Agafada al vol

Si fa dies que no plou, la pluja es torna un anhel. L’absència de les coses engendra desig de recobrar-les, si les coses ens fan bé. Per això, la pluja que ha tardat a ploure naix del desig que ploga. Desperta la pols dels camins, repinta les fulles perennes, enllustra les teulades i ens fa creure en el cel sense veure’l.

Un dia no fa gaire, tornant a casa de la sessió de txikung arran de mar, va començar a espurnejar damunt del parabrisa. Les diminutes gotes d’aigua velant el vidre em complaïen com una promesa de més. Feia només un parell d’hores que havia entrat la claror del dia; just el moment perfecte perquè la pluja més discreta marqués un punt d’inflexió en la llarga absència de precipitacions. Hi ha instants que paladegem com una presa de xocolate que se’ns fon a la boca. I, per instint, busquem on guardar-los.

Així doncs, associaré aquell moment al verb espurnejar, que conté tres sentits distints: llançar espurnes; brillar i plovisquejar, segons el GDLC. Fixeu-vos que bonic que una mateixa paraula expresse tant el moviment del foc com el de l’aigua: un tió espurneja a la llar mentre espurneja prou per a banyar els carrers. Reparar que el foc i l’aigua juguen davall de les mateixes lletres ens mostra que de vegades hi ha un lligam que trena els sentits que se’ns mostren com a antagònics. Les espurnes¹ es projecten des del foc i les gotetes de pluja es disparen des del cel. En essència, doncs, espurnejar ens dibuixa un moviment fugaç, ascendent o descendent. Que curiós, veritat?

Al mateix temps que celebrem aquesta troballa intranscendent, farem festa grossa perquè avui fa deu anys exactes que va nàixer aquest blog. L’apunt que llegiu és el tres-cents vuitanta-unè que dedico a fer cabòries al voltant d’una paraula recuperada d’un context concret. Fins aquí, he escrit una mitjana de trenta-vuit apunts a l’any, tres cada mes. No hi ha hagut cap treva. Les paraules viscudes que he caçat al vol i que han anat quedant guardades en aquest espai virtual m’han permès, en total, un miler d’hores de reflexió metalingüística. I si he après res de tot plegat, és que la capacitat d’anàlisi sobre la llengua ens empodera i ens espenteja cap a la sostenibilitat lingüística. Per acabar, encara que no puga comptar la quantitat de satisfaccions que he obtingut de sostindre aquest blog, sí que us asseguro que estic contorbada de les lectures que hi heu dedicat.

Deixeu-m’ho dir d’una altra manera encara: escriure aquí desvela un foc que viu en mi, l’amor per la llengua. Milions de gràcies per atiar-lo amb el vostre interès.

—

Fotografia pròpia

¹ Apunt en aquest mateix blog: Espurna