Xavier Vendrell respon aquest cap de setmana a l’Avui els articles de Joan Carretero publicats el cap de setmana passat al mateix diari que han vingut a remoure les aigües un xic estantisses de la catosfera en las darreres setmanes.
En aquest mateix bloc vaig aportar la setmana passada la meva opinió sobre les reflexions de Carretero, i sembla adient que també em refereixi a la rèplica de Vendrell.
En essència, la resposta de Vendrell a les crítiques de Carretero és aquesta: ERC és ara tan independentista com sempre; s’està treballant tot seguint un pla d’acció política que implica diverses etapes successives; i no es pot desqualificar sense aportar plans d’acció alternatius.
Començant per la darrera reflexió de Vendrell, diré que, en la meva opinió, si hom observa una conducta reprovable crec que està justificat per criticar-la, fins i tot sense aportar cap projecte alternatiu, ja que aconsellar de cessar en una activitat perniciosa ja és indubtablement una aportació positiva. Ara bé, si es pot oferir un pla d’acció alternatiu la reflexió crítica és molt més completa intel·lectualment. En aquest sentit, doncs, la resposta de Vendrell a la crítica de Carretero és parcialment pertinent (ja que, efectivament, Carretero no proposava obertament cap alternativa política, només deixava entreveure que es podria postul·lar personalment per liderar un projecte polític diferenciat del de la direcció actual d’ERC, encara no sabem si dins o fora del partit).
(continua…)
La veritat és que el contingut dels articles de Vendrell, conegut pel seu discurs independentista sense contemplacions, s’ajusta bastant a les aspiracions dels militants i simpatitzants d’ERC. Efectivament, quan fa una aposta pel gradualisme independentista, això és un fet que tenim assumit per simple possibilisme: la ruptura o revolució independentista està descartada per la senzilla raó que manca la base social per proclamar-la. Per tant, s’imposa la defensa d’un procés gradual. Llavors Vendrell especifica diverses etapes d’aquest procés. Es podria, probablement, considerar possible alguna etapa diferent a les que ell ens proposa, però, també probablement, no val la pena. Des del moment que aquest és el pla escollit, el que penso que hauríem de fer és donar-hi tot el nostre suport.
Ara bé, els dubtes vénen quan Vendrell ens intenta defensar l’acció política actual com a part d’un pla estratègic, estructurat, per anar assolint més conscienciació nacional. I és que en la visualització de l’acció política del Govern, ERC està desapareguda. No hi és o s’amaga. Repeteixo el que deia en el meu darrer post: aquest sembla un govern socialista, no un govern on ERC té un pes decisiu. Llavors, s’entén que és l’acció d’un govern de línia clarament socialista el que portarà a incrementar la consciència nacional catalana? Em sembla una proposició que desafia el sentit comú, francament!
Tot i aquesta reflexió crítica (amb el permís de Vendrell no aportaré cal alternativa en aquest moment), no estic plantejant cap alternativa rupturista. Simplement penso que cal una certa reflexió i potser un replantejament d’alguna part de la tàctica d’ERC com a força de govern. Jo conec votants d’ERC indignats amb el canvi radical entre el discurs (que ha portat ERC a la cota actual de suport electoral) i l’acció política real que se n’ha derivat. He dit votants d’ERC i potser ho hauria de refrasejar, ja que en realitat són exvotants, són ciutadans que fins ara veien reflectit el seu pensament polític en el discurs d’ERC i ara han quedat sense referent. Per tant, per aquest cantó sembla que es produirà una pèrdua de suport electoral. Es produirà algun guany electoral en d’altres sectors no tan decididament independentistes? Aquesta sembla que és l’aposta d’ERC en aquests moments, però, un cop més, em sembla poc més que fer un triple salt mortal sense xarxa. Busquem un suport electoral que podem tenir o no, i a canvi en perdem un altre que ja teníem. Arriscat. Molt arriscat!
En tot cas, avui no em funciona la bola de cristall i no sé què ens portarà el futur. Vendrell diu que en la fase actual el que cal és internacionalitzar el conflicte català. No ho sé, potser sí. Notem, però, que no explica com pensa fer-ho. Alguna concreció més en aquest sentit hauria esta molt ben vinguda. Si no, hom pot arribar a pensar que està venent fum, que ERC torna a diferenciar entre un discurs independentista i una pràctica política que no posa mai en qüestió la legalitat espanyola (que es deriva, com bé sabem, d’una il·legalitat inicial flagrant, i és que la legalitat espanyola va substituir la legalitat catalana mitjançant conquesta militar).
