Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de maig de 2009
0 comentaris

Director: Pedro Almodóvar

Molts de nosaltres, a Pedro Almodóvar, com a cineasta,  l’hem vist néixer i crèixer. Hem estat testimonis de com se l’admirava i detestava, de com deixava de ser un eixelebrat de la “movida” i mirava de donar forma cinematogràfica al seu món interior. Un món regat de clàssics del cinema, de formes ben diverses de la cultura popular espanyola del tardofranquisme reciclades en clau postmodern i amb tremp d’un cert “underground” del Manzanares. Li hem descobert pel·lícules de pes i suggerents i alhora ens hem trobat que el noi, llest com la gana, movia bé les peces per mantenir una clientela fidel, primer, i per aconseguir un prestigi i un reconeixement internacional, després. La seva és una filmografia en què els films d’implicació personal van de bracet amb productes força calculats i sovint, una i altra característica coincideixen en una mateixa pel·lícula. Tanmateix, és innegablement un autor dels importants a escala mundial en aquestes darreres dècades, al marge de les més gran o més petita profunditat que atresori la seva obra, i en dóna fe que, enguany, ell -amb Los abrazos rotos –, i Quentin Tarantino -tot un altre personatge!- estiguin destinats a ser el principal reclam del Festival de Canes.

El perfil de Pedro Almodóvar i la seva filmografia, anant a Vull llegir la resta de l’article. D’alguns títols de la filmografia, en trobareu enllaços amb les fitxes que hi ha en aquest bloc; de la resta, en trobareu les fitxes als arxius, adjunts. I recordeu que podeu evocar amb imatges part de la trajectòria d’Almodóvar, clicant aquí: [Retalls d’Almodóvar]

FOTO Pedro Almodóvar

Director: Pedro ALMODÓVAR                                                     

 

PERFIL

 

Naixement. 24 de setembre de 1949 (Calzada de Calatrava, província de Ciudad-Real, actual comunitat autònoma de Castella-la Manxa, Espanya)

 

Elements biogràfics. A vuit anys, emigra amb la família cap a Extremadura. A la primera adolescència, que passa a Cáceres, mentre estudia a col·legis religiosos, diu que perd la fe i comença a anar compulsivament al cinema. Als setze anys d’edat, fa cap a Madrid, sol, sense família ni diners, però amb una idea ben clara: vol estudiar i fer cinema. De moment, el noi es dedica a viure la vida, fent tota mena de feines esporàdiques per tenir algun calerot, però no es pot comprar la primera càmera Super 8 fins que entrar a treballar a Telefónica, a les oficines. De matí, es guanya les garrofes i de tarda, a part d’una vida íntima prolífica, es dedica a escriure, a filmar pel·lícules en Super 8, a fer teatre amb la colla “Los Goliardos”, a participar en diverses revistes “underground”, a actuar amb el grup de punk-rock paròdic “Almodóvar y los McNamara”… Seran 12 anys d’una vida intensa, arrauxada, en que s’anirà forjant la personalitat que acabarà prenent forma al cinema, a través de les seves pel·lícules.

 

Estudis. Secundària, a Cáceres: als Salesians i més endavant, als Franciscans.

 

Carrera -director, guionista, actor, productor-

 

Entre 1974 i 1978, Almodóvar filma en els formats de super 8 i 16 mm un reguitzell de pel·lícules amb títols tan eloqüents com Dos putas o historia de amor que termina en boda (1974), La caída de Sodoma (1975), Sexo va, sexo viene (1977), Folle… folle… fólleme Tim! És l’època en què va prenent cos l’anomenada “movida madrileña”, de la qual Almodóvar en serà exponent emblemàtic i figura destacada al moment més àlgid d’aquest moviment contracultural, a començament dels vuitanta. Justament és als anys 1980 i 1982 que el cineasta fa els seus dos primers llargmetratges,  Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980) i Laberinto de pasiones (1982), tan “bruts i barats” com arrauxats i desinhibits, amb els quals Almodóvar ja posa en pantalla elements que aniran conformant la seva personalitat autoral. El seu sentit de l’humor; els seus castigats personatges proletaris; els seus referents d’una certa cultura popular espanyola forjada en la grisor del franquisme -radio/telenovel·les, revistes del cor, la televisió-, així com la petja d’un cinema vist des del pati de butaques i paït a la seva manera, i, per descomptat, l’estètica i el tremp de la cultura “underground” que brotava en la “movida” i, en particular, dels còmics i la música.

 

Tot i que no es pot pas negar que Entre tinieblas (1983), amb les seves monges lliurades a tota mena d’addiccions, pertany plenament aquesta primera època almodovariana, la pel·lícula ja no és tan desmanegada, comença a tenir una certa entitat visual, una mena de primera serenitat i constata una evolució del seu autor, que no queda esclau de si mateix, ni es limita a rabejar-se en les impactants formes dels dos films anteriors. I immediatament després confirma el seu potencial amb ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984). Sense renunciar als seus tocs d’humor, treballant amb la mateixa “troupe”, liderada per una esplèndida Carmen Maura, hi basteix una vigorosa comèdia dramàtica de caire neorealista i ambientat en el món proletari madrileny, que definitivament l’allunya de la seva primera etapa esbojarrada i el converteix en una promesa certa, en un nou autor a seguir. I, certament, a la Mostra de Cinema Mediterrani de València, ¿Qué he hecho yo para merecer esto? obre a Almodóvar la porta del reconeixement, amb el premi a la Millor Pel·lícula i el premi de la críticia internacional.

Amb Matador, l’any següent, torna a deixar clar que segueix formant-se com a cineasta, pel·lícula rere pel·lícula. Amb una estètica més acurada, signa una obra més simbòlica, suggerent. Encara, però, es mou en l’àmbit local, domèstic; se’l coneix pràcticament només en el mercat de l’estat espanyol i els Goya, on tot just hi comença a treure el nas, són a penes l’única oportunitat amb què compta de rebre algun reconeixement. Cosa que canviarà, irreversiblement, amb La ley del deseo (1987). Aquest apassionat melodrama amb un triangle homosexual no tan sols aconsegueix un bon èxit de taquilla -amb el públic rendit a Carmen Maura i Antonio Banderas-, sinó que li obre les portes del panorama internacional. Presentat al Festival de Berlín, hi rep el Teddy Award reservat a films de temàtica gai i al Festival Gai i Lèsbic de san Francisco s’endú el premi del Públic. A partir d’aquí, la pel·lícula troba un circuit d’exhibició, sobretot als Estats Units, en la xarxa de cinemes per al públic homosexual i Almodóvar passa a ser un nom que corre en els àmbits cinèfils -els nord-americans, però també francesos, italians…-.

