Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

17 d'abril de 2022
0 comentaris

“The Square”, de Ruben Östlund

El suec Ruben Östlund presentarà  a Canes 2022 la seva nova pel·lícula Triangle of Sadness i aquest és un bon pretext per a repassar la seva filmografia anterior (disponible a Filmin) i en particular la guanyadora de la Palma d’Or el 2017, The Square (disponible en VOSC, a Filmin).

The Square. Director i guionista: Ruben Östlund. Repartiment: Claes Bang (Christian), Elisabeth Moss (Anne), Dominic West (Julian), Terry Notary (Oleg). Vista el dia 01.05.2018, en VE, per Movistar, i tornada a veure el dia 16.04.2022, en VOSC, per Filmin.

Sinopsi -adaptada de l’oficial-: En Christian és un pare divorciat molt enfeinat que tanmateix gaudeix podent estar per les seves filles petites. És l’exitós programador d’un museu d’art contemporani i és de la mena de persones que condueixen un cotxe elèctric i alhora donen suport a les grans causes humanitàries. Està preparant la propera exposició, de l’artista Lola Arias i titulada “The Square”, que gira al voltant d’una instal·lació que convida els visitants a l’altruisme i els recorda els deures que tenen respecte als semblants. Però quan a en Christian li roben el telèfon mòbil i la cartera, té una reacció que no el deixa precisament gaire bé… Al mateix temps, l’agència de comunicació del museu llança una campanya sorprenent per a “The Square”, que triomfa a la xarxa però genera escàndol i enfonsa en Christian en una crisi existencial.

Lola Arias, l’artista autora de la instal·lació “The Square” diu que “El quadrat és un santuari de confiança i bondat. Dins seu, tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures”. I en Christian, el programador del museu, ho repeteix un munt de vegades. Si ens agafem a aquesta definició del “quadrat”, vol dir que fora d’ell el que hi ha és desigualtat de drets i de deures, però que en la proximitat interpersonal que dóna el “quadrat”, la cosa canvia. I és que la societat que ens mostra Östlund és un món d’individus atrafegats, insolidaris, sense ni temps ni ganes, per exemple, de parar atenció als pidolaires, i en la qual, al damunt, si hom té la “feblesa” de deixar que algú altre se li acosti gaire, encara en surt “robat”.

Pel·lícula de rerefons dramàtic, està amarada d’un humor subtil, irònic, que esdevé un sarcasme més evident, finalment satíric. Diu el cineasta que ha volgut fer un film elegant, servint-se de dispositius visuals i retòrics per a sacsejar l’espectador i fer que es diverteixi. I hi ha ben reeixit. Amb un estil madur, sabent aguantar la durada dels plans i les seqüències sense fer-los carregosos, va mostrant el seu protagonista i els que l’envolten, mentre es repassa el món de l’art contemporani -què és un objecte d’art?-, la migradesa de l’estat respecte al potencial de la gent rica per a accedir a la creació artística, la voluntat de traspassar límits del món burgès i les limitacions que això té -en matèria de llibertat d’expressió, de control de l’ordre (genial, la bèstia que se’ls surt de mare en l’espectacle del sopar de burgesos i intel·lectuals), etc.-, la solidaritat anònima -aquí, s’és solidari amb les grans causes, però es té por de les barriades pobres-, l’individualisme cada cop més aliè a la veritable solidaritat humana, el món dels mèdia i les xarxes socials amb el seu sensacionalisme per a captar audiència, el sexe i el poder, les desigualtats socials… Se n’enfot de tot i de tothom, a partir dels protagonistes, si bé s’ho mira més com una tragèdia que no pas amb voluntat de bastir un grand-gignol: aquí riem per no plorar. Östlund voreja la misantropia, però mostra una confiança última amb la bondat pregona de les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!