decideix construir un robot i després convertir-se en els millors amics del món! Una nit d’estiu, en DOG amb molta tristesa, es veu obligat a abandonar en ROBOT a la platja. Es tornaran a trobar algun dia? Enllaç: IMDB. Pablo Berger (Bilbao, País Basc, 1963). Després d’haver fet un curt, debuta en el llarg el 2003 amb la premiada “Torremolinos 73“, el 2012 torna a cridar fortament l’atenció amb “Blancanieves“, si bé el 2017 la seva “Abracadabra” passa més discretament. VI: Elle Driver | DE: BTeam Pictures. | DF: Wild Bunch* | RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!