En essència, els articles de Carretero i de Vendrell no ofereixen respostes clares als interrogants, i, per què no dir-ho?, al desconcert que sentim molts independentistes votants/simpatitzants/militants d’ERC. Jo, personalment, no penso fer referència novament a aquest tema si no és que es presenta alguna novetat política molt cridanera abans de les properes eleccions, on ens juguem molt: continuarà presentant-se ERC com una formació política amb suport electoral creixent, ens estancarem (llavors es començarà a parlar del "sostre d’ERC") o retrocedirem? Però no puc estar-me de fer la reflexió pública que si ERC retrocedeix en aquestes eleccions la causa principal, si no única, serà la distància tan gran entre el discurs polític d’ERC i la pràctica política que se n’ha derivat, o si ho preferiu entre el discurs abans i després de les darreres eleccions. I això hauria de tenir uns responsables polítics, perquè no crec que perjudicar les expectatives electorals d’ERC formi part de cap procés gradualista cap a la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sabent què ne realitat la gradualitat real a Catalunya la tiren endevant amb el dia a dia des de Madrid el PP, PSOE-PSC amb el recolçament de IU-IC-V, però en sentit contràri.
Cal una força que advogue directament per la via sobiranista nacional què faja un discurs obert a tothom i sense complexes.
Per arreplegar el maxim de voluntats d’una societat transversal i farta d’estatutets i desenganys, al igual que la via escocesa.
Que l’independentisme català ha de ser gradualista, com tu mateix acceptes, és una evidència. Només s’ha de mirar el resultat del referèndum sobre l’Estatut de la Moncloa per adonar-se’n. La societat catalana actual té una gran diversitat d’orígens, i la consciència nacional arriba fins on arriba, i no fins on ens agradaria a alguns que arribés. Per tant, el camí d’Esquerra (i del conjunt de l’independentisme català) ha de ser eixamplar aquesta consciència nacional, fent-la arribar a nous sectors socials, i no radicalitzar-la. I per aconseguir-ho s’ha de fer un discurs amb un fort component social, lluny d’essencialismes patriòtics i radicalismes verbals que només satisfan als qui ja estan convençuts. Ens cal lligar la idea de la independència amb el benestar social dels catalans i catalanes. El Govern ha de governar per millorar la qualitat de vida de les persones (en sanitat, educació, serveis socials, cultura, presència del català arreu, etc.). El Govern ha de fer més fàcil el dia a dia dels ciutadans, que han de notar que quan qui decideix és la Generalitat, els seus interessos hi surten guanyant. El patriotisme social pot aconseguir que gent nova s’afegeixi al projecte nacional català, perquè és el que més els convé a ells i a la seva família.
Però per tenir èxit en aquesta difícil empresa s’ha de tenir paciència. Els resultats no es veuran de seguida, això és segur. Jo crec que el sostre d’ERC com a partit molt ideologitzat i amb un discurs que no havia passat la prova del cotó que representa entrar al govern, van ser els 23 diputats de les eleccions al Parlament del 2003. Per superar-los i fer un nou salt endavant cal un cert temps. Ara ens trobem en una fase de païr aquests resultats. Un cop assimilats correctament, caldrà fer una nova acumulació de forces que permeti Esquerra fer un nou salt electoral i superar de llarg els 30 diputats. Aquests nous diputats s’han de guanyar en l’espai del centre-esquerra, fent que el PSC-PSOE reculi per sota dels 30 diputats i que ICV-EUiA no sobrepassi els 10. D’aquesta manera ERC es convertiria en el referent de l’esquerra catalana i el panorama polític català faria un tomb espectacular. El referèndum d’autodeterminació seria, aleshores sí, molt més a prop.
Si ERC ara es defineix com a independentista gradualista quina és la diferència que hi ha amb CiU llavors?. Quin sentit té ERC d’existir llavors?.
No em dongueu la resposta fàcil de que CiU és autonomista, botiflera i no se que. Sabeu perfectament que la immensa majoria de militants, almenys de CDC, són independentistes, i una bona part dels seus votants també, i no tots són tontos suposo, i són independentistes que accepten la gradualitat per a l’objectiu final.