Tinc la paraula

Diuen els experts que el confinament per a reduir els contagis del COVID19 està fent l’efecte esperat, i que fins i tot s’estan reduint els contagis d’altres malalties, com ara la grip.

Els pares amb nens en edat escolar saben perfectament que una plaga recurrent és la dels polls. Tan bon punt has aconseguit fer nets els caps, les coixineres i els llençols, ja comences a patir de nou, perquè saps que la plaga pot tornar en pocs dies. Saltant de cap en cap, i de família en família, els polls aconsegueixen esquivar l’escomesa dels xampús i tractaments antipolls, i propagar així la seva espècie.

Vull creure que amb el confinament, totes les famílies hauran aprofitat per a fer net de polls. Si ja es fa prou petita la casa, quan hi són els pares, fills, gossos, gats i periquitos, tenir-la a més a més ocupada per una colònia de polls ha de ser d’infart!

Hauríem de suposar que després de més de quatre setmanes de confinament totes les llars europees hauran aconseguit lliurar-se dels polls. Una gran notícia per a pares, fills i mestres. Però una mala notícia per a la biodiversitat del planeta i, òbviament, pels polls.  Em sorprèn que els defensors dels animals encara no hagin dit res al respecte. O potser el seu clam ha quedat ofegat per la voràgine informativa d’aquests dies?

Tampoc crec que sigui una bona notícia per a les empreses que fabriquen els xampús antipolls. Sense plaga no hi ha mercat, i sense mercat no hi ha negoci. Potser aquests fabricants reclamaran indemnitzacions a l’estat, de la mateixa manera que ho van fer els amos de les places de toros de Catalunya, quan se’ls va acabar el negoci? O potser una manera més senzilla i eficient de resoldre el seu problema és que no desapareguin del tot els polls.

Per internet es poden comprar tota mena d’animals, com ara la mosca del vinagre (Drosophila Melanogaster) que és molt utilitzada en experiments genètics. Per menys de 24 dolars se’n pot comprar un pot de 100. Suposo que de polls (Pediculus Humanus Capitis) també se’n deuen poder comprar, tot i que no n’he trobat, ja que d’alguna manera s’ha d’haver comprovat l’eficàcia dels productes antipolls en condicions de laboratori. Tan senzill com comprar-ne uns quants pots i tornar els polls al seu hàbitat natural. Un gran favor per a la biodiversitat i per a l’economia.

Per cert, algú sap com estan les accions de les empreses que fabriques productes antipolls?

A Espanya, tot funcionari, quan pren possessió del seu càrrec, es compromet a respectar i fer respectar la constitució espanyola. Abans de que existís la constitució espanyola, és a dir, abans de 1978 es juraven els “Principios del Movimiento”.

Al tribunal que jutja els presos polítics hi ha un jutge que va accedir a la judicatura l’any 1975, per la qual cosa seria d’esperar que hagués jurat el “Principios del Movimiento”. M’agradaria saber si realment va fer aquest jurament, i en cas de d’haver-lo fet, si encara té validesa, o si se n’ha desdit en algun moment.

Entendre què passa als llocs llunyans sempre és difícil. Ens falta el context, ens costa distingir entre el que són els detalls i el que són les grans tendències. El mateix passa amb Catalunya quan ens miren des de l’estranger. Per molt que el moviment independentista intenti explicar al món la situació, costa d’entendre. La llengua, la història, repressió, exili, parlament, partits, referèndum,… Des de fora, al final la resposta acaba sent la mateixa: “Però és tot i ser molt potent, el moviment independentista encara no és majoritari!”

Una manera senzilla de rebatre aquest argument seria aprofitar les properes tres eleccions, espanyoles, europees i locals, per a dibuixar un mapa clar de resultats electorals. Us imagineu els mapes de les eleccions espanyoles, europees i locals on a totes les províncies, comarques municipis, barris, etc. la llista més votada hagi estat una llista independentista? El debat s’acaba mostrant aquests mapes de resultats, demostrant que tant a comarques com a ciutat la gent ha votat independència. A les eleccions espanyoles, a les europees i als ajuntaments. Tothom ho entén. Per aconseguir-ho no calen gaires invents, aglutinant tots els vots independentistes en una sola llista n’hi ha prou. Fer una sola llista transversal permetria fer aquest mapa amb un missatge tant contundent a favor de la independència de Catalunya.

Al llarg del procés s’ha dit moltes vegades que, arribats a cert punt, l’estat espanyol s’avindria a negociar. Que negociarien el referèndum un cop veiessin que anava de veres, o un cop haguem votat, o després de proclamar la república, o un cop posada en suspens,…

Ara que el president Puigdemont es troba detingut a Alemanya hem sentit vàries veus de polítics alemanys dient i proposant que cal una solució negociada al conflicte. No saben que proposen negociar amb una paret.

I és que a Alemanya no es poden imaginar una resolució del conflicte que no sigui negociada. Fins i tot hem vist recentment com els dos grans partits alemanys han arribat a un acord, tot i no defensar-lo durant la campanya electoral.

