Tinc la paraula

El procés cap a la independència de Catalunya sembla que està donant alguns maldecaps a la Unió Europea. Almenys això és el que sembla pels comentaris que se es van sentint darrerament. Per exemple, el president de la Comissió Europea ha dit que és ‘extremadament difícil, si no impossible’ que una ampliació interna rebi l’aval dels estats. Em sembla un argument molt poc sòlid en contra de la independència de Catalunya.

M’explico, actualment la resta d’estats de la Unió Europea estan d’acord en que Catalunya sigui a Europa, en tant que forma part d’Espanya. Això és el que se’n desprèn del tractat de la Unió Europea. Per què haurien de canviar d’opinió, si la legislació europea es continua aplicant a Catalunya un cop aquesta sigui independent, si el comerç internacional continua, si el deute públic i privat es continua pagant, etc. Entendria un canvi d’opinió dels estats envers la pertinença de Catalunya a la UE si el procés cap a la independència no fos en termes demoràtics i en contra de la idea d’Europa, però plantejant-ho de la manera actual, l’argument no té cap mena de sentit. Només expressa el malestar europeu per l’embolic administratiu que es presenta. I dic administratiu, perquè a nivell administratiu si que serà un embolic.

Quan finalment Catalunya i Espanya se separin és probable que tècnicament Catalunya no pugui ser part de la Unió Europea per un periode de temps relativament curt, de la mateixa manera que tampoc podrà ser-ho Espanya. Ser membre de la Unió Europea implica uns drets i deures dels estats. Per exemple, disposar d’un nombre de diputats al parlament europeu en funció de la mida del país, la contribució econòmica al banc central europeu, o la quantitat de les ajudes a rebre per part d’Europa. Tan bon punt Catalunya sigui independent la realitat d’Espanya ja no serà la que era, i per tant s’hauran de revisar els compromisos entre Europa i Espanya i també Catalunya.

Com a tall d’exemple, què passaria amb les subvencions europees a diferents projectes? Si un pont que està a mig fer, que es paga amb subvenció europea i l’està fent una empresa francesa, el deixem a mitges? O l’acabem i l’empresa que el cobri? I si parlem del corredor del mediterrani que és una infrastructura clau pel futur d’Europa?

Europa tindrà un gran problema administratiu amb les possibles independències d’Escòcia i Catalunya, però si no és capaç d’afrontar-lo demostrarà que en realitat té un problema encara més gran. De caire polític i democràtic.

El passat dissabte 12 d’abril el cantautor Cesk Freixas i el poeta Roc Casagran van actuar a Can Capablanca, a Sabadell. Cançons i poemes entrellaçats, alternats i aplaudits. Sens dubte, recomanable.

A final de l’actuació ens van obsequiar amb uns garrotins, en els quals també hi va participar el públic.

Aquest és un resum fotogràfic de l’actuació.

Ara que s’acosten eleccions anticipades els partits preparen a corre-cuita les seves candidatures i avaluen possible coalicions amb d’altres forces. Però quina és la millor tria? Doncs depèn de l’objectiu que vulguin aconseguir.

Les pròximes eleccions del 25 de novembre estan ben condicionades per la possible independència de Catalunya. Tota la campanya electoral estarà condicionada per aquest fet i d’altres qüestions, com ara l’economia, les polítiques socials, l’ensenyament, etc. aniran a remolc del tema estrella.

Per als que volen que Catalunya esdevingui un estat propi, és clar que el que els interessa és que els partits favorables a aquest projecte obtingui el màxim nombre d’escons. La llei electoral vigent determina que només les llistes electorals que hagin obtingut més d’un 3% dels vots vàlids emesos participaran en la distribució dels escons seguint la regla d’Hont. Així doncs, si tres partits petits obtenen l’1.5% de vots cada un cap d’ells podrà obtenir cap escó. Els 4.5% dels vots haurà quedat orfe de diputats. En canvi, si els tres partits es presenten en coalició i obtenen els mateixos vots, si que podran participar en la distribució d’escons. Els partits que han superat la barrera del 3% reben els seus llocs de diputats d’acord amb la regla d’Hont. La manera com es fa el repartiment és una mica complicat, però el cas és que afavoreix els partits que han aconseguit més vots, que no pas els que n’han aconseguit menys. En aquest sentit, per a obtenir més diputats, el més lògic seria fer una coalició de partits ben gran per tal d’aconseguir més fàcilment la majoria.

