Els Ponts de Sant Boi

Aquest estiu vaig estar de vacances per Alemanya, concretament a l’estat o land de Renània del Nord-Westfàlia. No era la primera vegada que estava en aquest país. I vaig trobar algunes novetats, i algunes possibles comparacions.

La primera cosa que em va sobtar respecte als anys anteriors, fa dos o tres anys, va ser la presència de banderes alemanyes al carrer. Sembla una cosa normal, però de fet, allà només les trobaves en els llocs oficials i en festes assenyalades. Enguany, molta gent les portava penjant del seu cotxe. Això em van confirmar que havia passat després dels Mundials de futbol. L’havien tret al carrer per donar suport al seu país, i molts no les havien guardat. Les possibles explicacions que se m’acudeixen són les següents: Alemanya ha passat un període de recessió econòmica, amb caiguda dels preus amb l’adopció de l’euro, un increment de l’atur, i una pèrdua de cobertures socials. Això encara fa sentir els seus efectes. Tot i que el transport és més car que aquí, un apartament en una ciutat mitjana alemanya d’uns 400.000 habitants costa uns 300? al mes. Una casa a les afores d’aquesta ciutat costaria uns 200.000? només. Inclús els preus dels productes als supermercats com el Lidl són una mica més barats que aquí a Catalunya. De fet, l’altre dia vaig llegir una carta d’un lector en un diari que corroborava aquestes afirmacions amb el titular següent: "Aquí ens estan estafant".
Les comparacions són odioses, en aquest cas. Cal tenir en compte que la recessió alemanya suporta els costos de la reunificació, i sobretot, de la Unió Europea, on és el major contribuent. Però això un dia o l’altre s’acaba, i es cobren els deutes. Un exemple el tenim en la compra d’Endesa per part d’Eon. O en el tancament d’empreses per traslladar la producció a països d’Europa de l’Est. O que en el proper període de negociació dels pressupostos comunitaris, hom reduirà progressivament els diners que rep Espanya. I tant que les comparacions són odioses, cap a on es dirigiran les mirades dels catalans quan confrontin la seva situació econòmica amb la dels alemanys?

Aquesta setmana molta gent torna de les vacances d’estiu. El gros serà a partir de la Diada, quan el dimarts 12 de setembre comencin les escoles. La tornada acostuma a ser costa amunt. Sobretot per aquells que troben coses que no els hi agraden gaire: per exemple, el senyor Manuel Cuyàs i les bicicletes. En tot cas, si l’articulista encara no ha fet prou dies de festa, m’agradaria suggerir-li algunes destinacions d’acord amb les seves preferències.

Per exemple, l’India. Un país famós per la seva espiritualitat, on podrà resoldre la seva pregunta existencial. Allà trobarà com s’ho fan per portar el bolígraf, sense butxaques. La gent fa servir bicicletes de pinyó fix per carregar aliments fent una pila més gran que el ciclista, o deixar-se portar per un d’aquestos "rikshaws" o bicitaxis.
Una altra destinació aconsellable seria Califòrnia, amb sol i platja, i una costa on podrà trobar tot de policies que li respondran com han solucionat el tema de la suor quan es va en bicicleta. En cas que no pugui anar-hi, es pot conformar veient la sèrie de televisió "Pacific Blue".
Però si s’estima més una destinació més propera, li recomanaria Alemanya, per resoldre els seus dubtes sobre la bicicleta. Ja no parlo d’Holanda, que després dirà que allò és molt pla, malgrat que no sap que també fa molt vent. En fi, respecte a Alemanya, pot preguntar a la seva president, de la CDU, Angela Merkel si s’ha passat al partit dels Verds alemanys. Ho dic perquè a Alemanya la gent té cotxe, però també té bicicletes. I sempre les han tingut. Com que en general són bastant conservadors, van conservar la bicicleta, perquè també té els seus avantatges. Allò de la intermodalitat funciona fa anys perquè pots portar la bicicleta als trens, i als autobusos també. No com aquí, on per cert, Iniciativa no té gairebé res de verd. Poden preguntar al pares que la TMB , el 6 d’agost, no els va deixar pujar a l’autobús perquè portaven el nen petit amb la seva bicicleta petita, i és clar, això era un perill. Pot preguntar a tots els escolars d’Alemanya que amb 10 anys fan classes de circulació viària en bicicleta, i els ensenyen a anar per la dreta, i a respectar els vianants, és clar. Jo encara no sé on és el circuit d’educació viària de Barcelona, o el de Sant Boi de Llobregat, després que les entitats ho hagin demanat fa més de deu anys.
Però si no vol anar gaire lluny, el senyor Manuel Cuyàs pot anar a Montserrat. Caldria que agafés els Ferrocarrils de la Generalitat, amb els seus vagons adaptats perfectament per a tota mena d’usuaris, i plenament accesibles a la gent amb cadira de rodes, el carro de la compra, el del nen, o la bicicleta. Tothom pot defensar els seus interessos, però quan es defensen els de tothom, tots hi sortim guanyant. Inclús el senyor Cuyàs, que també hauria de mirar si el seu seient li va a la seva mida.