 

Era el moment de mirar de fer el salt al gran públic internacional i, llest com la gana, fa Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988). Amb esquemes trets de la gran comèdia americana, passats pel filtre del seu humor i treballant-los amb la seva “troupe”, amb una estètica més acurada i sobretot que resultés atractiva a capes més grans d’espectadors, no tan sols triomfa, sinó que aconsegueix cridar l’atenció a Hollywood.: arriben les primeres nominacions als Globus d’Or i als Oscar.

 

El camí estava fressat; però no era fàcil de seguir. Passa pràcticament la dècada dels noranta que, si bé persisteix en la seva evolució/formació cinematogràfica, viu del renom que li ha donat Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988) i la descoberta  que a l’estranger fan dels seus films anteriors, més que no pas dels títols que va presentant: ¡Átame! (1990), Tacones lejanos (1991), Kika (1993), La flor de mi secreto (1995) i Carne trémula (1997). És cert que li’n seleccionen un al Festival de Berlín i que arreplega algunes nominacions en la temporada de premis -entre les quals, una als Globus d’Or- i fins el conviden a formar part del Jurat de Canes; però no aconsegeuix, en cap sentit, retrobar el nivell de Mujeres al borde… No serà perquè no busqui complicitats que li garanteixin “el prestigi”. Encarrega a Ennio Morricone la banda sonora d’ ¡Atame!; a Ryuichi Sakamoto, per a la de Tacones lejanos i Goran Bregovic, per a la de Kika; fins que, a La flor de mi secreto, comença a col·laborar amb el gran Alberto Iglesias, que esdevindrà des d’aleshores el seu compositor de capçalera. Igualment, comença a comptar amb la coproducció de la francesa Ciby2000, a Tacones lejanos -col·laboració que s’estendrà durant tota aquesta etapa-.

 

Fins que arriba Todo sobre mi madre, el 1999, i la carrera li reviscola, amb el reconeixement crític, de públic i per part de festivals i premis de pertot arreu, a aquest film i a d’altres com Hable con ella (2002) i Volver (2006). Fidel a la seva trajectòria i amb una ostensible maduresa estilística que, ara, frega el virtuosisme, Almodóvar ha enllaçat una pel·lícula basada en l’homenatge/reciclatge de referents cinematogràfics i teatrals, amb una de més intimista i profunda, i amb una en què els seus neguits personals -la mort, en aquesta ocasió- prenen cos en el gran esplet d’actrius que la protagonitzen. I arriba el 2009 que, amb Los abrazos rotos, Almodóvar fa un homenatge al cinema i a les sitcoms a partir dels quals ha bastit la seva pròpia filmografia, tot reflexionant tant sobre el vincle entre la vida mateixa i la creació cinematogràfica com sobre el que ell fa, sap fer i pot fer.

 

La coproducció amb empreses estrangeres ha seguit sent freqüent i significativa: les franceses Renn Pructons i France 2 Cinéma, a Todo sobre mi madre; i la nord-americana Good Machine, a Hable con ella, i la no menys nord-americana Universal, a Los abrazos rotos.

 

Nota al marge. Convé recordar -si més no perquè consti- que algunes productores catalanes havien estat anteriorment claus en la carrera d’Almodóvar: Figaro Films, a Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, i Lauren Films, a Mujeres al borde un ataque de nervios

 

Festivals i premis.

 

¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984): [València 1984 | Millor Pel·lícula, premi FIPRESCI]

 

Matador (1985): [Goya 1987 | 1 nominació -Millor Actor Secundari (Banderas)]

 

La ley del deseo (1987): [Berlín 1987 | Teddy Award] [Festival G&L de San Francisco 1987 | Premi del Públic]

 

Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988): [Venècia 1988 · Competició | Millor Guió] [Toronto 1988 | Premi del públic] [NBFRA 1988 | Premi especial per l’orginalitat] [EFA 1988 | 3 nominacions -Actriu (Maura), Pel·lícula jove, Direcció Artística- | 2 EFA -Actriu, Pel·lícula Jove-  ] [BAFTA 1989 | 1 nominació -parla no angl-] [Globus d’Or 1989 | 1 nominació – Film Parla No Anglesa-]  [Oscar 1989 | 1 nominació – Film Parla No Anglesa-] [Goya 1989 | 16 nominacions -Pel·lícula, Director, Guió Original, Fotografia, Música, Muntatge, Actriu (Maura), Actriu Secundària (Barranco), Actriu Secundària (Serrano), Actors Secundari (Montesinos), Vestuari, Maquillatge i perruqueria, Direcció artística, Direcció de Producció, So, Efectes especials- | 5 Goya -Pel·lícula, Guió Original, Muntatge, Actriu (Maura), Actriu Secundària (Barranco)-] [David di D 1989 | 1 David -millor director-]

 

Átame (1990): [ Berlín 1990 · Competició]  [César 1991 | 1 nominació -film europeu-]  [Goya 1991 | 15 nominacions]

 

Tacones lejanos (1991): [Globus d’Or 1992 | 1 nominació -Film Parla No Anglesa-] [Goya 1992 | 5 nominacions -Actriu Secundària (Marcos), Muntatge, Vestuari,  Maquillatge i perruqueria, So-] [César 1993 | 1 nominació -film estranger- | 1 César]

 

Membre del Jurat de Canes 1992

 

Kika (1993): [Goya 1994 | 8 nominacions -Actriu (Forqué), Actriu Secundària (De Palma), Vestuari, Maquillatge i Perruqueria, Direcció Artística, Direcció de Producció, So, Efectes especials- | 1 Goya: Actriu -Forqué-]

 

La flor de mi secreto (1995): [Goya 1996 | 7 nominacions -Director, Actriu (Paredes), 2 Actriu Secundari (Chus Lampreave, Rossy De Palma), Disseny de Producció, So, Maquillatge i perruqueria-]

 

Carne trémula (1997): [BAFTA 1999 | 1 nominació -parla no angl-] [BIFA 1998 | 1 nominació -Film Parla No Anglesa-] [EFA 1998 | 2 nominacions -Pel·lícula, Actor (Bardem)-] [Goya 1999 | 3 nominacions -Actor (Bardem), Actriu secundària (Molina), Actor secundari (Sancho)- | 1 Goya: actor secundari (Sancho)]

 

Todo sobre mi madre (1999): [Canes 1999 · Competició | premi Millor Director, premi Jurat Ecumènic] [Sant Sebastià 1999 | Premi FIPRESCI a la Pel·lícula de l’any] [NBFRA 1999 | Premi Film Parla No Anglesa]  [BIFA 1999 | 1 BIFA -Parla No Anglesa-] [BAFTA 2000 | 3 nominacions -direcció, guió, parla no ang–| 2 BAFTA -direcció i parla no anglesa-] [César 2000 | 1 nominació -film estranger- | 1 César] [David di D 2000 | 1 David -film estranger-] [EFA 1999 | 3 EFA -Pel·lícula, Actriu (Roth), Públic-] [Globus d’Or 2000 | 1 Globus -Parla No Anglesa-] [Goya 2000 | 14 nominacions -Pel·lícula, Director, Guió original, Banda Sonora, Fotografia, Muntatge, Actriu (Roth), Actriu Secundària (Peña), Actriu Revelació (San Juan), Vestuari, Perruqueria i maquillatge, Direcció de Producció, Direcció Artística, So- | 7 Goya -Pel·lícula, Director, Muntatge, Actriu, Banda Sonora, Direcció de Producció i So-] [Premis de l’Associació de Crítics de Los Angeles 1999 |Millor Pel·lícula Estrangera] [Premis del Cercle de Crítics de Nova York 1999 | Millor Pel·lícula Estrangera] [Oscar 2000 | 1 Oscar -Parla No Anglesa-] [ David di Donatello 2000 | David al Millor Film Estranger]

 

1999: César honorífic.

