Des que les bases d’Esquerra, en contacte directe amb els sectors més actius i compromesos de la societat catalana, van optar de forma majoritària per oposar-se a l’estatutet de la Moncloa (perquè, recordem-ho un cop més: ni el vot nul ni l’abstenció realment s’oposen a aquest text), hi ha hagut una pregunta implícita flotant a l’ambient: què passa si guanya el No? De totes maneres, per completar l’anàlisi, i com que em nego a considerar que el Sí sigui el membre no marcat d’aquesta dualitat i s’hagi d’aprovar per simple inèrcia (com ens vol fer creure la propaganda oficial), val la pena que ens interroguem igualment sobre què passaria en cas que guanyi el Sí.
Parlo d’efectes profunds sobre la nostra realitat política, no d’efectes electorals immediats. Perquè de fet els efectes sobre les eleccions de la tardor de totes dues opcions són evidents i gairebé no cal ni argumentar-los: el Sí afavoreix la sociovergència (sabem prou que l’agenda oculta del pacte de l’estatutet inclou l’administració en dosis massives a la població catalana d’aquesta substància notòriament estupefaent), mentre que el no reforça de forma clara les expectatives electorals del sobiranisme d’Esquerra. Tanmateix, fins i tot en el millor dels casos s’ha de reconèixer que Esquerra encara no pot aspirar a la majoria absoluta, i per tant en la propera legislatura encara no podrem plantejar de forma definitiva el nostre reconeixement nacional.
Però més enllà de la lluita partidista que ocuparà bona part de les nostres energies en aquesta llarga precampanya de 6 mesos en què ja hem entrat, val la pena recapitular i mirar d’esbrinar cap a on ens porten les grans línies de fons de la política catalana.
En aquest sentit, i sorprenentment, les opcions del Sí i del No en aquest referèndum que vist amb la perspectiva a curt termini semblen tan antitètiques, a mitjà-llarg termini no sembla que s’hagin de diferenciar gens.
M’explico: com sabem l’estatutet de la Moncloa no aporta cap novetat respecte de l’estatut vigent, del 79. Tot això ja està sobradament argumentat en la blogosfera, i si voleu, podeu mirar-vos aquesta entrada, on jo mateix hi feia referència fa alguns dies. La realitat, per increïble que sembli, és que és absolutament indiferent que s’aprovi aquest estatutet o no. Continuarem en el mateix marc legal i administratiu en què ens trobem actualment, i per tant les tendències de fons de la societat catalana, les tendències que han anant marcant la política catalana al llarg dels darrers vint anys (i que tenen tants punts de contacte amb l’anterior etapa pseudodemocràtica espanyola, la del primer terç del segle XX) continuaran fent el seu efecte sobre les consciències dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. L’independentisme dels catalans, doncs, continuarà augmentant.
El discurs oficial d’Esquerra, de fet, diu que hem de rebutjar l’estatutet de la Moncloa per tornar a presentar l’estatut del 30 de setembre. Però jo discrepo, i crec que la majoria de sobiranistes hauríem de discrepar. Aquell estatut, que tenia diversos aspectes positius que ja han estat remarcats en moltes ocasions, contenia també diverses renúncies. No val la pena que hi fem un repàs exhausitu. N’hi ha prou de dir que la força principal d’aquell estatut era la del consens: els espanyolistes trobaven que el text reconeixia massa sobirania al poble català, mentre que els catalanistes trobàvem que encara mantenia massa sobirania en mans espanyoles. Però era un punt de trobada de totes dues sensibilitats i valia la pena defensar-lo com a mostra de la unitat de totes les forces catalanes.
Tanmateix, la unitat ara s’ha fet bocins. Per què, doncs, hem de ser els independentistes els únics que defensem aquell text? Per què hem de ser els únics que defensem les nostres renúncies? Els espanyolistes ja han presentat el text que els agrada, el de l’estatutet de la Moncloa, i tant si s’aprova com si no, els independentistes quedem alliberats de defensar el text del 30 de setembre, que és una via reformista espanyola.
Després del referèndum del 18-juny sabrem amb quines forces el catalanisme i l’espanyolisme encaren la propera legislatura, cert, però el catalanisme ha cremat ja, molt ràpidament de fet, una etapa que era necessària. Era l’etapa d’estendre la mà a Espanya, com mai no s’havia fet durant la present restauració borbònica. Els hem mirat als ulls i els hem dit: podem conviure amb igualtat: respecteu-nos i us respectarem. I ens han contestat amb l’estatutet de la Moncloa.