Si algú ha vist el títol, pensarà de seguida que vaig a parlar sobre el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. Però no serà així. Parlaré d’un llibre editat ara fa cent anys, el 1906, per Francesc Pujols: "El Nuevo Pascual o La Prostitución" reeditat el 2005 per Edicions i Propostes Culturals Andana SL de Vilafranca del Penedès. Com que en Francesc Pujols tenia una relació molt estreta amb Joan Maragall, el poeta, i avantpassat de l’actual president, si no és una casualitat, és una de tantes paradoxes de la vida.

Perquè en Francesc Pujols va compondre amb el pseudònim d’Augusto Altozanos aquest llibre en la seva joventut. Però en ell, més enllà de la filosofia, assistim al desplegament de l’art de la paradoxa. I aquesta forma vital fa de Pujols un mestre en el seu camp. Perquè si la paradoxa forma part de la vida, en Pujols dóna nova vida a la paradoxa. Algú s’escandalitzaria del llibre, però de fet, ens podem escandalitzar de la vida? podem donar una perspectiva diferent a la nostra manera de viure?. D’això parla Pujols: la filosofia de la vida ens obliga a acarar-nos a les seves veritats i a les seves mentides, i en tot cas, a prendre partit. A acceptar la vida, i a acceptar-nos com som. I d’aquí surt el concepte de saviesa, que rau en "la joia de viure".
Per aquells que els hi vingui de gust trobaran en la seva lectura moltes paradoxes. I molts nivells metafòrics: des de l’amor i el sexe, el seu lligam o no amb la religió, la creença o no en Déu que comporta viure o no amb Ell, la vida a la terra i al cel, i el cristianisme en la nostra existència. També trobarà aquesta paradoxa lingüística, el llibre està escrit en castellà traduït literalment del català, per allò de "alquilar sillas". En aquest àmbit juga i se’n riu amb els catalans que escriuen en castellà, potser Pujols serà present a la Fira de Frankfurt?. O potser és a l’inrevès?.

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant es trobava el cunyat de l’Alfonso explicant als clients habituals que la seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista, però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes. En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada sobre empreses d’inserció laboral que es feia a la biblioteca de la Muntanyeta. Una d’aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la pausa del cafè i l’aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser el cas.
L’aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig preguntar als responsables de l’acte perquè havien canviat el programa. Va resultar que la cap d’aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors amb problemes d’inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores vaig conèixer més d’aquella persona que durant tots els anys que he estat vivint a Sant Boi. Per a l’Alfonso era la seva filla, i per als altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van conèixer i estimar.

