Agafada al vol

Les paraules són com les ones del mar. Segons el vent que bufa arriben rabioses a la platja, enèrgiques i encrespades. I segons com, només gosen alçar lleument el morret i ben just saluden quan arriben.

Als fulls dels diaris i als debats hi ha mar moguda. La pugna per dominar les paraules més convincents i més valuoses no afluixa, com si dels discursos en pogués emergir una realitat nova capaç de maquillar els tristos fets que s’apilen com la brossa pels racons.

Un crit s’escampa per les xarxes per avisar-nos del temps transcendent que vivim. És una interjecció molt útil i antiga, que ara arriba encrespada al final de les reflexions: Espavil!

Sembla estrany com paraules tan esteses no apareixen encara al DIEC2 i les hem d’anar a pescar al DCVB, que tot ho arroplega. Hi apareix com a nom masculí amb un parell de sentits:

1. Deixondiment, vivesa (Calasseit, Tortosa, Maestrat, Castelló); cast. viveza (…) «Espavil, que ve el carril!» expressió per a donar l’alarma o fer estar alerta.
2. Elet; persona molt viva, deixondida (Lluçanès, Plana de Vic, Camp de Tarragona). «Aqueix noi és un espavil!»

Si anem al DNV, la trobem com a nom (vivor) però també com a interjecció: “S’usa per a animar a algú, per a esperonar-lo a posar-se en marxa. Espavil, que farem tard! “; justament amb aquest valor tan popular a hores d’ara.

De fet, com a derivat postverbal d’espavilar, el seu sentit lliga amb un dels significats concrets d’aquest verb: “Fer que (un llum, una foguera, una brasa, etc.), es revifi, atiant, remenant, netejant. Espavilar la llar de foc.” Més enllà d’aquesta definició estricta, aquesta imatge ens apareix com una metàfora, com un emblema que ens engresca. Un emblema del poder de renàixer; del poder de mostrar una vegada i una altra la voluntat de ser, la voluntat de regir-se i la voluntat de justícia.

Sort en tenim, de paraules com aquesta!

—

Fotografia d’Alessandro Farese