Es compleixen ara tres anys dels atemptats de Madrid. Hi ha, evidentment, el record adolorit per les víctimes, però també s’escau recordar l’aniversari per la crispació social que es va viure durant aquells tres dies, des dels atemptats brutals fins al resultat balsàmic de les eleccions al Parlament espanyol.
I s’escau recordar l’aniversari de la crispació social (generada, recordem-ho, per l’ocultació interessada que feia el Govern espanyol dels autors dels atemptats) perquè sembla que el PP considera que si la crispació es va provar efectiva per fer-los perdre unes eleccions, potser també ho serà per fer-los guanyar unes altres eleccions.
M’afanyo a avançar el meu menyspreu profund per qualsevol ideologia totalitària, però m’assalten els dubtes quan passem de les ideologies a les persones que les representen. Realment, he considerar enemics de la llibertat, i per tant enemics meus personalment, tots aquells que es manifesten orgullosament pels carrers de la ‘Capital’ defensant que la sagrada unitat de la seva pàtria és un valor superior a la democràcia?
(continua…)
Em costa de creure que (tants!) éssers humans amb unes vivències culturals i socials no tan diferents de les meves puguin convertir-se en una massa vociferant parafeixista amb aquesta facilitat. Em pregunto si tots poden estar manipulats…? Però no ho sembla, realment. Més aviat sembla que ells ens volen manipular als altres, que ens volen fer agafar por de defensar obertament els ideals de llibertat i convivència en igualtat.
Suposo que aquests dies qui més qui menys ha sentit comparacions per part d’algun historiador professional o afeccionat entre l’actual clima polític a l’estat espanyol i el que es respirava abans de (i va conduir a) la guerra del 1936-39, la guerra dels tres anys. És aquesta la gran aportació que la segona restauració borbònica ha pogut fer a la convivència entre ciutadans i pobles de l’estat espanyol? Fa tot l’efecte que els néts dels qui van donar suport als militars sollevats pensen el mateix que els seus avis: que la democràcia està bé en certs països, però a Espanya el nacionalisme s’ha de consolidar com el valor suprem. Cal que tothom accepti la ‘Democràcia a l’espanyola’ (=Totalitarisme)!
Bé, en tot cas no puc deixar de remarcar que el problema sembla de fons: el espanyols sembla que no volen admetre la diferència ideològica, i en tot cas i definitivament no accepten cap mena de vacil·lació en l’adscripció nacional. Nosaltres a vegades ens trobem que ser català és una mica pesat, que ens obliga a reivindicar constantment allò que d’altres col·lectius nacionals obtenen automàticament. Ara bé, si l’alternativa és esdevenir un nacionalista totalitari com sembla que s’estila per la ‘Capital’, m’estimo més això que nosaltres tenim que no pas allò que ells ens ofereixen!
Amb tot això vull dir que per mi la ruptura sentimental ja és un fet acomplert: no vull que em relacionin amb un col·lectiu nacional que reivindica la seva ideologia totalitària amb aquest desvergonyiment. Si no fos que ja vaig bascular cap a l’independentisme mentre feia el servei militar durant els anys vuitanta (i en aquest sentit recomano aquest post i aquest altre de Borinotus al seu bloc Temps d’incertesa (com tots), ja que són unes vivències personals que es poden relacionar amb facilitat amb les de la generació del baby-boom del 1965-75 a conseqüència de la immigració espanyola), ho faria en aquest moment, sens dubte, quan l’independentisme té més potència política de la que ha tingut mai.
Tal i com està el pati, companys, només puc dir que espero amb candeletes el moment que em permetin expressar lliurement a les urnes, mitjançant un referèndum d’autodeterminació, el rebuig que em produeix l’ambient polític i ideològic espanyol.
Si algú, doncs, acaba de despertar a l’independentisme arran d’aquesta nova manifestació de l’espanyolisme galopant, sempre pot provar de recolzar el nostre procés d’alliberament tot afegint el seu suport al dels milers de ciutadans que ja han signat el manifest de Sobirania i Progrés. Trobareu l’enllaç al seu web a la dreta d’aquest article, dins l’apartat Els meus enllaços.
Salut, república i independència!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Del PP-PSOE’s.
En aquest moment sembla que t’hagis de decantar cap a 2 uniques vies possibles; totalitarisme espanyol o independentisme català. Per tant d’alguna manera ens veiem obligats a triar la nostra ideologia, això vol dir que a Espanya no podem tenir cap altre pensament que difereixi d’aquests dos; aleshores: on és la gent que pensa lliurement?