Aquest migdia estava mirant les notícies a la televisió quan han parlat de l’accident d’un escalador a la muntanya del Pedraforca. Al cap ha vingut el pensament que no fós algun membre del Centre Excursionista de Sant Boi, però sense el nom, això era un suposar. Tanmateix una hora més tard em trucava un amic per avisar que l’Agustí Torrents havia mort. Una mica sobtat i incrèdul, perquè d’ell no t’ho podies pas imaginar. La seva experiència i coratge l’havien portat a molts cims. Alguns, com l’Everest, se li havien resistit. Mai per la seva causa, en tot cas, per coses com el temps o altres inconvenients externs. De l’Everest va tornar amb una infecció als pulmons que va superar amb esforç, però de la qual ja no paràvem esment. De l’any passat fins ara s’havia refet, i ple d’ànims tornava a estar al capdavant en les seves lluites i projectes vitals. Sense saber-ho, ha estat un període de gràcia.
Tres Francescs m’han trucat aquesta tarda per parlar-me dels trist esdeveniment. Tots ells el coneixien personalment, tots tres d’àmbits socials i laborals completament diferents, tal era la seva capacitat de respecte per tothom i de diàleg. Tots tres el trobaran a faltar, no tant potser com la seva família i amics més íntims.
Tanmateix, era un "prohom" santboià si encara hi ha algú que es mereixi aquest títol. Era un referent de la nostra ciutat, i malgrat que no sempre va fer el cim de les muntanyes, l’Agustí Torrents sempre serà respectat i admirat com una persona que va portar al cim la seva vida.

Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolària, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s’han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc… però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit".
Tanmateix, entre totes les possibilitats d’enfocar el vot, cap ha apelat a l’honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n’hem tingut cap. L’esclau no té res, i l’amo s’emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d’ull, hem de prendre nota d’algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyàven a l’escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l’alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui així. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l’OU a l’Estatut. I per desgràcia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.

El mes passat es va publicar la llista dels millors ciclistes professionals de tots els temps. El màxim rang l’ostenta el belga Eddy Merckx. Els criteris de la puntuació els estableix el polonès Daniel Marszalek amb una autoritat reconeguda en aquest camp. I valora el ciclista més complet, qui ha guanyat més proves i de quin tipus. Per això, Lance Armstrong que s’ha especialitzat en el Tour de França no està al capdavant. I això no li treu cap mèrit a aquest nord-americà resident a Girona.
Però avui parlaríem del país d’Eddy Merckx, i què podem dir des del Baix Llobregat.

El nostre ciclista Eddy Merckx és belga, i veí de Brusel.les. Això fa que la dualitat valona i flamenca sigui menys evident. Potser el país belga té alguna cosa especial que produeix grans ciclistes. Però en la seva època, les infraestructures ciclistes, com carrils bici o vies verdes no eren moltes. Tot i que fa uns tres anys vam poder fer un viatge per Flandes en un entorn molt diferent. Arribar a Brusel.les va ser un xoc, perquè no està gens preparada per als ciclistes, i el tràfic és caòtic. Tanmateix, si viatgeu al nord, cap a Flandes passareu de la nit al dia. En cinc anys han construït tota una xarxa per anar a peu i en bicicleta entre totes les ciutats i pobles de la nació. I al costat de carreteres, trens, etc… Aquí han pensat en tothom, i tothom té els mateixos drets. L’equilibri del paisatge i de les seves cases amb jardí és comfortant, i transmet el plaer de les coses senzilles i ben fetes. Però el nostre campió no surt del no res, és l’exponent de la gran tradició ciclista, tant dels professionals com dels usuaris de la bicicleta que omplen els carrers del país. Abans que un carril-bici hi ha una persona que va en bicicleta.
Ara al Baix Llobregat ens trobarem que Sant Feliu i l’Hospitalet han fet un pla director de la bicicleta. Una iniciativa lloable. Però fer carrils-bici no és l’objectiu principal dels usuaris de la bicicleta. Sinó ens convertiríem només en un lobby de pressió per repartir-nos els pastís. L’objectiu principal dels usuaris de la bicicleta és compartir l’espai i pacificar el trànsit. Això vol dir que som un més en la circulació, amb els mateixos drets i deures, sense voler ser uns privilegiats com els que van en cotxe. I que cal poder anar pel carrer amb seguretat, i sense jugar-se la vida. I això vol dir que aquí tenim un jardí que cal cuidar i millorar dia a dia. Més enllà de les qüestions polítiques i electorals.

