Agafada al vol

L’itinerari que segueixen les paraules quan viatgen en el temps o salten d’una llengua a una altra no l’han planificat els déus de la parla. És un camí sotmès a les lleis de la física, fruit de les tensions i els contactes entre els òrgans bucals, i modulat per la força de les analogies. Per això, les transformacions en les paraules són predictibles com l’oratge.

Us n’explicaré un altre, d’itinerari. Durant tres dies hem recorregut camins i pendents de muntanyes araneses. Hem après topònims petrificats en la superfície dels llacs, encimbellats en les carenes o amagats a recer de les falgueres de boscos encatifats de molsa. Encara que no hem entropessat amb cap minairó, ens hem perdut en ple estiu en unes boires sensacionals. Hem viatjat pels records també; els llocs que ja coneixíem han canviat menys que nosaltres des que els vam descobrir per primera vegada. I fins i tot, en un moment de descans, vam retrobar un insecte que feia una pila d’anys que no havíem vist. Enlluernada per la bellesa del primer estany del Circ de Bacivèr, mentre reposava asseguda en una pedra, vaig sentir la fiblada inconfusible d’un tavanc damunt de l’ossamenta del genoll. Malauradament, la fúria que em va despertar no va ser prou veloç per a esclafar-lo. Però amb la picada va tornar el nom dels molestos dípters que em picaven als estius de la infantesa.

Al poble anomenem tavanc al que en general es coneix com a tàvec. Si voleu, ara em podríeu acompanyar en un trajecte zigzaguejant, que va de la incredulitat inicial quan he trobat documentat tabanc al DCVB com a variant de tàvec a la proposta final d’escriure aquest mot com ho he fet. Com que no em quadrava veure-la escrita amb b alta, he anat a comprovar si el TERMCAT en recollia altres formes i, efectivament, en una de les fitxes de tàvec apareix la variant tavà com a sinònim complementari. Anem bé —m’he dit. Aleshores he buscat al GDLC què en diu de l’etimologia d’aquestes formes i he acabat trobant una variant més: tave, amb una explicació sobre l’origen prou rebuscat d’aquesta forma [del llatí tabănus/tabānus, amb el mateix significat, de procedència no indoeuropea, que ha donat indistintament tave/tàvec (i castellà tábano) o tavà (occità tavàn, italià tavàno)]. El DNV recull totes tres formes també. En canvi, el DIEC2 només inclou tavà com a sinònim de tàvec, però no tave. En fi, tenim un cert desori lexicogràfic en aquesta parcel·leta. En tot cas, la meua faena encara no s’havia acabat: d’on surt el nostre tavanc? Sembla que estaria emparentat amb la forma occitana, veritat? De fet, la consonant nasal és en l’ètim i només ens faltaria explicar d’on surt la consonant velar final. I ha de sortir del mateix lloc d’on surt la velar de tàvec, no? Que, segons el GDLC, és aquest: amb una -c com en mots semblants: rave/ràvec, rafe/ràfec, ànet/ànec, vímet/vímec, etc. És a dir, apareix per analogia. Per tant, la raresa de tavanc —que mai de la vida es passejarà per les pàgines de cap diccionari normatiu— segueix estrictament les lleis de la gramàtica històrica encara que siga una forma sobrera i amb els dies ben comptats.

Acabo amb un itinerari més. En el dinar del dia de la fiblada al genoll vam tindre la sort de ser servits per unes cambreres joves i amables que parlaven aranès entre elles. Vam menjar una olla aranesa deliciosa, que em va encoratjar a preguntar-li a la que va vindre primer com es deia tàvec en aranès. No ho sabia. Per això, em vaig acabar comprant un diccionari preciós, Petit diccionari, en què acredita l’existència de tres variants en occità per a referir-se a aquest monstre diminut: tauan, tauàs, tavan.

La picada encara em cou. Així i tot, beneït siga l’infortuni que m’ha fet rabiar tant durant aquests dies. Ves que no siga cosa d’un dels minairons que no vaig veure.

—

Fotografia de Thomas Shahan a Flickr