 

Hable con ella (2002): [NBFRA 2002 | 1 NBFRA -Parla No Anglesa-] [ Globus d’Or 2003 | 1 Globus -Film Parla No Anglesa-] [Oscar 2003 | 2 nominacions -guió, director- | 1 Oscar -guió-] [BIFA 2002 | 1 nominació -Film Parla No Anglesa-]  [BAFTA 2003 | 2 BAFTA -guió i parla no angl-] [César 2003 | 1 nominació -film europeu- | 1 César]  [David di D 2003 | 1 nominació -film estranger-]  [EFA 2002 | 5 nominacions -Pel·lícula, Director, Guió, Actor (Cámara), Fotografia-, 2 nominació públic -director, actor (Cámara)- | 3 EFA -pel, lícula, director, guió-, 2 EFA del Públic] [Sindicat Francès de la Crítica 2003 | Film estranger] [ Goya 2003 | 7 nominacions -Pel·lícula, Director, Guió, Banda Sonora, Actor (Cámara), So, Efectes especials- | 1 Goya -Banda Sonora-]  [LAFCA 2002 | 1 LAFCA -Director-]

 

La mala educación (2004): [Canes 2004 · Inauguració | fora de concurs ] [BAFTA 2005 | 1 nominació -parla no angl-] [César 2005 | 1 nominació -film europeu-] [EFA 2004 | 5 nominacions -Pel·lícula, Director, Guionista, Banda Sonora, Fotografia-, 1 nominació premi del públic -director-]  [Goya 2005 | 4 nominacions -Pel·lícula, Director, Direcció Artística, Direcció de Producció-] [ISA 2005 | 1 nominació -Film Parla No Anglesa-] [Cercle de Crítics de Nova York 2004 | Film Parla No Anglesa]

 

Volver (2006): [Canes 2006 · Competició | Millor Guió i Millor Actriu -conjunt del repartiment femení-] [Sant Sebastià 2006 | Premi FIPRESCI de l’any] [BAFTA 2007 | 2 nominacions -actriu (Cruz), parla no angl-] [BIFA 2006 | 1 nominació -parla no ang-] [César 2007 | 1 nominació -films estranger-] [David di D 2007 | 1 nominació -film europeu-] [EFA 2006 | 6 nominacions -pel·lícula, director, guió, fotografia, música, actriu (Cruz)-, 1 nominació premi del públic -pel·lícula- | 4 EFA -director, fotografia, música, actriu (Cruz)-, 1 EFA del Públic -pel·lícla-] [Sindicat Francès de la Crítica 2007 | Film estranger] [Goya 2007 | 14 nominacions -pel·lícula, director, guió, música, fotografia, actriu (Cruz), 3 actriu sec (Maura, Dueñas, Portillo), vestuari, maquillatge, direcció de producció, direcció artística, so – | 5 Goya -Pel·lícula, director, música, actriu, actriu sec (Maura)-] [Oscar 2007 | 1 nominació -actriu (Penélope Cruz)-] [Globus d’Or | 2 nominacions -actriu (Cruz), parla no ang-] [NBFRA | 1 NBFRA -parla no ang-]

 

Los abrazos rotos (2009): [Canes 2009 · Competició]

 

 

Temàtiques.

 

Ben ampli és el ventall temàtic a la filmografia d’Almodóvar; per bé que, pel·lícula rere pel·lícula, hi ha tot de constants que es van repetint.

 

La passió amorosa mou sovint els seus personatges. És el cas dels d’Antonio Banderas i Eusebio Poncela a La ley del deseo; o, amb la variant de follia d’amor, el del mateix Banderas a ¡Atame!; o, amb la tensió del dubte sobre la veritat de la passió i el desig, a La mala educación; o, amb el caràcter d’obsessió possessiva, com la de José Luís Gómez, a Los abrazos rotos, o la de Liberto Rabal a Carne trémula.

 

 

L’ homosexualitat masculina és freqüent en els seus personatges –La ley del deseo, Hable con ella, La mala educación, Laberinto de pasiones, Los abrazos rotos…-; així com la femeninaKika; Pepi, Luci, Bom; Entre tinieblas..-. A vegades és simplement el tret característic d’un protagonista; en altres ocasions, l’homosexualitat és clau en la trama argumental i arriba a ser temàtica del film.

 

La  seducció, en canvi, no és gaire habitual al cinema d’Almodóvar i quan, a Matador, hi apareix esdevé una mena de ball macabre entre eros i thanatos.

 

Agafat en perspectiva, impressiona veure la quantitat de les seves pel·lícules en què hi ha violència de gènere contra les dones. Pallisses i violacions, a dojo. Començant per la primera, Pepi, Luci, bom y otras chicas del montón, en què el policia no tan sols viola Carmen Maura, sinó que pega la dona -i aquesta, masoquista, acaba tornant amb el marit perquè li agrada que l’estomaquin-. A ¡Átame!, Banderas segresta Victoria Abril i la ferma, per tenir-la. A Los abrazos rotos, José Luís Gomez fa caure escales avall Penélope Cruz, que el vol deixar. A Kika i Hable con ella hi ha violacions. A Laberinto de passiones, un pare viola reiteradament la filla, perquè es pensa que és sa mare. En alguns casos, la violència és explícita, en d’altres implícita. Com una gracieta negra, en certes ocasions; però, en d’altres, vorejant la cosa més que discutible: hi ha una complaença mòrbida en la violació de Kika; traspua una certa misogínia gai a la de Hable con ella

 

Certament, també hi trobem força violència contra els homes: Victoria Abril mata el seu marit i examant de sa mare, a Tacones lejanos; Carmen Maura liquida el marit masclista, a ¿Qué he hecho yo para mercer esto?; el famós gaspatxo carregat de somnífers, a Mujeres al borde de un ataque de nervios, no deixa de ser una forma d’agressió… Sempre, però, es tracta de violència reactiva, fruit de la deseperació o com a venjança; ben diferent a la que pateixen les dones d’Almodóvar.

