Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

2 de novembre de 2006
Sense categoria
8 comentaris

Govern d’esquerres?

Passades les eleccions, ha arribat el moment dels pactes. Els resultats ja els coneixem, i no han variat substancialment la composició del Parlament sortint. L?única novetat és la reaparició del grup mixt, on trobarem una formació alimentada per l?anticatalanisme que amara la premsa espanyola. Tanmateix, el recorregut polític d?aquest grupuscle espanyolista serà mínim, de manera que el podem ignorar sense cap contemplació.

Passem, doncs, a l?anàlisi general de la situació política després de les eleccions. És pràcticament del domini públic que Zapatero i Mas van acordar la retirada del president Maragall de l?escena política catalana. Jo no sóc ningú per reivindicar la figura de Maragall, no cal dir-ho, però sí la dignitat institucional del President de Catalunya. El fet és que el partit del president Maragall va decidir no presentar-lo a les eleccions, però no per cap motivació interna, sinó d?acord amb les ordres que arribaven del PSOE, i això ho trobo força lleig. Per tant, m?alegro que el candidat que el PSC-PSOE ha posat al seu lloc, José Montilla, hagi aconseguit uns resultats electorals paupèrrims.

Ara, però, ens trobem que Esquerra es torna a trobar en una disjuntiva: s?ha de pactar amb Montilla o amb Mas? Totes dues possibilitats resten obertes a la matemàtica parlamentària en aquesta legislatura. Però possibilitat matemàtica no sempre es correspon amb oportunitat política. Per dir la veritat, hi ha molt bones raons per no pactar amb cap d?aquests dos candidats, però com que Esquerra és un partit polític que té la legítima ambició de formar part del Govern del seu país i els electors no li han proporcionat una majoria suficient per governar en solitari, és necessari fer algun tipus de pacte.

Doncs bé, en aquesta entrada em permeto exposar algunes reflexions, que jo considero de pes, per descartar el pacte d?Esquerra amb els socialistes (però, atenció, sense descartar el pacte dels socialistes amb Esquerra: això que ho decideixin ells!).

Tots sabem que ERC va fer una aposta estratègica per un govern d?esquerres a Catalunya, que, en el curs normal dels esdeveniments hagués hagut de durar almenys dues legislatures. Tanmateix, el govern d?esquerres es va trencar quan els socialistes van decidir de forma unilateral expulsar Esquerra del govern en el moment que van jutjar més oportú per als seus interessos. Repetim-ho un cop més: Esquerra va triar el PSC. El PSC va trair Esquerra. És així de contundent. Confiem que la direcció d?ERC n?hagi pres bona nota i no torni a anar amb el ciri a la mà. Perquè, per aquesta mateixa regla de tres, és perfectament possible que si ERC tornés a triar els socialistes, els socialistes tornessin a trair ERC.

Hi ha, a més, una segona raó que ens fa oposar-nos a un pacte amb el PSC en aquesta legislatura. I és que estic segur que si Esquerra tingués 37 escons i el PSC 21, el PSC rebria ordres estrictes del PSOE de no pactar amb Esquerra per no perjudicar els interessos electorals del compañero Zapatero (?el Mentidero?). De manera que aquí ens trobem que el PSC no vol ERC per fer un govern d?esquerres, sinó per fer un govern socialista, que és tot una altra cosa!

Personalment, estic convençut que seria així, però, reconeguem-ho, em puc equivocar. I els socialistes tenen a la seva mà demostrar-me que m?equivoco. Per a ells és molt senzill: de la mateixa manera que Esquerra va prioritzar fer un pacte d?esquerres en les eleccions del 2003, donant suport a un candidat que havia perdut les eleccions, ells poden fer ara exactament el mateix: que donin suport al president d?un altre partit d?esquerres, Carod-Rovira. Quina manera millor de demostrar que ens equivoquem els que ens malfiem de les seves intencions hegemòniques i del seu sucursalisme? Quina manera millor de demostrar que no depenen de les ordres de Madrid? Quina manera millor de demostrar que realment estan a favor d’un govern d?esquerres i de fer-se perdonar l?ofensa i la humiliació que van fer patir al partit que els havia permès arribar a la presidència de la Generalitat tot i la (enèsima) derrota a les urnes?

La pilota, doncs, és al camp socialista: ERC no ha de pactar amb el PSC, però el PSC, si vol, pot pactar amb ERC per formar un nou govern d?esquerres. Ho farà? S?admeten apostes!

  1. Em sembla que fer elucubracions sobre els pactes ara no serveix de res.
    Els nostres estimats polítics faran el que els convingui a ells, no al país. Tots.
    De tota manera, hi ha una fórmula que dóna el poder relatiu de cada partit, i no em sembla que fer president en Carod estigui dins de les possibilitats reals d’esquerra.
    Si t’interessa un divertimento amb aquesta fórmula:
    http://pelblocgros.blogspot.com/2006/11/no-hi-haur-sociovergncia.html

  2. Sols hi ha dos solucions moderades per rebaixar per amortir un poc un cert nivell de crispació política acumulada pel tripartit.

    1) Un pacte nacional de CiU amb ERC ben delimitat. 

    2) Un pacte a tres bandes de CiU amb el PSOE i el PSC entre el govern de Madrid i el govern de la Generalitat.

    Doncs si el PSC va a buscar a ERC el bandol nacional espanyol i bandol nacional català patiran de valent per demunt de siguen quines siguen les realitzacions polítiques que vullguen dur a terme.

  3.  Per fi, al Parlament de Catalunya podrà sentir-se la veu del nacionalisme espanyol més pur, íntegre i essencialista. Enmig d’aquest batibull de partits pseudonacionalistes catalans, més aviat regionalistes de via estreta, que no gosen alçar excessivament la veu senzillament perquè els falta el geni de raça de la nació espanyola que encarna el partit Ciutadans, Partido de la ciudadania, l’orgull de l’espanyolitat recuperarà l’espai que no havia d’haver perdut mai.

    Prou que alguns mitjans de comunicació catalans van intentar boicotejar el nou partit amb l’excusa que aquest era un partit extraparlamentari i que per tant havia de rebre el mateix tracte que els altres partits extraparlamentaris. Eren excuses de mal pagador perquè era evident que Ciutadans encarnava l’autèntic esperit nacional tan malmès d’ençà de la mort de Franco, i per tant no li calien més credencials perquè se li donés el tracte que es mereixia, i que sí que li van saber donar els seus valedors de la COPE, del diari el Mundo, la Razón i altres mitjans que es consideren hereus de l’obra del Generalíssim. Es possible que des del Partit Popular de Catalunya se’ls consideri l’extrema dreta, però tan se val, perquè a Ciutadans saben que no hi ha dretes ni esquerres i que el que compta és la defensa a ultrança de la identitat i de la llengua espanyola.

    Ciutadans! Arriba España!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!