Per a obtenir el màxim nombre de diputats favorables a la independència això voldria dir una gran coalició entre CiU, ERC, ICV, SI, etc. Però aquesta aproximació té l’inconvenient que si bé optimitza l’obtenció d’escons evitant la frontera del 3% i maximitzant el repartiment d’escons, segurament té mancances a l’hora de sumar el màxim nombre de vots. En una coalició tan diversa hi hauria molts votants amb una càrrega ideològica forta (dretes/esquerres) que no s’hi sentirien còmodes, i deixarien de votar, o ho farien en blanc o per una opció minoritària. Per altra banda, votants que encara no han fet el pas mental d’estar plenament a favor de la independència (p.e. federalistes) tampoc s’hi sentirien còmodes amb una candidatura d’aquest estil. Amplis sectors de votants del PSC que no estan d’acord amb la línia marcada per en Pere Navarro, poden sentir-se més còmodes votant una de les opcions ERC, ICV, (o una coalició entre totes dues) en unes eleccions tan polaritzades com les que tindrem. Les enquestes indiquen clarament que a tots els partits hi ha gent que votaria a favor de la independència. Tenint en compte que la fidelitat de vot pot ser més baixa que en altres eleccions les candidatures dels partits han d’oferir facilitats a aquests votants per a afegir-si. Així per exemple CiU podria recollir part del vot del PP i també del PSC favorable a la independència, o si més no, del Dret a Decidir.

En els propers dies veurem els passos que fan els diferents partits en aquest sentit. Esperem que la seva prioritat sigui el d’aconseguir un estat propi per a Catalunya en aquesta legislatura, i mirin més enllà dels seus interessos com a partit. Formar coalicions vol dir, generositat, paciència i cedir protagonisme. Persuadir votants d’altres partits també. No és senzill, però l’experiència de la societat civil dels darrers anys demostra que amb aquest tarannà s’arriba lluny i molt més ràpid del previst. Mireu sinó l’èxit de les consultes sobre la independència o la feina de l’ANC a la darrera manifestació.

Vagi per davant que no sóc economista i segurament hi ha coses que se m’escapen.

És curiós observar el lent decaiment que està tenint l’euribor a un dia des del 6  juliol de 2012 i fins a 21 de setembre de 2012 . La baixada s’ajusta a una línia recta gairebé perfecta.

Però què és l’euribor? Els bancs es presten diners entre ells per tal de solucionar les seves necessitats de finançament a curt, mitjà o llarg termini. En funció de la confiança que es tinguin entre ells l’interés que paguen els bancs és més baix (més confiança en que els retornaran el crèdit) o més alt (menys confiança). L’euribor indica quin és l’interès promig que es paguen els bancs entre ells. Es calcula la mitjana ponderada de tots els crèdits bancaris que s’han fet en un dia. Per a fer el càlcul cal que hi hagi un nombre mínim de transaccions, que aquestes siguin d’un nombre mínim de bancs i també que els bancs siguin de diferents paísos. Abans de fer la mitjana, s’eliminen les transaccions amb interès més alt i més baix. D’aquesta manera es pretén obtenir una bona estimació del ‘valor del diner’ a nivell europeu.

He comentat que quan la confiança entre bancs baixa, el preu del diner, l’interès, puja. Però si la confiança és realment baixa, resulta que els bancs no es presten diners ni borratxos. Si un dia el nombre de prestecs entre els bancs fos molt baix, l’euríbor no es podria calcular ja que no arribaria al mínim de transaccions per a poder fer el càlcul. En un mercat, en el qual no hi ha transaccions de cap mena, el mercat és inexistent. En aquest cas, l’euribor seria zero.

