Pel nostre Honor
Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolària, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s’han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc… però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit".
Tanmateix, entre totes les possibilitats d’enfocar el vot, cap ha apelat a l’honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n’hem tingut cap. L’esclau no té res, i l’amo s’emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d’ull, hem de prendre nota d’algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyàven a l’escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l’alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui així. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l’OU a l’Estatut. I per desgràcia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.
Amb aparença els títols d’Honorable i de Molt Honorable que llueixen respectivament els Consellers i el president de la Generalitat de Catalunya són protocolaris.
És un protocol diferent del protocol castellà que ha esdevingut espanyol: Alteza Real, Excelentísimo, Ilustrísimo, Señoría, …
Sembla una diferència banal, però al meu entendre diu molt de com erem uns i altres.
Pels catalans la paraula donada, un jurament, l’honorabilitat doncs, era cabal, i aquells que es comprometien a ser els més fidels en els seus juraments, als seus honors i als nostres, eren els majors representants de la Generalitat.
Pels espanyols el més important era i és la posició social del càrrec. Era tota una altra cosa.
Amb gran dolor s’ha de reconèixer la progressiva espanyolització de les nostres institucions: avui hi ha una gran competició per veure qui és menys honorable, si un polític espanyol o un polític català. Qui menteix més, si els que tenen el tractament d’Excel·lentísimo o el d’Honorable o Molt Honorable.
Vist el resultat de la farsa de la negociació de l’Estatut, jo penso que menteixen més els polítics catalans, perqué fan més befa dels seus títols i dels seus compromisos amb nosaltres quan són els nostres representants nacionals. El Sr. Rodríguez Zapatero, per exemple és un Excelentísimo mentider en benefici dels seus interessos nacionals espanyols, però és difícil defensar que el Molt Honorable ha estat mínimament Honorable amb els compromisos del Tinell, o que els Parlamentaris negociadors van tenir un comportament mínimament Honorable. Especialment denigrant resulta el paper del Sr. Iceta, per exemple, que pel que es veu clarament canviava de costat de la taula…
Explica Maquiavel que tot Príncep ha de vetllar perqué no l’aborreixin els seus vasalls, especialment si no el temen. Els nostres polítics intenten que no els aborreixin els espanyols i actuen com si els catalans, els de la seva Nació, fossim fàcilment manipulables, pa tou, l’hòstia consagrada. Pot ser ha estat així uns quants anys, no ho sé, però és l’hora de restituir el valor de la honorabilitat en les nostres més altes instàncies, i el primer pas és un NO contundent en el Referèndum.
El record més antic que tinc del Pont de Sant Boi, és de l’any 1955 o així, quan una forta tormenta de final d’estiu va inundar tota la carretera i deixà inútil el pont moltes hores. Jo era un vailet que tornava de la platja de Castelldefels amb la mare i els germans i el viatge fou llarguíssim perqué donarem amb l’autobús moltes voltes per poguer atravessar el riu i a la fi ho ferem lentament pel Pont de Sant Boi, que recordo molt més estret del que és avui. Ara aquest record infantil em sembla la metàfora adequada pel camí que ens cal seguir perqué l’honorabilitat torni a deixar de ser un títol protocolari i esdevingui el títol i divisa de tots i cadascú de nosaltres. Un comença a ser honorable quan exigeix que els altres també ho siguin, i és especialment sever amb els que haurien de donar exemple i no ho fan en perjudici dels interessos col·lectius. Les mentides dels polítics són especialment rebutjables.
Les impostures i els interessos partidistes han inutilitzat els ponts que en tota democràcia uneixen el poble amb els seus representants, i ara per anar a casa sans i estalvis, cal donar uns quans tombs sabent que l’aiguat de mentides i falsedats és com una avinguda forta però que no es podrà sostenir.
No podem tirar-nos al mig del remolí de fang i porqueria que ha d’engolir a tots els miratges d’excelentísimos i ilustrísimos disfressats d’honorables i molt honorables, i hem de servar el pont de l’esperança i la fe en nosaltres mateixos. Hem d’esforçar-nos per ser una Nació Honorable, per continuar essent-ho perquè mai ho hem deixat de ser malgrat la penositat del nostre treball i dels nostre esforç.
El Si en el Referèndum, és acceptar les tuteles militars i jurídiques, quan en realitat la seva força és simplement la inèrcia feixista, és acceptar que preval l’excelentísimo per sobre de la honorabilitat, és acceptar que els nostres valors ja són els valors espanyols. I que per tant es premiaran amb les escorrialles que graciosament i ilustradament ens vulguin concedir, d’alló que és el resultat del nostre esforç. El SI és el gemec més gran d’autoodi que es pot fer…