Agafada al vol

Som les paraules que diem

2 de maig de 2017
0 comentaris

Coral

Heu tingut mai por de no tindre res a dir? Parlar no costa gaire, però no sempre ve de gust. Parlar per plaer també demana unes condicions; la combinació de la sort de trobar bons interlocutors i del treball propi per complaure’ls.

Durant els tres dies del cap de setmana passat, acabo d’experimentar una situació memorable: conviure moltes hores seguides amb més de trenta persones desconegudes del tot. Què et pots explicar amb algú amb qui tens tant de temps per compartir sense saber-ne res abans? La nostra capacitat d’adaptació als altres depèn de múltiples factors, però n’hi ha un de principal: la voluntat. En una trobada de famílies en què només es coneixien els homes, la resta dels membres teníem assignat forçosament un paper complementari. En canvi, aquesta vivència ha estat molt enriquidora des de diferents punts de vista.

Ara bé, un dels elements en què he estat més entretinguda ha estat en l’anàlisi de la idiosincràsia sociolingüística del nostre grup. Dels 27 membres adults, 14 eren homes i 13, dones. Les llengües de relació en les diferents converses entre tots els components eren català, castellà i flamenc. Una part important de les persones usaven indistintament el català i el castellà per relacionar-se amb els altres, amb domini d’una llengua o de l’altra segons variables diverses. També hi havia un home i una dona que només parlaven castellà (però entenien perfectament el català) i un altre home i una altra dona que parlaven només en català. Finalment, una dona parlava castellà, català i flamenc.

En un context multilingüe com el que nosaltres coneixem, hi ha elements que poden passar inadvertits si no hi ha un interès especial per les llengües. De totes maneres, en siguem conscients o no, la sensació de comoditat quan ens interrelacionem és fruit d’unes normes implícites preestablertes o d’un pacte tàcit de respecte.

Tot i que en les meues interaccions he dedicat escasses ocasions a fer reflexions metalingüístiques, en alguna de les converses en què he participat han aparegut les dificultats d’aprendre altres llengües -com l’anglès i el xinès- o la facilitat d’entendre’n d’altres que no hem estudiat -com l’italià-. També he trobat una professora de llengua; de flamenc. I hem pogut compartir els obstacles que fan que els parlants de llengües molt allunyades arribin a aconseguir un bon domini de la nova llengua. Mentre estiràvem el fil dels nostres punts de vista convergents, la parlant flamenca ha anomenat que cantava en el coral ¹. Ho ha dit dos viatges. I m’ha fet pensar en Johan Cruyff i en el seu parlar tan característic en què s’inventava el gènere de les paraules. Hi ha distàncies que no es mesuren en quilòmetres; hi ha interferències que costen molt de superar.

Fet i fet, tothom sap que fer-nos entendre no és difícil. Però per arribar als altres, per entendre-s’hi, les paraules sempre són importants.

¹ Coral pot ser masculí en el sentit de composició musical, però aquí feia referència a l’entitat dedicada al cant coral. Coral també vol dir que surt del cor.

Fotografia de Montserrat Labiaga Ferrer

Canteret
16.07.2018 | 10.36
Arborar-se
20.03.2015 | 8.56
Alfàbiga
04.08.2015 | 10.35

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.