Sembla que això és el que està passant, ja que la tendència en linia recta descendent podria indicar que l’euribor és nul, si les dades de la gràfica corresponen a mitjana amb finestra lliscant (per obtenir el valor d’avui es calcula la mitjana dels valors del N dies anteriors).

Si la tendència a la baixa es mantigués igual, el 21 d’abril de 2012 l’euribor arribaria a zero, i això faria contents a tots els que tenen una hipoteca.

El més curiós de tot això, però, és observar que aquesta tendència ha començat just a principis de juliol i curiosament coincideix amb els següent fets de manipulació i/o intent de manipulació del Libor (un índex similar a l’euribor) i l’Euribor. El 4 de juliol l’escàndol del libor es va escampar àmpliament als mitjans de comunicació i el 6 de juliol el Regne Unit anunciava que havia obert investigacions per manipulació del Libor i altres índex de referència. Abans d’aquesta data l’euribor baixava, però la baixada es va estancar al voltant de l’1,2%.

 A partir del 6 de juliol la tendència a baixar va començar de nou de manera interrumpuda fins a dia d’avui. Oi que és curiosa la concidència? Si algú que hi entén hi pot aportar una mica de llum serà benvingut.

La manifestació independentista del passat dia 11 de setembre de 2012 ha estat una cosa espectacular. Sobretot per la trascendència social i política, però també per la feina organitzativa que hi ha al darrera.

L’assemblea nacional catalana ha aconseguit fer una feina lloable arribant a tots (o gairebé tots) els racons del Principat. Crec que no m’equivoco si una part important de l’èxit ha estat bastir una estructura que reposava en una xarxa existent d’entitats locals, associacions, amb un objectiu comú.

S’ha criticat sempre que l’independentisme català era massa fragmentat, que hi havia massa grups petits, etc. i que això li restava força. Potser era cert fa uns anys, però darrerament, aquesta varietat de grups diversos ha resultat ser un punt fort. Si bé és veritat que hi ha havia moltes associacions no necessàriament estaven totes barallades entre si. Més aviat tot el contrari. I es complementaven. Algunes tenien una presència més forta a internet, altres es diferenciaven per l’edat o ofici dels seus membres, o l’ambit d’actuació local, comarcal, internacional, etc. En el moment en què aquestes entitats han aconseguit teixir una xarxa prou forta i entrellaçada l’independentisme ha pogut anar consolidant-se.

Des del meu punt de vista, el primer cop que es va aconseguir començar a teixir una xarxa en aquest sentit va ser la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), quan va omplir la Gran Via de Barcelona el 18 de febrer de 2006 sota el lema: “Som una nació i tenim el dret de decidir”. A la manifestació s’hi van adherir fins a 700 entitats i 4000 particulars a títol individual. Aquest primer embrió va servir per fer visible a les entitats i als seus membres que hi havia “teixit independentista”. Varen sorgir multiples associacions, plataformes, entitats, pàgines web, etc. que d’una manera o altra impulsaven l’independentisme.  Amb aquesta proliferació d’entitats continuaven les crítiques a la fragmentació de l’independentisme, però des de dins del teixit no es vivia així. Les iniciatives que sorgien eren benvingudes, i es creia que de totes elles alguna acabaria tenint èxit. La PDD va continuar la seva tasca organitzant altres manifestacions també multitudinàries.

Una altra mostra del treball en xarxa fou la manifestació dels 10mil a Brusseles per l’Autodeterminació. Les coneixences i la xarxa creada un temps abans van permetre organitzar aquesta manifestació que hagués estat impensable només uns anys abans.

La consulta popular sobre la independència que es va fer a Arenys de Munt el 13 setembre va marcar un abans i un després en el treball en xarxa de l’independentisme. Molts pobles i ciutats de Catalunya van fer el seu referèndum, creant d’aquesta manera xarxa dins del seu mateix poble entre les diferents entitats i persones. Es cedien locals, equips de so, es compartia la propaganda de diferents activitats, etc. També es continuà teixint xarxa entre les diferents viles, compartint idees per fer campanyes, assistint a conferències, intercanviant conferenciants, presentacions de llibres. L’existència d’entitats grans, com Òmnium Cultural, de mitjanes i petites, i la participació creuada entre totes elles ha estat un pas fonamental.