 

Les relacions de parella, en les històries d’Almodóvar, topen sovint amb infidelitats matrimonials, d’adulteris, n’hi ha força: Mujeres al borde…, Tacones lejanos, Kika, Hable con ella, Los abrazos rotos, La ley del deseo

 

No li interessa especialment la família com a institució, però, en canvi, para molta atenció a les relacions conflictives paterno-filials: Eloy Azorin pateix l’absència del pare, a Todo sobre mi madre; Álex Casanovas té complex del seu pare, a Kika; dificilíssima és la relació entre Victoria Abril i sa mare, Marisa Paredes, a Tacones Lejanos… Això, quan no hi ha incestos pares-fills (el cas de Tino, a Ley del deseo) o pares-filles (cas de Queti, a Laberinto de pasiones)

 

Els sentiments covats i/o reprimits mouen també alguns dels seus personatges -Javier Cámara secretament enamorat a Hable con ella; la dèria venjativa a La mala educación; el fill de José Luís Gómez a Los abrazos rotos….

 

Instrument de repressió, així és com Almodóvar presenta sempre la religió. Explicitant-ho a La mala educación; bé capgirant-ho de manera irònica -salvatgement irònica- a Entre tinieblas, amb les monges “poliaddictes” a qualsevol mena de pecat.

 

Sigui perquè ja tenia 50 anys quan la va fer, sigui perquè és una temàtica molt “truffauniana” -i per tant, que li resulta productiva cara al públic francès i a la influent crítica francesa-; sigui pel que sigui, el cas és que Pedro Almodóvar, amb Todo sobre mi madre, va començar a reflexionar sobre el vincle entre la vida i la representació de la vida; el lligam de la literatura, el teatre i el cinema amb la vida. En aquell film, li interessa les circumstàncies vitals del dolor i de les passions dels seus personatges, com projecten aquest dolor i aquesta passió a través de la representació i com el teatre (el cinema, la literatura) se’n converteix en  mirall. A La mala educación hi trena un joc entre realitat i ficció, autèntic joc de miralls, en què la vida es reflecteix en un text, que estransforma en pel·lícula, però s’ha imaginat prèviament, entre records activats per l’esbiaix de la memòria, i abans que n’aparegui un que explica el relat de caire criminal a partir del qual podem avaluar moralment els implicats a la trama… A Los abrazos rotos, els paral·lelismes entre, d’una banda, el que passa davant l’objectiu d’una càmera o es veu per una pantalla, i, per altre cantó, el que viuen els protagonistes fan ben explícit el vincle cinema-vida.

 

Tancant el cercle “vida-passió amorosa-ment humana-cinema-vida”, Almodóvar s’ha interessat per la fabulació que el desig genera, la ficció que som capaços d’elaborar a partir dels sentiments covats o de la passió que ens transbalsa. Passa a La mala educación, amb tota la fabulació que s’hi generava i com es concretava en història d’una gran mentida. Passa a Los abrazos rotos, amb les imatges que José Luís Gómez es fa gravar per al seu ús exclusiu, a partir de les quals configura un relat que té o no a veure amb el que passa fora de camp.

 

D’entre els elements de la cultura popular, Almodóvar ha tingut sempre al punt de mira la televisió, especialment determinades fòrmules de comunicació populista via televisor. És el cas de la publicitat -parodiant-ne espots de manera sorneguera, sobretot a la primera part de la seva filmografia-  o de la teleescombraria i els “reality shows” -primer caricaturitzats, a Kika, amb Victoria Abril com a estrambòtica presentadora d’un ‘reality show’, amb una desmesurad deformació exòtica que ho convertia més en un gag del manxec que no pas en una crítica a aquesta mena de producte; després, a Volver, atancant directament la telescombraria-. La televisió com a mitjà, també, ha estat molt present a les seves pel·lícules, per no esmentar ja el fet que Victoria Abril igualment sigui una presentadora de telenotícies a Tacones lejanos.

 

La mort. De morts, n’hi ha anant havent a les pel·lícules d’Almodóvar. És la mort per sobredosi del xicot de Cristina Sánchez Pascual el que la du a retirar-se temporalment a un convent, a Entre tinieblas. Carmen  Maura, a ¿Qué he hecho yo para merecer esto? i Victoria Abril, a Tacones lejanos, maten els seus marits. Però la mort encarada com a dolor emocional, absència punyent, apareix sobretot amb Todo sobre mi madre, en què un taxi mata Eloy Azorín i Cecília Roth, la seva mare viu l’experiència amarga de la pèrdua. A Volver, Almodóvar encara el fet ineludible de la mort, sobretot a través de la figura de la mare, marcat personalment per la mort recent de la seva pròpia mare -cosa que, segons sembla, li ha provocat un tombant irreversible cap a una consciència d’edat adulta, és a dir, d’assumir amb maduresa el caràcter fugisser de la vida-. I, en parlar de la mort, evoca les maneres d’encaixar-la que ha conegut -en el context rural on va crèixer i a la ciutat, on ha anat a viure- i que, alhora, confegeixen una part important de l’imaginari col·lectiu espanyol -la resada negror de les dones i la blancor dels homes, en el dol feixuc…-.

 

Llindant amb el de la mort, el tema del fantasma, de la presència dels absents. Clarament, a Volver, amb una mixtificació total entre realitat i fantasia, entre relat naturalista -fins i tot costumista- i ràfegues de surrealisme. Un fantasma que probablement Almodóvar ha hagut de posar en pantalla com un exercici gairebé catàrtic i, alhora li ha permès de seguir la prolífica tradició que aquesta figura té en la història del cinema. Però també a Los abrazos rotos, en què Penélope Cruz, morta en l’accident, està present i de quina manera en tots i cadascun dels que hi havien estat relacionats abans del trapàs. Igualment, l’estat de coma de Leonor Watling, a Hable con ella, amb Javier Cámara que li va xerrant, no deixa de ser una figura present, tot i estar-ne objectivament absent -i que acabi “ressuscitant” no fa més que confirmar-ho-

 

Estil.

 

L’humor almodovarià.

 

És un tret absolutament característic del seu cinema. Es tracta d’un humor entre xaró i surrelista, descarat i sorneguer -sobretot al començament-, murri -a mesura que ha anat madurant-. La comicitat rau en el caràcter absurd d’algunes situacions; amb la introducció d’excentricitats, rareses o coses extremes com si fossin les coses més normals del món, i especialment rau en les sortides de to i en les actrius o actors. Julieta Serrano, Rossy de Palma, Maria Barranco, Guillermo Montesinos… els planta enmig de les seqüències en rols que han esdevingut arquetípicament “almodovarians”, de forma que la seva simple presència ja és pràcticamnet un gag; això, per no esmentar la subtil ironia de Carmen Maura o la pèrfida conyeta de Victoria Abril en alguns papers. Almodovar ha tret tot el suc de l’espontaneïtat d’algunes de les seves “chicas” i ha aprofitat tant com ha pogut el tremp espontani de personatges com l’ Agrado de Todo sobre mi madre.

