Tinc la paraula

Ara que s’acosten eleccions anticipades els partits preparen a corre-cuita les seves candidatures i avaluen possible coalicions amb d’altres forces. Però quina és la millor tria? Doncs depèn de l’objectiu que vulguin aconseguir.

Les pròximes eleccions del 25 de novembre estan ben condicionades per la possible independència de Catalunya. Tota la campanya electoral estarà condicionada per aquest fet i d’altres qüestions, com ara l’economia, les polítiques socials, l’ensenyament, etc. aniran a remolc del tema estrella.

Per als que volen que Catalunya esdevingui un estat propi, és clar que el que els interessa és que els partits favorables a aquest projecte obtingui el màxim nombre d’escons. La llei electoral vigent determina que només les llistes electorals que hagin obtingut més d’un 3% dels vots vàlids emesos participaran en la distribució dels escons seguint la regla d’Hont. Així doncs, si tres partits petits obtenen l’1.5% de vots cada un cap d’ells podrà obtenir cap escó. Els 4.5% dels vots haurà quedat orfe de diputats. En canvi, si els tres partits es presenten en coalició i obtenen els mateixos vots, si que podran participar en la distribució d’escons. Els partits que han superat la barrera del 3% reben els seus llocs de diputats d’acord amb la regla d’Hont. La manera com es fa el repartiment és una mica complicat, però el cas és que afavoreix els partits que han aconseguit més vots, que no pas els que n’han aconseguit menys. En aquest sentit, per a obtenir més diputats, el més lògic seria fer una coalició de partits ben gran per tal d’aconseguir més fàcilment la majoria.

Per a obtenir el màxim nombre de diputats favorables a la independència això voldria dir una gran coalició entre CiU, ERC, ICV, SI, etc. Però aquesta aproximació té l’inconvenient que si bé optimitza l’obtenció d’escons evitant la frontera del 3% i maximitzant el repartiment d’escons, segurament té mancances a l’hora de sumar el màxim nombre de vots. En una coalició tan diversa hi hauria molts votants amb una càrrega ideològica forta (dretes/esquerres) que no s’hi sentirien còmodes, i deixarien de votar, o ho farien en blanc o per una opció minoritària. Per altra banda, votants que encara no han fet el pas mental d’estar plenament a favor de la independència (p.e. federalistes) tampoc s’hi sentirien còmodes amb una candidatura d’aquest estil. Amplis sectors de votants del PSC que no estan d’acord amb la línia marcada per en Pere Navarro, poden sentir-se més còmodes votant una de les opcions ERC, ICV, (o una coalició entre totes dues) en unes eleccions tan polaritzades com les que tindrem. Les enquestes indiquen clarament que a tots els partits hi ha gent que votaria a favor de la independència. Tenint en compte que la fidelitat de vot pot ser més baixa que en altres eleccions les candidatures dels partits han d’oferir facilitats a aquests votants per a afegir-si. Així per exemple CiU podria recollir part del vot del PP i també del PSC favorable a la independència, o si més no, del Dret a Decidir.

En els propers dies veurem els passos que fan els diferents partits en aquest sentit. Esperem que la seva prioritat sigui el d’aconseguir un estat propi per a Catalunya en aquesta legislatura, i mirin més enllà dels seus interessos com a partit. Formar coalicions vol dir, generositat, paciència i cedir protagonisme. Persuadir votants d’altres partits també. No és senzill, però l’experiència de la societat civil dels darrers anys demostra que amb aquest tarannà s’arriba lluny i molt més ràpid del previst. Mireu sinó l’èxit de les consultes sobre la independència o la feina de l’ANC a la darrera manifestació.