Agafada al vol
Som les paraules que diem
Reclau
A quants poemes deu aparèixer la paraula reclau? Aquesta paraula petita i polisèmica, tan poc coneguda i tan poc transparent, serà la protagonista de l’apunt d’avui: el Dia Mundial de la Poesia.
Potser algun poeta ebrenc deu tenir, guardats al calaix o escrits en un llibret discret d’algun prestatge, uns versos que parlen de l’estiu de la infantesa, de les aventures pels costers ardents pel sol i d’algun ensurt inesborrable en descobrir un reclau sota una pedra. Seria possible que així fos, però ho ignorem.
Reclau era una paraula que esperava el seu torn, que volia aparèixer aquí i no havia trobat fins ara l’ocasió. En general, els diccionaris li atribueix el valor de raconada. En canvi, al DCVB trobem fins a cinc significats més a part d’aquest; l’últim dels quals és el d’escorpí, aràcnid que pica amb la punta de la coa.
Ara pràcticament ja no recordo les llegendes rurals de quan era petita en què aquest inquietant invertebrat apareixia com a protagonista; ni m’hi vull referir com a icona malèfica de la cultura moderna, ni com a símbol del zodíac. Ara hi he tornat a pensar simplement perquè és el mot inicial i únic que vaig aprendre com a sinònim equivalent d’escorpí.
Aquesta setmana tan poètica, he escoltat un poema que gira al voltant d’aquesta bestioleta una mica repulsiva i m’he adonat que les paraules les carreguem d’afecte, d’animadversió o d’indiferència en funció només de la nostra particular experiència vital.
Un escorpí o un reclau ens representa el perill, és un reclam aventurer o està associat de manera molt íntima al record afectuós d’una persona propera: tot depèn de la nostra mirada.
Si escolteu atentament tots els versos de Pedres, de la Gemma Gorga, us n’adonareu.
“Les paraules són immemsos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades
molt més del que mostren,
com la paraula escorpí.”
I com totes les paraules que ens parlen més enllà del diccionari.
—
Imatge de jjflashh
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!