Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

21 de gener de 2007
Sense categoria
15 comentaris

Carod, Carretero, Plutó i Caront

Deia en Carod en un dels seus inspirats discursos, el que va pronunciar al Palau de la Música just abans de les darreres eleccions autonòmiques, que en les eleccions imminents esperava que es podria mantenir un tercer espai polític diferenciat a Catalunya. Interprentant una mica les seves paraules, perquè no recordo les expressions exactes, podíem entendre que hi havia l’espai del regionalisme conservador i el del federalisme progressista que representaven respectivament CiU+PP i PSC-PSOE+ICV-EA (perdó per la dosi de sigles, però la cosa va d’aquesta manera!), tots dos espais, evidentment, funcionant en clau espanyola. A aquest espai s’hi havia afegit el progressisme independentista d’ERC, en Carod opinava que des de les eleccions del 2003, encara que possiblement algú dels que l’escoltàvem poguéssim pensar que ja feia uns quants anys més que la cosa estava en marxa.

Els resultats de les eleccions no van representar cap triomf esclatant per a ERC, però almenys es va poder confirmar, un cop més, l’existència d’aquest tercer espai no subordinat als interessos de l’estat espanyol en la política catalana.

Tanmateix, la resposta a aquest fet de la direcció d’ERC (que en aquest punt faríem bé de no personalitzar en Carod, ja que tots sabem que la maquinària del partit la mou en Puigcercós) va ser decidir que l’acció política prioritària d’ERC després de les eleccions passava per emmascarar aquest tercer espai no espanyol (en benefici, tot s’ha de dir, de l’espai polític perdedor de les eleccions) i passar a convertir-se en simples gestors de la legalitat espanyola aplicada en una de les 17 comunitats autònomes que formen l’estat.

(continua…)

No se m’oculta el fet que la direcció d’ERC deu tenir motius de pes per actuar com ho ha fet. He sentit explicacions de tota mena, però cap realment convincent. ERC diu que va voler pactar amb el PSC-PSOE per la impossibilitat de pactar amb CiU com a conseqüència de la traïció a l’estatut del Parlament, i també, perquè CiU en principi preferia pactar amb el PSC-PSOE. Les raons per no pactar amb CiU em semblen acceptables, però no l’amnèsia forçada que representa pactar amb el PSC-PSOE, és a dir, amb els que van pressionar CiU per desnaturalitzar l’estatut del Parlament i després van expulsar ERC del govern per mantenir la dignitat i la coherència ideològica.

Ras i curt, hi havia bones raons per no pactar amb CiU, però n’hi havia encara de millors per no pactar amb el PSC.

Llavors és quan, inevitablement, arribem a les especulacions, versemblants o malintencionades, que n’hi ha de tot. Alguns parlen de la necessitat de Carod-Rovira de vindicar-se personalment, d’altres de l’odi mutu entre les direccions d’ERC i CiU (però, repeteixo, que això no implica com a corol·lari l’amor entre ERC i PSC, hi ha altres altrenatives legítimes i possibles), fins i tot hi ha qui comenta les dificultats econòmiques d’ERC, encara no superades malgrat la disciplina espartana que Xavier Vendrell ha imposat al partit en l’última dècada. O, potser, es tracti simplement d’una anàlisi electoral (possiblement errònia), que ha fet pensar a la direcció d’ERC que si es presenten com a integrants disciplinats d’una coalició progressista els resultats electorals tendiran a millorar (però potser això no ho tenien tan clar abans de les eleccions, perquè no es van voler presentar obertament d’aquesta manera).

En essència, roman el fet aparentment inexplicable que ERC no opta per un pacte entre iguals ni per mantenir-se cautelosament a l’expectativa en l’oposició. Aquesta segona opció, no ho oblidem, la va catapultar el 2003 als millors resultats en unes eleccions autonòmiques, en una línia de creixement tan clara que feia tremolar més d’un analista polític sociovergent. Des de l’oposició es podia haver optar per criticar les mancances d’un desenvolupament estatutari que tots sabem que serà boicotejat pel govern espanyol (com sempre), a banda que es tracta d’un estatut totalment instisfactori des del punt de vista independentista per començar!