Sembla ser que la fi de l’Ateneu Santboià està pròxima. El seu estat és de coma profund des de fa anys. I ara l’empresa que es va quedar tot en la subhasta està a punt de pactar amb l’equip de govern de l’Ajuntament. Els tants per cent ja no són gaire importants, quan ja no es parla del 100 per cent. Els socis santboians van deixar a les últimes l’ateneu, i quan la gent ja no dóna suport a una cosa, aquesta decau i es marceix. L’ajuntament era la última esperança d’alguns socis que mantenien vius els records sentimentals i els valors que representava com a símbol de progrés dels ciutadans. Però a la subhasta el govern municipal no hi va anar. Per a ells representava una altra cosa. I ara és la seva.

Qui mana a l’Ajuntament vol anar per feina. De cara a les eleccions quedaran molt bé perquè podran urbanitzar la zona, fer calaix i a més a més, diran que hauran tret la discoteca del poble. S’hauran acabat els problemes de soroll, de convivència i brutícia. Tota una sèrie de problemes que els ciutadans de Sant Boi ens hauríem estalviat si l’ajuntament haguès anat a la subhasta. Ara ho arreglaran, quan tot això ens ho podíem haver estalviat si fessin bé la feina.
Com que són molt generosos, o potser és que no tenen la consciència gaire tranquil.la, busquen còmplices entre l’oposició. A canvi d’alguna part en el botí, que ells decidiran, que per això manen, enrolaran algun soldat més al pelotó d’execució. Aquest és el truc de la bala de fogueig, perquè hi hagi dubte en la culpabilitat. Però no dubtaran a delatar-se entre ells, si cal salvar la pell. Sonen els cants de sirena que volen atrapar Ulises en el seu viatge a Itaca. Podran els regidors acceptar la voluntat dels votants que els van escollir per representar-los?
En nom del progrés, la riquesa, els valors i el "bon rotllo" , que va denunciar l’antropòleg Manuel Delgado, es poden matar moltes coses. Serà casualitat que el dilema que es planteja a Sant Boi és el mateix que l’escriptor Paulo Coelho descriu en la seva novel.la "El dimoni i la senyora Prym"?

Aquestos dies he estat llegint "La Solució Cambó" del Francesc Pujols editada per l’editorial L’Esfera dels Llibres. Com que tot allò que prové del Pujols no té desperdici, aquesta lectura us aprofitarà més que qualsevol llicenciatura en politiqueses. Com sempre, no us deixarà indiferents perquè aporta una perspectiva catalana de les coses. Amb això vull dir que parla de què pensem, què fem i com som. La solució que proposa als nostres mals podia ser bona o dolenta, de fet, va ser impossible. La raó, com l’enraonar, no va triomfar. Ara per ara.

Allò important del nostre escriptor és que fa un esborrany i neteja el mirall en el qual els catalans ens mirem. De manera que podem veure si el nostre vestit ens va curt, si està arrugat o tacat. I només per això, el Francesc Pujols és un dels grans filòsofs catalans, i potser universals. Com diu el seu ofici, filo sofia, és a dir amic del coneixement o la veritat.
Però sent com som els catalans, caldria actuar en conseqüència, però de vegades no és fàcil. Els nostres enemics ens tenen engabiats. Però es que nosaltres tampoc no som pas uns sants. Sigui com sigui, i si Déu vol, existeixen diferents camins per aconseguir la llibertat. Una opció seria encongir-nos tant que poguèssim passar pels barrots de la presó. I l’altra seria engrandir-nos tant que trenquèssim igualment les reixes. Si ens fem petits abandonant qualsevol aspiració a Madrid o a París. Si ens fem grans posant els nostres ulls en la conquesta de l’imperi nord-americà.
En tot cas, si un president dels Estats Units va aconseguir que un president d’Espanya parlés americà, nosaltres hauríem d’aconseguir que un president nord-americà parlés català.

Fa mesos, almenys des de finals del 2005, que tots els partits polítics de Sant Boi estan preparant les properes eleccions del 2007. A un any vista, les associacions organitzaven els afiliats, i es feien les propostes internes de candidats. Així com les "quinieles" i les combinacions més possibles dintre de cada partit estaven en boca de tothom. Algunes ja eren segures, i les altres que estaven més amagades comencen a sortir a la llum pública. CiU, PP i ERC ho tenien més clar, i el PSC-PSOE i IC-Verds no tant.
Durant aquestos mesos s’ha pogut sentir un cert nerviosisme dintre de l’ajuntament, i una remor sorda que no tenia un orígen cert. L’alcaldessa Montserrat Gibert va manifestar públicament la seva voluntat de continuar, però el seu partit no ho ha volgut així. Més enllà de les relacions entre candidats i aparells polítics, aquestos tenen la paella pel mànec. Amb llistes tancades, la democràcia també es troba tancada. Però si algú pensa que només són qüestions personals s’equivoca. N’hi ha més coses al darrera.