Com a tot arreu, a Alemanya també hi ha extremismes. És més, per raons històriques i/o familiars, qui més qui menys els coneix de primera o de segona mà, aquests extremismes. I és per això que valoren encara més la resolució pactada dels conflictes. És també en aquest sentit que hem d’interpretar la frase: “Espanya és un estat democràtic. Aquest conflicte s’ha de resoldre sobre la base del dret espanyol.”
Entenen que hi ha extremismes, però que aquests no són al nucli de la política, sinó precisament als extrems, i que per tant hi ha marge de negociació i possibilitat d’arribar a una entesa.

Cadascú interpreta el món des dels propis patrons i els extrapola. Ara veiem la classe política alemanya defensant una solució negociada, perquè no se’n poden imaginar cap altra. La sorpresa la tindran quan passats els dies i les setmanes, i acceptada o no l’extradició del president Puigdemont, vegin que l’estat espanyols no vol negociar de cap de les maneres.

Com un mantra, repetit i repetit, o com la cançó de l’estiu que sona per tot arreu, van omplir pàgines de diaris, tertúlies de ràdio i fils de twitter. Garanties, garanties! El cens, les paperetes, la protecció de dades del cens, les urnes, els membres de les meses, tot garanties.

Els mateixos que les reclamaven se les carregaven (o callaven) a base d’ignorar la voluntat popular (partidària en un 80% de resoldre el conflicte mitjançant l’eina del referèndum), de violar la privacitat del correu, practicar el filibusterisme parlamentari, detenir membres del govern, o apallissar els votants.

L’1 d’octubre les garanties les va posar el poble, el compromís personal de cadascú, el seu vot, la creu a la casella triada, i la íntima promesa de que aquell vot no només era un vot, sinó un compromís insubornable amb la democràcia. Més d’un, al moment de votar, deuria recordar la cançó de la Trinca que deia: “Tota a dins la hi vaig entrar, …”

I a les eleccions del 21 de desembre els qui havien reclamaven garanties ja estaven tranquils. Hi havia urnes, cens, paperetes, de tot.

Però quan parlem de garanties parlem també de conseqüències. La primera respectar el resultat de les urnes. Perseguir diputats, dificultar-los el seu exercici, la seva presència i el seu vot no són garanties. Sinó tot el contrari. Si no hi ha respecte absolut pel resultat de les eleccions no hi ha garanties que valguin.

Com un mantra, la cançó de l’estiu o un bolero: “Garantías para ti, con ellas quiero decir, te jodes…”.

Ara que tinc la paraula m’agradaria aprofitar per recordar que no tothom té garantit el dret de demanar la paraula i expressar-se lliurement.
Per exemple aquest passat any 2008 la censura ha estat present arreu
del planeta, per ràdio, per internet, a la premsa escrita,… Reporters
sense fronteres ens presenta el seu informe del 2008 de llibertat de premsa.
Espanya es troba empatada amb els Estats Units d’America a la posició
36, per darrera de Xipre, Mali o Trinidad & Tobago entre d’altres.
Segons Reporters sense fronteres l’any 2008 ha estat millor que l’anterior pel que fa a llibertat de premsa, tot i que la repressió a internet ha estat més dura. Opennet Initiative fa un seguiment de la censura a internet.

La
premsa, en general, té més credibilitat que qualsevol missatge que
pugui aparèixer a internet pel fet que qui escriu la noticia és un
professional i que fa servir un codi deontològic (contrastar la
notícia, veracitat,…) abans de publicar res. Vaja, això en un món
ideal, en el qual el periodista treballa responsablement. En canvi, el
col·lectiu  perdiodístic és relativament fàcil de condicionar, ja que
es tracta d’un col·lectiu petit si el comparem amb el conjunt de la
societat. Les maneres de controlar-lo són ben diverses: afavorir o
denegar promocions internes, condicionar revisions contractuals,
amenaces diverses, assassinat,… Si bé, el darrer és un cas extrem que només es dóna a països menys desenvolupats, els primers són igual
de dolents per a la llibertat d’expressió i es donen també en el nostre
entorn més proper.

Internet obre la possibilitat a que tothom
digui la seva i tothom el pugui llegir. Òbviament, el fet que tothom hi
pugui posar informació fa més difícil el control i la manipulació si ho
comparem amb la premsa. Els mètode de control o censura més habituals
són denegar l’accés
a una pàgina determinada o filtrar els continguts en els cercadors.

La
contrapartida d’internet respecte la premsa és que la informació
publicada no segueix cap mena de control de qualitat i hi podem trobar
de tot: informació, opinió, rumors, difamació,… I en general sense
cap mena de professionalitat en la presentació de la informació (com
aquest escrit).

Però precisament aquesta és la gràcia d’internet i si a la premsa el filtre de qualitat és troba en la font, a
internet hem de ser els lectors els que posem el filtre de qualitat.

Aprofitant
que avui tinc la paraula m’agradaria cedir-la a qui la vulgui prendre,
amb el benentès que no la guardi per a ell i la cedeixi sempre que algú
la demani.