Simplement vull comentar de passada que la situació política en aquestes eleccions era molt diferent a les eleccions del 2003. Llavors calia una sacsejada democràtica i la implicació d’ERC per enviar CiU a l’oposició. En les eleccions del 2006, però, la veritat és que hi havia molt bones raons perquè ERC es mantingués a l’oposició, i permetés que la sociovergència continués alimentant el seu crescendo de descrèdit i desprestigi davant la societat catalana. O, alternativament, per entrar al govern calia explicar a socialistes i convergents que ERC és un partit català, no espanyol, i que el boicot espanyol al cava espanyol fabricat a Catalunya no ens treu la son i que, certament, si a Madrid volen fer uns Jocs Olímpics ens sembla fantàstic i els encoratgem a demanar-ne l’organització, però el nostre suport, clarament, serà per ciutats de països democràtics abans que per la capital de l’estat que no ens reconeix el dret d’autodeterminació. Un cop explicat això, naturalment, estaríem disposats a entrar en un govern de coalició, però deixant clar que les campanyes organitzades per la premsa espanyolista publicada a Madrid o a Barcelona no poden afectar en absolut l’acció de govern impulsada per ERC. ERC no pot deixar de ser independentista per estar al govern, de la mateixa manera que la resta de partits no deixen de ser unionistes per estar al govern!

Tot això és el que es podria (en la meva opinió, s’hauria de) haver considerat per part de la direcció d’ERC en el moment de plantejar-se formar un nou govern, però, evidentment, no va ser així.

Queda clar que la línia d’actuació d’un partit polític es refrenda, o no, a les urnes. Així, sabem que els votants d’ERC van premiar l’acció de Carod de buscar un acord amb ETA per evitar més vessament de sang per part d’aquesta organització amb uns resultats electorals espectaculars. Igualment, ben aviat es presentarà una nova ocasió d’expressar-nos a les urnes, a les eleccions municipals.

Jo crec que hi ha votants independentistes descontents amb l’acció política d’ERC, tan descontents que possiblement s’estan plantejant no atorgar-los la confiança en la propera contesa electoral. D’altra banda, hi pot haver d’altres sectors més moderats que es sentin més còmodes amb la línia política actual d’ERC, certament. Però, en la meva opinió, se senten encara més còmodes amb el PSC-PSOE o amb CiU, partits tradicionalment amb poca ideologia, i no crec que canviïn el vot. En essència, l’error, crec jo, és que davant d’una societat desideologitzada ERC ha optat per desideologitzar-se, sense adonar-se que aquest espai electoral ja està ocupat. L’acció eficaç a llarg termini, com s’ha anat demostrant durant la dècada passada i començaments de l’actual és anar ideologitzant a poc a poc la societat amb les nostres propostes polítiques.

La meva opinió és clara en aquest sentit, i coincideix amb la de Carretero: presentant-nos com un espai electoral alternatiu podem continuar creixent, mentre que subordinant-nos al PSC-PSOE entrem en una via morta.

El que és evident és que els resultats electorals posaran les coses al seu lloc. Potser jo m’equivoco en la meva anàlisi i el poble de Catalunya premia ERC per la seva teòrica component progressista i catalanista tot i deixar de representar aquest espai polític autònom de socialistes i convergents. En aquest cas, ho admetré, jo estava equivocat i el lloc d’ERC a la societat catalana no és el que jo m’havia imaginat (possiblement m’hauré de replantejar la militància). Però si no estic equivocat i ERC pateix en les properes eleccions locals un desgast electoral quan a nivell organitzatiu intern té més força que mai, això evidentment voldrà dir que la direcció d’ERC ha errat lamentablement la seva línia d’actuació política, voldrà dir que en Carretero té raó en les seves crítiques i voldrà dir que cal redreçar la línia política del nostre partit i, evidentment, rellevar els responsables d’aquesta línia política.

Simplement, em costa de creure que ens convertim en alternativa als socialistes si sempre pactem amb ells per donar-los la presidència. Si aquesta actitud hagués de tenir premi, a hores d’ara ICV tindria majoria absoluta!