 

Una de les claus d’aquest humor és que l’utilitza de contrapunt a situacions dramàtiques, alleugerint les situacions més tenses amb la sortida extemporània d’algun personatge que provoca la riallada o el somriure de l’espectador; com per matisar l’efecte dels esclats emocionals als seus films. Un recurs postmodern que li ha resultat de notable eficàcia, però també li ha donat peu a alguns pastitxos, amb cert trencament gratuït del to de les pel·lícules. Certament, en casos com La mala educación, no sonen espontànies ni les gracietes de bugadera xerraire, que Almodóvar sempre sol deixar anar. I sí, no són poques les ocasions en què allargassa escenes o força les coses per a encabir-hi les seves bromes que, marca de la casa, han esdevingut sovint una fòrmula adreçada als seus incondicionals, una manera de fer-los l’ullet. Tampoc ha pogut resistir la temptació de practicar la caricatura de traç gruixutKika, per exemple-.

 

El món d’Almodóvar va carregat de les formes populars més carrinclones i xarones de l’imaginari hispà forjat en el tardofranquisme.

 

Comèdia, melodrama, intriga…

 

Si la comèdia és, per excel·lència, el gènere del primer  Almodóvar -fins a Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988)-; no és pas menys cert que el melodrama hi ha estat present -mal sigui com a referent- ja en films tan del començament com ¿Qué he hecho yo para mercer esto? (1984) i La ley del deseo (1987), per bé que, de mica en mica, les seves pel·lícules han resultat ser melodrames amb tocs d’humor, més que no pas comèdies dramàtiques.

 

Pepi, Luci, Bom…, Laberinto de pasiones, Mujeres al borde de un ataque… són efectivament comèdies de personatges, o si voleu costumistes, muntades des de personatges jo diria extrems -o marginals-, excèntrics si més no -en tot cas, no precisament normals i corrents-. S’hi fa ostensible la petja de clàssics de la comèdia americana, jugant amb la comicitat de telèfons, portes, irrupcions inesperades, etc –

 

Un altre tret ben postmodern és la barrija-barreja o mixtificació de gèneres que Almodóvar ha anat practicant: Comèdia negra, comèdia dramàtica, melodrama amb pinzellades d’humor i crim, drama criminal, etc. Fins i tot un film com ¡Átame!, en què narra el segrest d’una dona en mans d’un perturbat, té un caire còmic, per com Antonio Banderas incorpora el delinqüent enamorat o com a aquest se li compliquen les coses amb les visites que no paren de rebre i el joc de portes i casualitats entre Banderas i Rosa León que s’hi posa en solfa. O, per esmentar un altre cas, com a Los abrazos rotos enfila un inesgotable reguitzell de trucades de telèfon, timbres de porta…, en clara evocació a tot un tipus de cinema. I no cal insistir en les pinzellades de “film noir” que tenen algunes de les seves comèdies o fins un seu melodrama com La mala educación.

 

Tanmateix, podem afirmar que KIka és sobretot un film d’intriga, que Los abrazos rotos essencialment és un drama criminal, i que Todo sobre mi madre i La mala educación responen principalment a l’esquema dels melodrames.

 

Com passa en el cas de les comèdies, també la petja del cinema negre i els drames criminals nord-americans amb què Almodóvar es nodria com a espectador en la seva joventut, es troba en el seus films. Les escales del pis de Victoria Abril, a ¡Atame!, remeten tant a aquests clàssics com les escales per les quals, a Los abrazos rotos, José Luís Gómez fa caure Penélope Cruz.

 

Similarment, la intensitat melodramàtica de Todo sobre mi madre enllaça amb referents explícitament evocats al film: Un tramvia anomenat desig i All about Eve. En canvi, la La mala educación la construeixcom un melodrama barat a la manera d’aquelles radionovel·les tremendes que la Cadena SER emitia a primera hora de la tarda a començament dels anys setanta –Lucecita, per exemple: és un emfàtic dramot de pa sucat amb oli, que explica una història d’adolescents maltractats, vides estimbades, revenges, ambicions, manipulació i passions destructores

 

Referents cinèfils.

 

Tota aquests referents cinèfils, Almodóvar, si li convé, no s’està de fer-los entrar amb calçador als seus films. Per exemple, La mala educación la fa derivar cap a un final en clau de drama criminal, en un homenatge o evocació de Perdición (Double Indemnity, Billy Wilder, 1944), i amb una explicitud blasmable -fent anar Lluís Homar i Gaël García Bernal a una “Semana de cine negro”-.

 

Fóra un joc entretingut, anar identificant els referents cinèfils que Almodóvar ha anat incorporant als seus films. El ventall és molt gran. I no ens quedéssim només amb el cinema nord-americà: no en va el clima de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? és neorealista, de la mateixa manera que, a Volver, Penélope Cruz apareix ortopèdicament retocada perquè evoqui les “maggiorate” de cert cinema fet a Itàlia, com un entremig entre la jove Sophia Loren i l’Anna Magnani de Bellissima -la inevitable i escaient citació cinèfila d’Almodóvar-. I és que sí, massa vegades, Almodóvar no resisteix la temptació d’explicitar el refernt en forma de “citació”; com és el cas de Viaggio in Italia, de Rossellini, a Los abrazos rotos.

 

Narrativa Almodóvar.

 

Les primeres pel·lícules d’Almodóvar tenien una estructura narrativa prou embolicada -amb trames folletinesques que, a Laberinto de pasiones i Mujeres al borde de un ataque de nervios, es desfan pràcticament de la mateixa manera, gràcies a una persecució cap a l’aeroport-. Ara bé, tot i que va començar sent un bon narrador d’històries, s’ha trobat que en alguna pel·lícula tenia més personatges que argument. A La flor de mi secreto (1995), hi ha una única seqüència de debò, entre Imanol Arias i Marisa Paredes: la resta és autèntic farciment. Igualment, a Hable con ella (2002) té més personatges que no pas un argument i la pel·lícula perd pistonada, perd força, sobretot perquè ha d’anar posant intertítols cronològics i ha de fer que algun personatge relati coses que altrament li quedarien penjades. Un altre pecat dels seus guions és la tendència a explicar massa les coses. Si, per exemple -emblemàtic- agafem La mala educación, trobem que, com una xafardera que no es deixa cap detall a l’hora d’explicar les coses a les veïnes, Almodóvar s’entreté en tots els racons de la historieta i allargassa la pel·lícula amb tot de coses d’escàs valor narratiu o dramàtic. El guió la trava massa, perquè ho vol lligar tot, i la converteix en una obra estantissa, mancada de la frescor que ha caracteritzat el cinema del seu autor. En el cas de Los abrazos rotos, gairebé estimba el magnífic, fluïd i absorbent ritme narratiu, entaforant-hi la fatídica seqüència del bar en què Blanca Portillo revela el seu secret i, a partir d’aquí, durant tota una estona -que és curta, però esdevé vertiginosament llarga- cau pel precipici l’explicitud i el tremendisme d’un enfilall de revelacions argumentalment ben estripades.