Sense fer balanç definitiu del govern de Montserrat Gibert durant aquestos dotze anys, ja que aquest s’escriurà a les properes eleccions. Perquè l’alcaldessa no es vol plegar a fer el relleu tal com ella va entrar a l’alcaldia al seu dia. Potser és un darrer gest, que l’honora, perquè aquest any serà llarg. Cal dir que es nota l’absència de la seva amiga Roser Suriol. Però les coses bones o dolentes no depenen només d’una persona. Durant aquestos anys la nostra població s’ha quedat aïllada dintre del Baix Llobregat. Tot i el redreçament i l’equilibri entre el respecte mediambiental, la construcció i la indústria, la manca de recolzament a nivell institucional per part de la Generalitat, de Madrid o del propi partit socialista han colocat Sant Boi sota les servituds i interessos d’altres poblacions. Amb la qual cosa, els ciutadans de Sant Boi no acabem d’aixecar el cap. Més que un capità calia un exèrcit, i més enllà del nucli de l’alcaldessa, no hi havia un suport real per afavorir la nostra població. Però a part de les persones, també hi ha un model o projecte de futur. Potser a Sant Boi aquest s’aguanta amb tres potes: pagesia, serveis logístics i treballadors. Però amb la marxa de Montserrat Gibert, la seva defensa del parc agrari també marxa. L’alcalde entrant, com va dir a la Nit de l’Esport, té predilecció per la logística i els serveis. Amb la manca de terreny a la zona metropolitana, i amb els nostres polígons ocupats al cent per cent, l’aposta és clara: els polígons s’eixamplaran i Sant Boi quedarà enganxat al Prat, a Viladecans i a Santa Coloma en els propers anys. Tal com passa ara al marge esquerra del riu. Si serà això el que volen els ciutadans de Sant Boi es veurà a les properes eleccions. Sigui per bé o per mal.

Sobre la carta escrita pel senyor Josep Pujades publicada en l’edició del dia 25 d’agost passat(2005, Diari El Punt), opino que expressa un sentiment de sorpresa. És comprensible que també s’amoïni pel fet que una entitat catalana faci publicitat en un centre comercial de Salt(Gironès) , a Catalunya, majoritàriament en castellà.
Però la reacció que té el senyor Josep Pujades ens hauria de portar a les arrels del nostre problema. En primer lloc, em preguntaria si el RACC és una entitat catalana. Certament, la seu i la base principal les té a Catalunya, però el nostre país se li ha fet petit.

Crec que els catalans de cor sabem que som un poble petit comparat amb altres pobles, però tampoc no som menys que ningú. Aleshores ens trobem que empreses que han tocat sostre en nombre de clients a Catalunya busquen nous mercats. Però no obren empreses filials, obren sucursals. No en tenen prou, ni volen millorar gaire els serveis que haurien d’oferir, perquè costa molt anar més enllà. I l’ambició ens porta per altres camins: ho volem tot; volem el que és nostre i el que és del veí.
En aquest cas, el RACC, fora de Catalunya obre oficines, i fa la competància al RACE, i, és clar, cal utilitzar la llengua castellana. La torna és que aleshores s’imposa l’economia d’escala a costa del petit, i el català passa a segon terme. Ha canviat la perspectiva. Per sort, avui dia el món s’ha fet global, i sabem que podem canviar de perspectiva quan vulguem. Per això, animo tothom a saber on som, quina perspectiva volem aplicar i les conseqüències que tot plegat comporta.
Si no fo per la coincidència, crec que alguns partits polítics també s’ho haurien de fer mirar bé. Perquè em sembla que fan com el RACC, que, en comptes de millorar el servei que donen, només miren d’influir en mercats veïns.