* Per cert: Plutó era considerat un planeta, però l’any passat l’organisme científic competent va considerar que era massa petit i amb una òrbita massa excèntrica i li va crear una categoria ad hoc, "planeta nan". Caront és el satèl·lit de Plutó, tot i que potser també caldria reconsiderar-ne la categoria, ja que se suposa que els satèl·lits els trobem a l’òrbita dels planetes… 🙂

  1. Primer de tot m’agradaria encoratjar-te a escriure més sovint al bloc. Les teves reflexions són sempre interessants i de bon llegir.

    Pel que fa al tema que tractes avui, només unes reflexions:

    1) restar a l’oposició no garanteix un creixement electoral de cara al futur. Ara entrem en una nova fase de desplegament estatutari i és bo estar al govern i participar-hi activament (encara que aquest estatutet de la Moncloa sigui del tot insuficient). Recorda què li va passar al PSC-PSOE de Raventós, l’any 1980, quan va preferir quedar-se a l’oposició i no participar en el desplegament autonòmic en aquell moment. Es va passar 23 anys passant fred a l’oposició i cedint la imatge de defensors de Catalunya al partit del senyor Pujol.

    2) en les nostres societats europees occidentals, i per tant també a Catalunya, un partit en extrem ideologitzat serà sempre marginal en el panorama polític català. En política cal ser flexible amb les pròpies idees, tenir cintura política, per poder combinar en el terme just coherència ideològica i praxi política quotidiana. I ja se sap que quan es fa política s’ha de pactar, i més encara si no tens majoria absoluta per governar.

    3) de la mateixa manera que afirmes que ERC s’està convertint en un partit satèlit del PSC-PSOE, es podria afirmar que és al revés: el PSC-PSOE i ICV-EUiA s’estan convertint, a marxes forçades, en partits satel·litzats per ERC. Encara no fa una setmana el responsable de política municipal del PSC-PSOE va afirmar que ells prioritzen els pactes amb Esquerra a les municipals. Per tant, es pot dir per les dues bandes. Deixem-nos de planetes i satèlits, que aquesta discussió no porta enlloc.

    4) el que ha fet Esquerra és retornar als orígens ideològics del partit durant l’etapa republicana, als anys trenta: impulsar governs d’esquerres i catalanistes allà on sigui possible. Amb les excepcions que calgui. ¿O és que algú es pot imaginar els presidents Macià i Companys pactant governs amb la dreta catalana, abans la Lliga i ara CiU?

  2. Com a militant d’ERC estic totalment d’acord amb el teu anàlisis, jo també ho he escrit en els meus blocs (En la meitat dels 100 dies del govern de Carod-Puigcercós i Mori Mas visca Carod / Mori Carod visca Mas) reflexions critiques a l’estratègia actual d’ERC.

    I com be tu dius, els resultats electorals ficaran cada un en el seu lloc. Jo espero que tant en Carod com sobretot en Puigcercós sabran rectificar i si cal presentar la seva dimissió si els resultats manifesten un clar retrocés. Per altre costat, també espero que en Carretero i la gent que no estigui contents amb la gestió actual de la direcció d’ERC no facin cap trencadissa i el tot s’arregli internament sense trencar l’unitat del partit.

    Amb els anys que porto militant en el Independentisme , ja n’he tingut prou d’escissions i de nous partits. Però també no acceptaré cap rebaixa ni cap concessió a mitja i llarg termini si no serveix per anar cap a l’Independència.

    Salut , República i Catalunya !

  3. Però cal una força a l’espai politica català amb voluntat d’arreplegar en el vot del desencís i l’abstenció i fer de contraprés politic i com opció nacional clara i contundent.

  4. Estic engegant una campanya des del mou bloc per tal de reclamar a AENA que concedeixi la nova terminal al grup Star Alliance, permetent la consolidació del Prat com a hub intercontinental.

    Et convido a sumar-t’hi, fer-hi referència al bloc i fer arribar el text per correu als teus contactes per tal que corri i creixi.

    Link:

    http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/01/campanya-per-un-hub-interconinental.html

    Gracies,

    Marc

    http://www.catalunyafastforward.blogspot.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!