Per tant, ara és el moment de reprendre la lògica del discurs de Carod-Rovira de fa un parell d’anys. Perdoneu-me, però jo tinc un sentit de l’orientació un tant boirós. Va ser un acte a Barcelona, en un d’aquests nous espais emblemàtics, com l’Auditori o el TNC, que es va voler envoltar d’un cert glamour per presentar a la societat la visió d’Esquerra sobre el futur de la política catalana. I Carod, que oferia la seva col·laboració sincera al PSOE per defensar una Espanya federal que respectés els seus pobles, es preguntava de forma retòrica: "però si no ens fan cas, si ni tan sols els federalistes "federalitzen", quina opció ens deixen?"
Bé, doncs la situació ja s’ha presentat. Ja sabem el que podem esperar d’aquests soi-disants federalistes. I per tant, toca realment que ens ho plantegem: quina opció ens deixen? Tornar a oferir-los la nostra col·laboració sincera? Tornar a presentar l’estatut del 30 de setembre, perquè el rebutgin com van fer amb el pla Ibarretxe o li passin novament el ribot, ja que Espanya és per definició incapaç de reconèixer la nostra nació? Haver de tornar a suportar un pacte de la indignitat nacional entre polítics catalans regionalistes i polítics espanyols que ens perdonen la vida?
O potser ha arribat el moment d’oblidar-nos definitivament dels estatuts i de la col·laboració amb Espanya, de plantejar de forma ben visible a nivell nacional i internacional el nostre conflicte de sobiranies, de recordar que som un poble i que tenim el dret inalienable a l’autodeterminació i a la independència?
Jo dic, ara i aquí, que aquest serà el primer i l’últim estatut que aniré a votar –i votaré No perquè els espanyols m’hi han obligat. M’agradaria pensar (crec que serà així) que la majoria d’independentistes estaran d’acord amb mi. Hem estès la mà i Espanya l’ha mossegat. Potser haurem d’esperar 5 anys, o potser 10 o potser 20, ja no ve d’aquí després de segles de resistència. Hem tingut paciència i en continuarem tenint.
Però el proper referèndum a què es convoqui el poble català no ha de ser per votar un estatut. Les nacions lliures no voten estatuts. I nosaltres som nació i volem ser lliures.
I cada dia en som més!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I CIU ja ha declarat en el moment més lleig del boicot mediatic que el seu model passa per ofrenar noves glòries a Espanya.
Amb aquestes paraules; "queda aprovado definitivament este Estatuto", per què el Refendum és un pur tramit, del que qüasi no val la pena parlar-ne que sols serveix per fer-nos-el empassar.
O França havera donat el sí a una determinada formalització de Constitució Europea?
En pimera instància el debat per sí mateix és positiu.
Els instruments com l’Estatut no són bons o roïns en si mateix, si no l’ús que s’en faja d’ells, un altra cosa és que l’instrument de l’Estatut del 2006 siga el més adequat per a Catalunya com a nacionalitat, país o poble.
I l’Estatut del 2006 si s’en fa un mal ús, pot resultar més dolent que el del 79.
O provocar pleïts jurídics contraris, que afovreixquen cert involucionisme respecte del 79.
Si guanya el sí, haurem aconseguit el drets historics, de rebre garrotades per part d’Espanya des de fa més 300 anys i és podràn consolidar sense més remei.
Si guany el no, tot és possible fins les properes eleccions passada la tardor.
Tant el SÍ com el NO ens porta al mateix lloc, l’únic futur esperançador es la independència del nostre país.
Per això jo votaré "Vull la independència de Catalunya" http://www.votaindependencia.org
Estic d’acord amb tu, Sergi. L’esquerra independentista ha allargat la mà a Espanya i ens l’ha mossegat. Els federalistes espanyols han demostrat que només ho són de boqueta, o dit d’una altra manera: en la intimitat. S’ha confirmat, d’una forma definitiva, que Espanya no té solució: no vol ser plurinacional, pluricultural i plurilingüística. Espanya és un projecte acabat, no hi ha marge per canviar-lo.
Per tant, la via de la reforma estatutària està morta. Si no m’equivoco, va ser el mateix Carod-Rovira qui va dir, durant la pre-campanya del referèndum, que aquesta era la darrera vegada que Esquerra participava en un procés de reforma estatutària. Que el que necessitava Catalunya era una altra cosa: una Constitució. Ser un Estat dins la Unió Europea. Espero que aquest sigui el camí i que Esquerra actuï en conseqüència.