 

Cinema de personatges.

 

Almodóvar és un gran creador de personatges cinematogràfics i el seu cinema, per damunt de tot, és un cinema de personatges. Una pel·lícula com Todo sobre mi madre, és un prolífic estudi de personatges; a Hable con ella ja he remarcat que té sobretot personatges -dels quals en mostra i focalitza la corporeïtat-. A més, anem retrobant una llarga llista de personatges al llarg de la seva filmografia.

 

Personatges recurrents:

 

L’abnegada mestressa de casa apareix ja a Pepi, Luci, Bom…; Qué he hecho yo para merecer esto?

 

De dones desgraciades perquè el marit o l’amant els fa el salt, n’hi ha ple. Gairebé tantes, en el cinema d’Almodóvar, com dones més aviat curtes no pas mancades d’un cert encant.

 

El món d’ Almodóvar està farcit de personatges femenins -i d’algun de masculí i galdós-, ple de solidaritats i d’enveges, de sensibilitat i de carrincloneria, de dolor i d’amor. En qualsevol cas, hi predominen els éssers marginals a la recerca de la felicitat.

 

 A més de les seves dones proletàries o de poble, n’hi ha uns quants, de pacients que entren o surten del psiquiàtric  -Julieta Serrano, a Mujeres al borde ..; Antonio Banderas a Átame-) i de presos que entren o surten de presó -Victoria Abril, a Tacones lejanos; Santiago Lajustícia, a Kika; Liberto Rabal, condemnat a set anys, a Carne trémula-. Personatges impossibilitats?: Javier Bardem, a Carne trémula; Leonor Watling i R. Flores, a Hable con ella.  De drogoaddictes, tants com vulguem:  Atame, Hable con ella, La mala educación… La figura del noi immadur i marginal, enderiat amb una dona: Liberto Rabal, a Carne trémula; Antonio Banderas, a Átame.

 

D’entra el personal masculí, al començament tenia una certa dèria amb el taxistes i amb els iranians: en són els terroristes de Laberinto de pasiones i n’és l’amant-terrorista de Maria Barranco, a Mujeres al borde…I, esclar, amb la figura dels marits masclistes o, just a l’inrevés, la de l’ home badoc entre tanta dona.

 

De policies -sobretot “policia nacional”- en fa sortir a Pepi, Luci, Bom…, a Mujeres al borde…, a ¡Átame!. I, seguint la tradició espanyola de les ficcions de lladres i serenos, no es pot oblidar dels seus delinqüents, entre els quals, a part dels ja esmentats: segrestadors de dones (els xiïtes de Mujeres al borde…; Antonio Banderas a Átame), o l’assassí malaltís que Peter Coyote incorpora a KIKA.

 

També repeteixen els dobladors de pel·lícules, que apareixen en iniciar-se La ley del deseo i, a Mujeres al borde en són alguns dels personatges.

 

Almodóvar juga sovint a capgirar arquetips. L’advocada criminalista de Matador és una freda assassina; qui viola a Carmen Maura i pega la dona, a Pepi, Luci Bom… és un policia; les monges d’ Entre tinieblas no responen gens al que podríem pensar d’aqueles dones amb hàbits, de com ressulten de pecaminoses; el jutge de tacones lejones, mena una doble vida, com a nocturna drag queen; la sexòloga (psicòloga) de Laberinto de pasiones tragina una gran repressió sexual

 

Parlant de drag queens -Miguel Bosé a Tacones lejanos-, l’univers almodovarià va força carregat de “drag” i de  transexuals/transvestitsTodo sobre mi madre, La mala educación-, de prostitutsLa ley del deseo, La mala educación, Que he hecho yo para mercer esto -, prostitutesQue he hecho yo..., Los abrazos rotos-, nimfòmanes -Sexi, a Laberinto de pasiones-, “voyeurs” – Àlex Casanovas, a Kika

 

Convé remarcar el gran nombre de personatges almodovarians que pertanyen al món artístic o de la faràndula: Marisa Paredes, diva de la cançó (Tacones...) i actriu de teatre (Todo sobre mi madre), Victoria Abril, actriu porno (Atame), Santiago Lajustícia, actor porno (Kika), Victoria Abril, presentadora de TV (Tacones), Victoria Abril, presentadora de “reality show” (Kika); Eloy Azorín, escriptor potencial, a Todo sobre mi madre; Fele Martínez, director cinema a La mala educación; Gael García Bernal, actor a La mala educación; Sexi i Riza, cantants a Laberinto; Yolanda, a Entre tinieblas; un torero, a Matador; Poncela, director de cinema, a La ley del deseo; Marisa Paredes, escriptora a La flor de mi secreto. Lluís Homar, director de cinemama, a Los abrazos rotos; P. cruz, actriu a Los abrazos rotos….

 

Demostra, Almodóvar, una clara voluntat que les seves pel·lícules reflecteixin el moment en què les filma. En tenim bona constància amb l’experiència d’Imanol Arias amb el manxec: hi ha fet d'”iranià” (Laberinto de pasiones), a començament dels vuitanta -l’època de la irrupció de Jomeini-, i de militar destacat a Bòsnia (La flor de mi secreto) -òbviament, en ple conflicte a l’antiga Iugoslàvia-.

 

Almodóvar i les actrius/actors.

 

Gran director d’actrius, ha comptat sempre, d’una banda, amb un grup d’intèrprets -Rossi de Palma, Chus Lampreave, Maria Barranco…- que han conformat com el seu univers femení de base -arquetips “made in” Almodóvar-, i, per altre cantó, s’ha basat en autèntiques primeres actrius -Carmen Maura, Victoria Abril, Cecília Roth, Marisa Paredes…- que, dotades de gran i ostensible personalitat pròpia, han entès molt bé el món almodovarià, s’hi han avingut, hi han encaixat, l’han enriquit. De totes, Maura certament destaca, fins al punt que, si no se n’arriba a separar al moment oportú, hauria ben pogut quedar professionalment esclavitzada, reduïda, al rol de “noia Almodóvar”, mal fos com a primera figura. I amb Victoria Abril, d’alguna manera el mateix.

