Sospitós habitual

Ahir vaig ser-hi a l’acte favorable al No a l’estatutet de la Plataforma pel dret de decidir que s’organitzava a la Plaça Catalunya de Barcelona.

L’assistència va ser fluixa. D’acord amb els organitzadors, de fet, sembla que la intencionalitat de l’acte era simplement l’obertura de la campanya del No i que no pretenien fer un gran acte multitudinari. Bé, si no ho pretenien, van complir sobradament les expectatives, pequè realment estàvem en família. Vam ser 2.000 assistents segons l’estimació de la guàrdia urbana, estimació francament generosa potser per compensar la displicència amb què va fer el recompte dels centenars de milers de participants en la gran manifestació del febrer.

La pregunta que ens fèiem els assistents era: on són, doncs, els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que al febrer van donar aquell gran impuls a la reivindicació sobiranista? Les respostes, segurament, variaran en cada cas, però de forma predominant podem entendre que no van considerar prioritari assistir a l’acte d’ahir de rebuig a l’estatut de la Moncloa.

Potser realment no calia la seva assistència. Potser ja tenen decidit el vot negatiu (o nul independentista en alguns casos) i s’estan dedicant de forma infatigable a estendre aquesta opció mitjançant el boca-orella entre familiars i coneguts.

Voldria creure-ho, però em fa por que no sigui així. Em fa por que davant els missatges contradictoris sobre els continguts de l’estatutet, hagin optat de forma conscient per l’abstenció. L’esplicació d’aquesta actitud seria comprensible. Algú pot pensar: "no puc donar suport a la rebaixa de la nostra dignitat nacional que representa aquest estatutet de la Moncloa, però tampoc no vull votar en contra dels avenços que suposa, per minsos que siguin, respecte de l’estatut del 79".

Voldria, doncs, aportar arguments en contra d’aquesta actitud. Voldria que si algú opta per l’abstenció conscient ho faci a partir de posicions favorables al Sí, i no des de posicions favorables al No. Perquè, com s’ha repetit tantes vegades a la blogosfera (no als mitjans de comunicació de masses, controlats fèrriament per la sociovergència), d’arguments per votar No a aquest estatutet en sobren, en canvi d’arguments per votar Sí gairebé no n’hi ha, excepte potser (dit sigui sense ironia, tot i que ho podeu entendre irònicament, si voleu) "nosaltres, els polítics sociovergents sabem el que li convé al país, feu-nos confiança com sempre, que ja veureu fins on arribarem".

Per tant, per fonamentar el vot negatiu em basaré en dos arguments bàsics. Un d’ells s’oposa al vot positiu (per tant, s’aplica a aquells que potser podrien optar per un "Sí crític", per reconduir-los a l’abstenció), i l’altre s’oposa a "l’abstenció activa" (per reconduir-la cap al No).

El primer argument desmunta el mite dels suposats avenços (repeteixo, sempre molt minsos) que representa aquest estatutet. Resulta que si no aprovem l’estatutet, no perdrem cap d’aquests "avenços", perquè en tots els casos –repeteixo: en tots els casos– els avenços depenen:

a) de lleis orgàniques estatals que els socialistes ja estan reformant perquè formaven part del seu programa electoral (recordem que l’estatutet ja no contempla la bilateralitat o sigui que sempre la legislació bàsica ha de ser comuna per a tot l’estat i evidentment fixada pel Govern espanyol),

b) de competències ja reconegudes a l’actual estatut (per tant, el Parlament de Catalunya pot legislar sobre aquestes matèries lliurement, sense cap necessitat que aquests continguts apareguin al nou estatut),

c) de competències ja traspassades per l’Estat mitjançant l’article 150.2 de la Constitució espanyola.

Si el Sí no guanya, doncs, no renunciem absolutament a res. Tindrem exactament les mateixes competències i recursos econòmics que si s’aprova l’estatutet (imagineu-vos, doncs, fins a quin punt aquest estatutet és una presa de pèl!).

Ara, doncs, passaré a argumentar la necessitat del No sobiranista. L’argument bàsic, però, en aquest cas és tan simple que potser no val la pena que ens hi estenguem: el text de l’estatut del Parlament, que emana dels representants de la nostra sobirania, estableix el que som i el que volem. El text de l’estatut de la Moncloa en fa befa (recordeu aquell famós ribot d’en Guerra?). Nosaltres no som súbdits (espanyols), sinó ciutadans (catalans) i per tant hem de rebutjar aquests jocs de mans que desvirtuen la democràcia. Així de simple i així de contundent.

Confiem, doncs, que en els propers actes de rebuig de l’estatutet hi haurà novament una assistència multitudinària. I esperem, especialment, que el 18 de juny quedarà marcat com una fita històrica en la marxa cap a la recuperació de la sobirania!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!