La darrera entitat que ha recollit els fruits d’aquests anys de treball en xarxa ha estat l’Assembla Nacional Catalana. A cada pas, hi ha hagut alguna entitat que ha anat aprofundint i extenent la xarxa (PDD, 10mil a Brusseles, Consultes per la Independència, ANC, etc.) a partir de l’organització d’uns esdeveniments concrets.

La força d’aquestes entitats en cada moment ha estat que reposaven en la xarxa. Escapçar qualsevol d’aquestes organitzacions és un cop dur per a l’associació mateixa, però no per la xarxa que la suporta perquè es pot reorganitzar novament. Les complicitats ja existeixen i cada nou esdeveniment que s’organitza la fa evolucionar amb nous llaços, reforça els que funcionaven i n’elimina els que no. Permet reposar els membres que ho necessiten i incorporar-ne de nous de manera natural.

Finalment, tot això no seria possible sense el treball de milers de persones, cada una en el seu àmbit concret, que creuen que val la pena dedicar una mica d’esforç a favor de la independència. A tots ells, moltes gràcies.

M’ha arribat a les mans el primer disc d’en Miguel Aranda y la Compañia de Canciones. Vaja, arribar a les mans vol dir comprar-lo.

En Miguel Aranda és un cantautor barceloní que ja fa uns quants anys que volta pels diferents locals de la ciutat, presentant les seves cançons. Recentment ha publicat el seu primer CD que porta per títol “Incertezas”. Es tracta d’un excel·lent recull de 10 cançons on la sonoritat del violí i el piano ens transporta a un local de tango Bueno Aires o bé una petita fonda en un carreró de Budapest. La realitat, però, els carrerons de ciutat vella, la Rambla, la gent, l’amistat i els locals de menjar ràpid, “Falafeles y shawarmas” i el compromís. “Gato Negro” és la difícil vida d’un gat de carrer, cantada per Mati Pando, una vida en blanc i negre, cinemàtogràfica i amb primers plans, que com més tanca el pla més descriu la societat. Tractant-se d’un cantautor, la cançó compromesa hi té un paper destacat. “Incertezas”, que dóna nom al disc és una tornada de la primera a la darrera nota, per la lletra tan ben lligada. Aquesta cançó i d’altres com “El cuarto de atrás” semblen escrites per ser cantades en grans escenaris. “A la puerta del garito” i a “Los cantautores” hi trobem també la fina ironia per descriure la vida nocturna i la de l’artista.

Miguel Aranda no corre. Cada pas que fa consolida tots els anteriors i els dóna sentit. Si teniu l’ocasió de veure’l i escoltar-lo amb la seva Compañia de Canciones no la deixeu escapar. La seves lletres, la música i el caliu que es respira en els seus concerts bé mereix el preu de l’entrada.

Al principi de la democràcia hi havia més confiança en els partits que no pas ara. Els partits, d’alguna manera, eren més propers a la societat. Quan la gent demanava un poliesportiu, una escola, etc. els partits els escoltaven d’una manera més clara i transparent que no pas ara.
I és que les funcions dels partis dins la societat són dues:

1. Canalitzar dintre seu els neguits i necessitats de la societat,
2. Exercir el poder d’acord amb els mandats aconseguits en les eleccions.

Actualment, la sensació general és que els partits estan més pendents del segon punt, exercir el poder, que no pas del primer, canalitzar els neguits i sentir de la societat. Podriem arribar a creure que el primer punt només el mantenen com a mal menor per tal d’exercir el poder. Bé, siguem una mica més concrets, quan parlem de partits en realitat parlem dels seus aparells.