 

Capítol a part, Penélope Cruz. Almodóvar no la tracta ni com ho fa a les seves “noies de base”, ni en pot treure el que anteriorment havia obtingut de les Maura, Abril, Paresdes, Roth… A Volver, la retoca perquè se li converteixi en una mena de “maggiorata” i Cruz s’hi avé, hi posa el físic que pot i el caràcter que es capaç de treure, però sobretot el deixa fer, perquè sap que Almodóvar pot fer-ne l’estrella que no acaba de ser, malgrat els glamurosos contractes que té per Hollywood. És un matrimoni d’interessos. El cineasta sap que la imatge de Ms. P ven als Estats Units i bona part del món occidental. I, pel cantó autènticament interpretatiu, a la pel·lícula, ja té les grans Blanca Portillo, Carmen Maura, etc. La manera com Almodóvar tracta Penélope Cruz queda molt ben reflectida a Los abrazos rotos, on, en mans del director de cinema que incorpora Lluís Homar, ella és una nina de debò, amb la que es juga canviant-li pentinats i vestits, per obtenir-ne una imatge.

 

Té una relació especial, certament, Almodóvar amb algunes de les seves primeres actrius: a Kika, caracteritza d’un exostime desmesurat Victoria Abril, i, a Los abrazos rotos, sembla que li calgui fer evident que Penélope Cruz, per a ell, és poca cosa més que la noia L’Oréal.

 

Pel cantó masculí, és curiós que, a part del cas d’Antonio Banderas -amb el qual i conjuntament amb Carmen Maura havia construït el seu primer imaginari propi, sense que mai no l’hagi aconseguit acabar de refer-, Almodóvar ha practicat sovint una tria d’actors més dispersa que en el cas femení i amb una tendència a incorporar-ne dels que estan de moda. Tasta Miguel Molina a La ley del deseo, Liberto Rabal a Carne trémula i Gael García Bernal a La mala educación; de la mateixa manera que, a Los abrazos rotos, pren mida a la generació dels televisius Alejo Sauras i Rubén Ochandiano, sense desaprofitar l’oportunitat de comptar amb Dani Martín i de donar el primer paper important ja d’home fet, a Tamar Novas.

 

No s’està de tenir -i fer-los entrar amb calçador, si cal- Toni Cantó -de transexual- a Todo sobre mi madre i Miguel Bosé -de “drag queen”- a Tacones lejanos.

 

Capítol a part, Lluís Homar i Javier Cámara. De Lluís Homar, tot el suc que no li va acabar de treure a La mala educación, l’ha trobat i de quina manera a Los abrazos rotos. Un grandíssim treball interpretatiu, com gran és el que en va treure de Javier Cámara a Hable con ella. Són actorassos magníficament dirigits.

 

Encara podem identificar una altra línia d’intèrprets masculins: la dels “galants”, és a dir, Imanol Arias -a La flor de mi secreto-, Nacho Martínez –Matador-, darío Grandinetti -a Hable con ella-.

 

I tinc la impressió que encara està per arribar el gran treball d’Almodóvar amb Javier Bardem, tot i les ocasions anteriors que han col·laborat.

 

El desig, la càmera i els actors.

 

Amb la càmera, Almodóvar té una cura extraordinària de les actrius: les mira, les capta, les segueix. Focalitza l’atenció en el caràcter i la fragilitat dels seus personatges; deixa que, quan les té, les gran actrius desfermin la seva magnificiència interpretativa: els lliura el pla, en una simbiosi absoluta entre els dos costats de la càmera.

 

Especialment amb els actors i en pel·lícules com La mala educación o La ley del deseo, filma el desig, les mirades, els cossos; els vampiritza físicament amb la càmera, en una mena de menage à trois  entre el cineasta, l’actor i la càmera. Però no només en films de temàtica homosexual. I no es pot pas dir que, per exemple a Hable con ella, no hi hagi un treball amb la fisicitat del cos de Leonor Watling; o que, a Los abrazos rotos, no faci esculptura cinematogràfica amb el rostre envellit i el cos masegat d’ Ángela Molina.

 

Emocions i sentiments és el que busca Almodóvar en els seus protagonistes. En una pel·lícula com Atame, la força rau sobretot en la passió, tensió, violència o tendresa que hi ha entre els seus personatges. De ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, es ben remarca l’esclat tràgic de Carmen Maura. El que s’imposa a La ley del deseo és el devassall de passió i follia dels rols que assumeixen Poncela, Banderas, Molina. La dèria possessiva, la gelosia de José Luís Gómez a Los abrazos rotos es pot dir que gairebé rivalitza amb la irrefrenable fascinació que Lluís Homar té per Penélope Cruz

 

Espais i atrezzo recurrents:

 

L’univers almodovarià, però no tan sols el conformen els seus personatges i qui els dóna vida. Hi ha uns espais i tot d’objectes que van apareixen i tornant al llarg de la seva filmografia. És el cas, òbviament, dels telèfons -hi té una autèntica dèria-; però també el de les portes -quins jocs de portes, a Átame i a Los abrazos rotos…-. Ja hem comentat com el taxi el trobem, si més no a  Pepi, Luci, Bom i  a Mujeres al borde...; així com l’aeroport esdevé l’indret privilegiat de resolució de les trames a Laberinto de pasiones i a Mujeres

 

D’ hospitals, n’ hi ha a Todo sobre mi madre, a Los abrazos rotos

 

Però, d’entre els elements més habituals als seus films, destaquen poderosament les droguesPepi, Luci, Bom…, Entre tinieblas, Carne trémula, etc.– , les addiccions a tranquil·litzants¿Qué he hecho yo para…?-, el recurs a somnífersMujeres al borde…-

 

Per cert, de tenir, el maxec té una certa tirada cap a processos terapèutics: mètodes de fertilitat -el doctor pare de Sexi a Laberinto de pasiones-; hipnosi, a la mateixa Labertinto de pasiones

 

Evolució estilística:

 

Mai no ha deixat d’aprendre a fer cinema, Almodóvar. Comentava abans com ha sabut esquivar sempre l’estancament. No ha renunciat a explotar fòmules d’èxit especialment cap als seus seguidors; però, alhora, ha avançat, ha buscat camins per on tirar, a cavall d’una clara voluntat d’aconseguir i mantenir un prestigi internacional i, alhora, menar una trajectòria personal.

 

A mesura que “n’ha après”, de fer cinema, ha anat depurant el seu estil. Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988) era “sofisticada”, en comparació amb bona part de la seva filmografia anterior. Átame (1990), tot i que es tracta de la història del segrest d’una dona en mans d’un pertorbat, té un “look” més internacional, menys “castís”, avinent al renom internacional de què gaudia en fer-la.  No hi trenca pas amb la seva línia, simplement l’adapta a uns codis més internacionals. A Kika (1993), Almodóvar deixa ben clara la voluntat de mantenir en pantalla elements d’estil que l’identifiquin i li garanteixin la fidelitat de la clientela, fins i tot més enllà de l’interès artístic d’aquests elements; però, alhora, evidencia una millora en la qualitat de producció, una saturació colorista i de disseny -amb Gaultier pel mig-, que li sobrecarrega la seva estètica acreditada, amb el mal que perd la frescor creativa de les propostes anteriors i s’abocant en un producte de marca, ostensiblement fet per al comerç i el consum dels addictes a aquesta oferta.

