Agafada al vol

Som hereus de les mutacions. El que no canvien són els conglomerats de roca. Però el que és viu es transforma. A poc a poc o a una velocitat vertiginosa, la matèria orgànica va evolucionant. Els virus muten. La nostra pell s’arruga. Els pensaments se’ns emmotlen als escenaris per on transitem. La llengua ens fuig dels diccionaris. Això sempre ha estat així encara que ara la intensitat dels canvis ens fa vindre vertigen.

Quan vaig estudiar Gramàtica històrica a la Facultat de Filologia Catalana vaig descobrir que totes les coses estranyes que sentia a la meua petita tribu ebrenca tenien una explicació. Els intercanvis entre vocals [ancara], la disposició de consonants [provessó], els diftongs àgrafs [auvella], la connivència de variants d’una mateixa forma verbal [que tu surties/surtigues]… eren baules en l’evolució històrica de la llengua que, al cap de moltes esporgades, ha acabat desembocant en un model de llengua formal que hem acceptat de compartir. Així , doncs, formes que ara ens semblen ben normals, com ara arrel, pot ser que siguen el producte de mutacions successives. El present eclipsa com un sol gegant la lluna del que hem estat. Oblidem per continuar avançant a bon pas, amb lleugeresa. Però en el rastre que anem deixant darrere nostre hi va caient allò que dèiem abans de mutar, allò que pensàvem i que fèiem abans de transformar-nos una mica més.

Aquesta setmana una amiga del poble ens ha compartit al grup de Whatsapp una paraula. Ningú no la coneixia. Hi ha posat una mica de misteri: un dia ens pregunta si l’hem sentida mai i al dia següent ens en dona més pistes. Ens ha mantingut el suspens. A l’últim, ens explica que es tracta d’una paraula antiga, que només les dones més velles coneixen. Xuscla no apareix a cap diccionari —hi afegeix. Diu que sa sogra li ha dit que fa referència “a les dones que no es conformen”. Per altres bandes, la meua amiga ha trobat que era la manera de referir-se a una dona lesbiana. Això he de buscar d’on ve —he pensat de seguida. I ho he buscat i el que faré a continuació són pures elucubracions.

El DCVB ens posa la primera pista damunt la taula: xusclar hi apareix com una variant dialectal (Falset) de xuclar. Com a nom derivat, no apareix ni tan sols al diccionari dialectal. En canvi, l’he pescat en algun context informal per la xarxa, com ara aquest fragment de l’Ara Balears: “Els cellers i bars s’omplen de gent que va a berenar: tenim frit, callos, llengo, sípia, anguiles ofegades, ensaladilla, caragols, pa amb oli, de tot i molt… Les madones rapinyen un cèntim d’euro al pagès: au, que no m’ho fareu més baratet, l’amo? Els grups d’homes que han sortit a berenar s’aturen a fer una xuscla al Mercantil, o a l’Espanyol, o a can Maties, o allà on sigui.” Pel context, dedueixo que aquí aquesta paraula equival a refrigeri. De moment, doncs, tenim dues pistes: acció d’atraure, xuclant, a la boca, d’una banda; i acció de menjar un àpat lleuger, de l’altra. A mi se’m disparen les analogies. A vosaltres, no?

Potser m’erro de mig a mig però, si la cosa va per on em penso, em sembla increïble que una realitat tan tabú com l’homosexualitat femenina en els entorns rurals de fa un segle o més agafés aquest concepte per a referir-s’hi. No em puc imaginar de quin cap podria haver sortit la pensada encara que amb una probabilitat molt alta devia voler traslladar una idea de mofa. Als nostres ulls, diria que fa tot un altre efecte. No ens escandalitza la imatge. Ans al contrari, ens pot arribar a semblar d’allò més suggeridora.

Des de sempre, hem anat canviant paraules per a designar algunes realitats que ens han estat incòmodes. Transformar periòdicament el nom d’una realitat és una manera d’esquivar d’acceptar que existeix. Per sort, als nostres dies les dones que no es conformen continuen fent camí a la claror del dia.

—

Fotografia Juanky Pamies Alcubilla