Aquesta nit a les 22.00 h al 33 el programa Àgora discutirà sobre el dret d’autodeterminació. El company Xavier Mir ho ha vingut reclamant insistentment des de fa mesos, i sembla que arran de les declaracions de Vendrell de dissabte de la setmana passada els responsables del programa han decidit que ha arribat el moment adient
Es compleixen ara tres anys dels atemptats de Madrid. Hi ha, evidentment, el record adolorit per les víctimes, però també s’escau recordar l’aniversari per la crispació social que es va viure durant aquells tres dies, des dels atemptats brutals fins al resultat balsàmic de les eleccions al Parlament espanyol. I s’escau recordar l’aniversari de la crispació
Xavier Vendrell respon aquest cap de setmana a l’Avui els articles de Joan Carretero publicats el cap de setmana passat al mateix diari que han vingut a remoure les aigües un xic estantisses de la catosfera en las darreres setmanes. En aquest mateix bloc vaig aportar la setmana passada la meva opinió sobre les reflexions de Carretero, i
Deia en Carod en un dels seus inspirats discursos, el que va pronunciar al Palau de la Música just abans de les darreres eleccions autonòmiques, que en les eleccions imminents esperava que es podria mantenir un tercer espai polític diferenciat a Catalunya. Interprentant una mica les seves paraules, perquè no recordo les expressions exactes, podíem entendre
El dia 1 de novembre vaig dipositar el meu vot a l’urna pensant ben aproximadament en això: "En la precampanya, el director de campanya d’ERC, Xavier Vendrell, posava com a condició per ser en el futur govern un acord per pactar de manera immediata la llei de l’oficina antifrau. Cap a la recta final de
Passades les eleccions, ha arribat el moment dels pactes. Els resultats ja els coneixem, i no han variat substancialment la composició del Parlament sortint. L?única novetat és la reaparició del grup mixt, on trobarem una formació alimentada per l?anticatalanisme que amara la premsa espanyola. Tanmateix, el recorregut polític d?aquest grupuscle espanyolista serà mínim, de manera
Una salutació des del meu blog retrobat! Aquesta és la meva primera entrada en aquest blog després de la forta sotragada política que va representar el referèndum de l?estatutet. En comprovar que la meva intuïció política s?allunyava tant del sentit majoritari dels votants (que van votar Sí a un text al qual jo considerava ?i
Les urnes han dictat sentència i ara és moment d’acceptar els resultats, que són legítims segons les regles del joc democràtic, i alhora d’inentar esbrinar per què ha passat el que ha passat. Escric aquest post encara sota l’impacte d’uns resultats que, a primera vista, poden fer pensar que el nostre país no existeix. Efectivament:
Des que les bases d’Esquerra, en contacte directe amb els sectors més actius i compromesos de la societat catalana, van optar de forma majoritària per oposar-se a l’estatutet de la Moncloa (perquè, recordem-ho un cop més: ni el vot nul ni l’abstenció realment s’oposen a aquest text), hi ha hagut una pregunta implícita flotant a
Ahir vaig ser-hi a l’acte favorable al No a l’estatutet de la Plataforma pel dret de decidir que s’organitzava a la Plaça Catalunya de Barcelona. L’assistència va ser fluixa. D’acord amb els organitzadors, de fet, sembla que la intencionalitat de l’acte era simplement l’obertura de la campanya del No i que no pretenien fer un gran acte
Ahir vaig escriure un text per a aquest post. La idea era tenir alguna cosa ja preparada per penjar-la avui, perquè només els caps de setmana tinc accés fàcil a Internet, però en canvi ahir vaig disposar d’unes hores mortes que em permetien posar algunes idees per escrit. El meu text començava reconeixent la lògica inatacable del
Avui apareixen dos articles a l’Avui (el meu diari de referència) que m’agradaria comentar. Bé, de fet el que m’agradaria és polemitzar o directament contradir algunes de les tesis dels seus autors. Un article és Catalunya i l’Espanya plural, d’Albert Sàez, i l’altre és Dues estratègies</ , de Vicenç Villatoro. Em permetré presentar-los mínimament, tot i
Ahir va ressonar amb força al Palau de la Generalitat la veu de l’amo de Madrid. I el resultat ha estat el trencament del govern d’esquerres a Catalunya. He de dir que, com a defensor del No a l’estatut, ja contemplava la possibilitat que el PSOE pressionés per a trencar el Govern català (ja que sabem
No us vull enganyar, m’agraden les discussions filosòfiques generalistes. Probablement no tenen una gran utilitat pràctica, però almenys són un passatemps sense cap efecte secundari nociu conegut. Per això us vull comentar una reflexió que a vegades he fet sobre el sistema representatiu espanyol. Segurament molts lectors hauran vist o almenys els sonarà el títol d’una sèrie
Bé, això sí que és inesperat! Acabo d’adonar-me que el conegut periodista (i ara també company blogger 🙂 ) Saül Gordillo acaba d’incloure el meu post al seu recull de blocs amb reaccions polítiques al No d’Esquerra a l’estatut de la Moncloa. El menys que puc fer per respondre a la seva cortesia és posar l’enllaç a