Malgaitada

Som les paraules que diem. El lema d’aquest blog està fonamentat en l’experiència. També som el que fem, per descomptat. Però la impressió primera i més superficial es transmet a través de la manera com ens expressem.

No sé si us heu trobat alguna vegada davant d’algú a qui feia anys que no vèieu i a qui no hauríeu reconegut si no hagués estat per la seua manera de parlar. La veu ens representa; també, el que diem; com ho diem; quins mots concrets usem. Per això, projectem records en els nostres interlocutors a través de les nostres tries lingüístiques, i viceversa.

No fa gaire que una companya de la faena amb qui hem compartit durant un any i mig horari laboral i força impressions metalingüístiques té una data concreta per marxar. S’acaba la substitució que ha estat fent i es prepara per a acomiadar-se d’un entorn que ha esdevingut imperceptiblement el seu hàbitat natural. Està estranya. I, per això, l’altre dia li vaig gosar dir: “Et veig malgaitada.” Em va somriure i va respondre que, tot i que intuïa que no l’havia insultada, allò no li sonava gaire bé.

De nou, el meu idiolecte irrompia fora de l’àmbit personal i aixecava un petit núvol de polseguera. Després de fullejar virtualment els diccionaris de rigor, constato que malgaitat malgaitada  no apareix a cap banda. Per tant, cavil·lo amb què deu estar emparentat aquest adjectiu ebrenc i de seguida em ve al cap “estar de mala gaita“. Aquesta expressió tan transparent sí que apareix en algunes obres lexicogràfiques. Com també trobem “estar de bona gaita” o bé “estar de gaita“; totes dues en el sentit d’estar de bon humor.

De totes maneres, allò que dona per a fer una petita lliçó de llengua és la formació d’aquest adjectiu sobre un altre adjectiu o participi primitiu inexistent. És a dir, morfològicament malgaitat hauria de ser el resultat de: [mal-] + [gaitat]. Però no tenim aquesta última paraula en la nostra llengua. En realitat, en les construccions anàlogues a aquesta combinació  (malparit, malparlat, malcontent, malcregut…), el segon element també pot funcionar autònomament. Ara bé, encara que semble increïble també tenim altres formacions insòlites com la nostra protagonista: malhumorat o malganós, per exemple, en què el segon element no existeix. Per tant, la gramàtica intuïtiva que tenim al cervell els parlants no ens demana que siguem del tot estrictes a l’hora de crear una peça que ens pot fer servei; si convé, ens saltem alguns passos. Si convé inventar, inventem.

Ara només falta que aquests invents tan originals tinguen un llarg recorregut. De moment, malgaitada és un regal de comiat per a l’Olga.

Fotografia de Victor Bezrukov

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *