Sospitós habitual

Ahir va ressonar amb força al Palau de la Generalitat la veu de l’amo de Madrid. I el resultat ha estat el trencament del govern d’esquerres a Catalunya.

He de dir que, com a defensor del No a l’estatut, ja contemplava la possibilitat que el PSOE pressionés per a trencar el Govern català (ja que sabem que el `demagog espanyolista’ Zapatero es juga molt en aquest referèndum). Aquesta anticipació evidentment no em produïa cap plaer, però tampoc no em feia gens ni mica de por. Ara que s’ha acabat produint, crec que és un bon moment per explicar per què no em feia por.

Esquerra ha estat apartada del Govern per dir que aquest estatutet és una presa de pèl. Això és així i tots ho sabem. Tots sabem, a més a més, que no és només que ho digui Esquerra, sinó que realment ho és: és una presa de pèl. Doncs bé, resulta que aquesta situació és una autèntica càrrega de profunditat contra l’actual sistema de partits català, que té com una de les peces principals una força política d’esquerra subordinada als interessos espanyols, el PSC.

En aquest moment ens trobem que bona part de la població de Catalunya està provant de recuperar-se del desconcert enorme que provoca veure com el PSC s’estima més lliurar la presidència del Govern de Catalunya a CiU que conservar-la si això implica compartir el govern amb el sobiranisme d’esquerres. Però aviat començarà a estendre’s la percepció que el Govern s’ha trencat a conseqüència de la contradicció bàsica en què ha viscut el PSC tot aquest temps, entre un discurs teòricament catalanista i un cor desacomplexadament espanyolista. Resulta que al PSOE no li convenia governar a Catalunya amb ERC, i el PSC ha callat i ha obeït la veu de l’amo. Com sempre, és cert. Però aquest cop el que estava en joc era el Govern de Catalunya. I això l’electorat català no ho pot perdonar.

Vet aquí el que en bona lògica passarà: els electors del PSC quedaran desmotivats, ja que s’adonaran que al seu partit no li importa el Govern de Catalunya, i en un percentatge molt notable es quedaran a casa o directament canviaran el seu vot per l’altre partit majoritari de l’esquerra catalana. Aquest serà, doncs, el nou graner de vots d’Esquerra: les restes del naufragi del PSC!

M’atreveixo fins i tot a posar xifres per a les properes eleccions catalanes, amb tot el risc que comporta fer prediccions amb tants mesos d’antelació (per a un altre dia deixo la reflexió que, posats a tenir Esquerra a l’oposició i no al Govern, el pacte sociovergent que s’anuncia és el millor… per al sobiranisme!). Aposto per una pèrdua de 10 escons del PSC que aniran a parar íntegrament a ERC.

Però això no és tot. Pel que fa al referèndum de l’estatutet, és només ara que començo a creure que els partidaris del No el podem guanyar.

Fixeu-vos que sempre he dit que jo era favorable a votar No personalment i també a què Esquerra defensés el No per coherència ideológica, però, malgrat això (i això no ho deia), esperava que guanyés el Sí (i és que, legítimament, molts ciutadans voten per interessos, més que per ideologia). De fet, el que considerava més probable és que molta gent simplement es quedaria a casa o aniria a la platja, per la incomoditat d’haver de triar entre un mal estatut ja conegut, el de 1979, i un mal estatut nou, el del 2006.

Tanmateix ara l’atac als defensors de l’estatut del Parlament, el del 2005, és tan gran, l’espifiada de Maragall i del PSC és tan enorme, que es fa difícil creure que algú deixi passar l’oportunitat d’anar a votar per expressar la seva indignació pel contingut de l’estatutet de la Moncloa, per les manipulacions barroeres del PSOE, per la traïció de Mas, per la renúncia escandalosa del PSC a defensar el nostre interès nacional, per la impresentable expulsió del Govern de l’única força política que s’ha mantingut fidel al mandat del Parlament de Catalunya, i, especialment, pel malbaratament de la il·lusió que un Govern d’esquerres genera en una capa majoritària de la població del país.

Tots aquests factors se sumen, i a hores d’ara la bola de neu del No està començant a rodolar i a engrandir-se. Si el nas no m’enganya ja us dic jo que el dia 18 de juny la bola de neu del sobiranisme català esclatarà amb tota la força i deixarà glaçat el somriures profident del PSOE i de la cúpula convergent! I és que crec que finalment ha arribat el moment en què els catalans i les catalanes estan a punt de recordar que `nosaltres no som d’eixe món’ i votar en conseqüència. I per tant l’autodeterminació éstà avui més a prop que ahir.

I tot gràcies a Zapatero-el-Mentidero!

Ja ens ho avisava el company Montilla: si guanya Zapatero-el-Mentidero, guanya Catalunya! 🙂

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!