 

El 1999, amb Todo sobre mi madre, Almodóvar signa la més sofisticada de totes les seves pel·lícules. Ell, que sempre ha estat un esteticista autocomplaent, ara se situa a les antípodes del que eren els seus primers treballs i cau, fins i tot, en un calculat afrancesament -la música, el cromatisme del film, etc.- A Hable con ella: (2002), d’entrada, en la presentació de la història, s’aboca a una creativitat apassionada i estilitzada -amb unes seqüències de toreig, que les filma en una mena d’estat de prolífica embriaguesa cinematogràfica-; però no hot mantenir i la cosa li deriva cap a un registre més contingut -menys virtuós-, ruixat amb gotetes d’humor almodovarià -cent per cent- de cara al seu públic, de cara a la galeria. La tensió entre, d’una banda, les ganes de crear bellesa audiovisual i, per altre cantó, el delit de tractar determinats temes el du a contradiccions com la de La mala educación, que gairebé exigia ser una pel·lícula desinhibida, estripada, llançada -més de la mena de ¿Que he hecho yo para merecer esto? (1984) o La ley del deseo (1986)- i, en canvi, és com si s’hi hagués volgut materialitzar la missió impossible d’enfaixar, amb les exigències formals i temàtiques d’un cineasta consagrat, el cinema primerenc i ja remot -més o menys malforjat, però ple de vitalitat- amb què es donà a conèixer.

 

Amb Volver (2006) i Los abrazos rotos (2009), Almodóvar aconsegueix un millor equilibri entre els seus interessos. Estèticament no té aturador: juga descaradament, decididament, amb el vestuari, els decorats i la il·luminació -amb el color, en què predomina el vermell o el joc amb el blanc i el negre, servits per teles de qualitat, arquitectures o mobilirai-. Argumentalmentt i temàticament, pren referents més universals amb què simultàniament pugui identificar-se personalment: la tradició lorquiana, el cinema clàssic, sí; però per parlar de la mort i reflexionar sobre el fet de fer cinema.

 

Les ganes de crear imatges antològiques són tangibles en l’actual Almodóvar. Certament, té un gran talent per regalar-nos moments extraordinaris com l’esventada escena inicial de Volver, o el pla zenital d’un dol rural en aquell film -o el seu final fantasmagòric-, o la màgica entrada de Blanca Portillo al bungalou canari de Los abrazos rotos -que és tot una entrada al món de la parella que havien format Penélope Cruz i Lluís Homar-, o la ja esmentada virtuosa seqüència del toreig a Hable con ella; però no és menys cert que, per exemple, la caiguda de Penélope Cruz escales avall a Los abrazos rotos és i vol ser “magnífica”.

 

Es fan paleses ben explícitament aquestes “ganes de magnificiència” en els numerets musicals  de prestigi que sol entaforar al metratge de les seves pel·lícules. Per sort, el gran tema que canta Miguel Poveda a Los abrazos rotos és als títols de crèdit i no ha tallat el ritme fílmic per a mostrar-nos-en l’espectacle; com, per exemple, passava a Volver, amb Penélope Cruz cantant amb veu d’ Estrella Morente. L’espectacle ‘Café Müller’, de Pina Bausch, al començament de Hable con ella, de justificat n’està, però no treu que a Almodóvar se li veu el llautó -de jugar amb “bon material”-.

 

FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA

 

2009    Los abrazos rotos (Los abrazos rotos / Broken Embraces / Les
            etreintes brisées
/ T It pdt/)

 

2009    La concejala antropófaga

            -curtmetratge monòleg de Carmen Machi-

 

2006    Volver (Volver / Volver / Volver / Volver. Tornare)

 

2004    La mala educación (La mala educación / Bad Education / La
            mauvaise éducation
)

 

2002    Hable con ella (Hable con ella / Talk to Her / Parle avec elle / Parla con lei)

 

1999    Todo sobre mi madre (Todo sobre mi madre / All About My Mother / Tout
             sur ma mère
/ Tutto su mia madre)

 

1997    Carne trémula (Carne trémula / Live Flesh / En chair et en os / Carne
            trémula
)

 

1995    La flor de mi secreto (La flor de mi secreto / The Flower of My Secret / La
            fleur de mon secret
/ Il fiore del mio segreto)

 

1993    Kika (KikaKika. Un corpo in prestito)

 

1991    Tacones lejanos (Tacones lejanos / High Heels / Talons aiguilles / Tacchi
            a  spillo
)

 

1990    ¡Átame! (¡Átame! / Tie Me Up! Tie Me Down! / Attache-moi! / Légami!)

 

1988    Mujeres al borde de un ataque de nervios (Mujeres al borde de un 
            ataque de nervios
/ Women on the Verge of a Nervous Breakdown /
            Femmes au bord de la crise de nerfs
/ Donne sull’orlo di una crisi di nervi)

 

1987    La ley del deseo (La ley del deseo / Law of Desire / La loi du désir / La  
            legge  del desiderio
)

 

1985    Matador (Matador / Matador / Matador / Matador)

 

1984    ¿Qué he hecho yo para merecer esto! (¿Qué he hecho yo para mercer
            esto?
 What Have I Done to Deserve This? /  Qu’est-ce que j’ai fait
            pour mériter ça?  
 Che ho fato io per meritare  questo?)

 

1983    Entre tinieblas (Entre tinieblas / Dark Habits / Dans les ténèbres /
            L’indiscreto fascino del peccato
)

 

1982    Laberinto de pasiones (Laberinto de pasiones / Labyrinth of Passion /
            Le  labyrinthe des passions
/ Labirinto di passioni)

 

1980    Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (Pepi, Luci, Bom y otras 
            chicas del montón
/ Pepi, Luci, Bom and Other Girls Like Mom / Pepi, Luci,
            Bom et autres filles du quartier
/ Pepi, Luci, Bom e le altre regazze del
            mucchio
)

 

En Super 8 i en 16 mm

 

1978    Folle… folle… fólleme Tim!

1978    Salomé 

1977    Sexo va, sexo viene 

1976    Muerte en la carretera 

1976    Sea caritativo 

1976    Tráiler de ‘Who’s Afraid of Virginia Woolf?’

1975    Blancor 

1975    La caída de Sodoma

1975    Homenaje 

1975    El sueño o la estrella

1974    Dos putas o historia de amor que termina en boda

1974    Film político

 

FILMOGRAFIA per a TV

 

1985    Tráiler para amantes de lo prohibido

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!