Agafada al vol

Ni les estadístiques, ni les enquestes ni els referèndums ens indiquen clarament quin és l’abast d’una paraula, quin grau de familiaritat hi tenen els parlants i amb quina freqüència apareix a les converses.

Fixem-nos, per exemple, que als diccionaris generals no trobem cap informació sobre la distribució territorial de les paraules que recullen. Per sort, però, nosaltres tenim l’imprescindible DCVB que ens localitza els mots damunt del nostre mapa lingüístic.

Ara bé, hi ha un fenomen que no sé si algú s’ha dedicat a resoldre acadèmicament: quan es produeix la interrupció de la transmissió intergeneracional d’una paraula? I què la provoca? Desconec també si hi podria haver una explicació única per al conjunt de les pèrdues lèxiques d’avis a pares i de pares a fills.

Com que aquesta qüestió em crida l’atenció des de fa molt de temps, tinc al cap diversos exemples d’aquesta classe de tragèdia, però n’hi ha un de ben recent que ha motivat aquesta reflexió probablement ociosa.

Veureu: les emocions històriques combinades amb l’arribada real de la tardor m’han provocat un estat de col·lapse traduït en un constipat extraordinari. Esmorzant de bon matí i gairebé ofegant-me mentre intentava deglutir aliments, li comento al jove de casa que he arroplegat una galipàndria que m’ha deixat baldada. I amb una atenció mínima, que passa per alt les pistes del context en què es produeix la conversa i els inequívocs senyals no verbals, em pregunta:

Què és una galipàndria?

Tot i que aquesta escena podria passar per anècdota intranscendent, es pot llegir com una vinyeta del trist fenomen que podem constatar ara i adés en les interaccions entre parlants de diferents generacions. Anem perdent riquesa lèxica i els mots menys freqüents són els primers a caure de la banqueta…

Galipàndria no és ni tan sols una paraula d’abast territorial restringit, segons sembla. Tant el diccionari normatiu com qualsevol altre la recullen i la fan remetre a calapàndria: refredat fort. Aquesta forma resultant tan simpàtica seria l’alteració de calapàndria per influx de (en)galipar, tal com diu el GDLC.

Així, doncs, la fem aparèixer veritablement poc en les nostres produccions verbals? Fins a quin punt no la gasten els més joves? Hi ha alguna cosa que podria retornar-li tota la vitalitat perduda?

Ens quedem amb aquestes incògnites mentre acabem d’aplacar del tot aquesta tos tan insistent. Amb el convenciment que res és inútil. Ni les petites convalescències personals ni les grans heroïcitats col·lectives d’aquest insigne novembre.

—

Fotografia de Greta PPP