Mentre la confiança en els partits encara és sòlida tot funciona de maravella, però a mida que la societat es cansa de que els partits vagin a la seva començen a sortir plataformes a tort i a dret. És la conseqüència natural. La societat es reorganitza de nou i crea les estructures que li són útils.
Les plataformes s’assemblen molt a el que serien partits monotemàtics. Tenim, per exemple, la Plataforma en defensa de l’Ebre, la Plataforma NO a la guerra, la Plataforma NO a la MAT, la Plataforma pel Dret de Decidir,…

Les plataformes omplen el buit deixat pels partits i permeten agrupar en una sola entitat tot un sentir que es troba repartit en tot l’espectre de la societat, i d’aquesta manera posar damunt la taula certs temes. Per exemple, poden compartir plataforma un pagès que perdrà part de les seves terres de cultiu i un expert en desenvolupament energètic a NO a la MAT.

En certa manera, les plataformes, a diferència dels partits, no enganyen, pel fet que
les plataformes són fidels al seus fins, mentre que els partits han oblidat una de les seves funcions principals. Les plataformes donen a conèixer els seus punts de vista, fan pedagogia, posen els temes a l’actualitat. Les plataformes no executen, no tenen cap mena de poder, però si que tenen certa legitimitat, que els partits s’han deixat escapar.

Si la democràcia interna dels partits funcionés correctament les plataformes no existirien pas, ja que els neguits que expressa la societat es canalitzarien a través dels partits. Mentre això passi, ja ens podem anar preguntant, per què la gent cada cop passa més dels partits i la política.

Ara que tinc la paraula m’agradaria aprofitar per recordar que no tothom té garantit el dret de demanar la paraula i expressar-se lliurement.
Per exemple aquest passat any 2008 la censura ha estat present arreu
del planeta, per ràdio, per internet, a la premsa escrita,… Reporters
sense fronteres ens presenta el seu informe del 2008 de llibertat de premsa.
Espanya es troba empatada amb els Estats Units d’America a la posició
36, per darrera de Xipre, Mali o Trinidad & Tobago entre d’altres.
Segons Reporters sense fronteres l’any 2008 ha estat millor que l’anterior pel que fa a llibertat de premsa, tot i que la repressió a internet ha estat més dura. Opennet Initiative fa un seguiment de la censura a internet.

La
premsa, en general, té més credibilitat que qualsevol missatge que
pugui aparèixer a internet pel fet que qui escriu la noticia és un
professional i que fa servir un codi deontològic (contrastar la
notícia, veracitat,…) abans de publicar res. Vaja, això en un món
ideal, en el qual el periodista treballa responsablement. En canvi, el
col·lectiu  perdiodístic és relativament fàcil de condicionar, ja que
es tracta d’un col·lectiu petit si el comparem amb el conjunt de la
societat. Les maneres de controlar-lo són ben diverses: afavorir o
denegar promocions internes, condicionar revisions contractuals,
amenaces diverses, assassinat,… Si bé, el darrer és un cas extrem que només es dóna a països menys desenvolupats, els primers són igual
de dolents per a la llibertat d’expressió i es donen també en el nostre
entorn més proper.

Internet obre la possibilitat a que tothom
digui la seva i tothom el pugui llegir. Òbviament, el fet que tothom hi
pugui posar informació fa més difícil el control i la manipulació si ho
comparem amb la premsa. Els mètode de control o censura més habituals
són denegar l’accés
a una pàgina determinada o filtrar els continguts en els cercadors.

La
contrapartida d’internet respecte la premsa és que la informació
publicada no segueix cap mena de control de qualitat i hi podem trobar
de tot: informació, opinió, rumors, difamació,… I en general sense
cap mena de professionalitat en la presentació de la informació (com
aquest escrit).

Però precisament aquesta és la gràcia d’internet i si a la premsa el filtre de qualitat és troba en la font, a
internet hem de ser els lectors els que posem el filtre de qualitat.

Aprofitant
que avui tinc la paraula m’agradaria cedir-la a qui la vulgui prendre,
amb el benentès que no la guardi per a ell i la cedeixi sempre que algú
la demani.