Els Ponts de Sant Boi

Tot allò que té l’esclau és de l’amo. Aquesta llei antiga no ha canviat avui dia. Moltes normes legals diuen que això no passa ara. Però la realitat ho desmenteix cada dia. Els faraons d’Espanya dicten unes normes, i fan cumplir-les quan els interessa. El famós article 28, potser. Aleshores no regna la justícia, sinó la corrupció i la mentida. Per això cal sortir d’Egipte, ens hi va la vida.

Les comoditats que podem tenir a l’Egipte d’avui dia no compensen totes els patiments que suporta el poble català. I en això, m’incloc. També en les nostres febleses. Cal demanar al nostre Déu, empara i protecció. I si aquest tràngol ha estat per les nostres faltes, que poguem esmenar-nos i convertir-nos. Que poguem superar les idolatries com els cotxes que s’emporten les vides dels joves, els pisos de propietat que ens empobreixen a tots. Aquestos dos són els pilars de l’Egipte espanyol. Cal compartir entre nosaltres lo poc que tinguem, i deixem aquesta terra enrera, ja que és un camí sense sortida. Podem fer cooperatives de serveis, xarxes comunitàries catalanes, treballar pel nostre compte, fer campanya per reclamar els nostres drets civils com feien els negres a Estats Units, fins i tot, demanar asil polític si cal. Perquè el desert és terrible, però la terra d’Egipte és la mort segura.

Aquesta setmana de gener s’ha presentat el projecte de "La nit dels bandolers" a Sant Boi de Llobregat, amb la col.laboració de la Diputació de Barcelona, i de la Fundació Societat i Cultura-FUSIC. Es vol presentar un espectacle sobre el bandolerisme al Baix Llobregat a mitjans d’abril, combinant història i modernitat. Encara està en fase d’esborrany, i és una sort, ja que es poden redreçar algunes coses per no convertir-lo en una representació del teatre de l’absurd.

El projecte que es va presentar dimarts, 16 de gener a Cal Ninyo, sembla que tindrà recursos tècnics, professionals i monetaris a cabassos. Però de recursos culturals em sembla que no gaires. L’argument gira al voltant dels bandolers al Baix Llobregat, tanmateix, ens situen al 1630 agafant la llegenda de Joan Sala, Serrallonga, i la traslladen del Montseny i les Guilleries cap al Baix Llobregat. Poca feina han tingut. Els despropòsits s’amunteguen: surt una guàrdia reial, quan aquí hi havia el "so metent", un baró quan estem a l’època dels veguers, la presència d’un poeta per justificar les poesies de Sagarra sobre Serrallonga al segle XX, etc… S’han agafat uns elements actuals, que sembla que a falta de Mossos d’Esquadra vulguin exorcitzar els bandolers moderns, i s’han barrejat en un poti poti sense criteri. En fi, molt de teatre i poca cultura.
Almenys podrien preguntar a l’historiador Jaume Codina del Baix Llobregat. O sense tant d’esforç, si necessiten un escriptor per a l’obra, potser Cervantes els hi aniria millor. Es podrien mirar el Quixot, del qual l’any passat es va celebrar l’aniversari, i llegir els capítols que parlen de la trobada del Quixot amb el famós bandoler Roca Guinarda precisament al Baix Llobregat. No volien un nom per al protagonista?. Unes escenes impactants, i amb força?.
Presentar un projecte és una bona oportunitat per il.lusionar i engrescar la gent. Però que surti després de fer un "brain storming" o "pluja d’idees" com es diu, sense tenir una mica de sentit, et deixa una mica parat. O pot ser que d’allà on no n’hi ha, no en raja? En tot cas, esperem que a la nit no ens assaltin "els bandolers de la cultura".

Avui, 16 de gener, es compleixen els 291 anys des del 1716, en que es va proclamar el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya. Perduda la Guerra de Successió, i perdut el nostre poble, el comte de Barcelona, Felip IV, va establir el nou règim legal. Faltant al jurament que va fer de defensar les Constitucions i Drets de Catalunya al 1705, s’arrogava la sobirania absoluta. Una sobirania que a Catalunya pertanyia només al Príncep, Jesucrist, tal com ens recorda la cançó Catalunya Comtat Gran.

Els catalans van passar de tenir un dret civil, que fonamentava els seus drets i llibertats i era fonament de totes les institucions, a ser considerats súbdits d’un rei que era qui dictava la llei. Fos que s’anomenava de nova planta referint-se a un arbre o a un edifici, el Decret esquarterava el dret dels catalans, tal com havia esquarterat els seus cossos. En aquest cas, parts del dret català van subsistir com empelts en l’arbre del dret castellà. Es va dividir el dret civil en dret privat i públic, quan això no era possible, igual que passa amb el dret anglosaxó. I aleshores el rei , com a Felip V de Castella, va assumir tot el dret públic, desnaturalitzant també el dret privat.
Cal ser conscients que el dret civil català que va ser el cim del nostre poble, estava en decadència igual que aquest. Però això no vol dir que sigui un dret històric per poder-lo enterrar com el Rafael de Casanova, i posar-hi flors cada Onze de Setembre a Sant Boi. Els drets són vius o no ho són, i els catalans encara tenim molt camí a fer per ser vius. Si algú vol fer comparacions, pot donar un cop d’ull al sistema jurídic nord-americà, amb "common law" , envers allò que a Catalunya avui dia s’anomena dret civil i que vol significar el dret privat. Ells van recollir l’esperit que es va ensorrar a Europa seixanta anys després del 1714. És més, afirmo que els catalans estem més aprop d’Amèrica que d’Europa.

Aquesta setmana passada s’ha produït la mort d’una nena santboiana de deu anys, sembla ser que per problemes en una operació d’apendicitis. Els pares i la família eren coneguts a la nostra ciutat, i molta gent els va acompanyar en el dia de l’enterrament. Com sabem del cert en aquesta vida, és que algun dia ens n’anirem.
Però normalment no l’afrontem de cara. I la nostra prepotent societat viu d’esquenes a ella.

Casualment, el mateix dia es va conèixer la notícia de la troballa d’un cotxe estimbat a prop del pantà de Boadella. Allà van trobar les restes d’una noia que va desaparèixer feia deu anys igualment. El fet que coincideixin els deu anys de la desaparició d’aquesta noia, i de l’edat d’aquesta nena, ens ha sobtat una mica. No sabem per quina casualitat s’ha esdevingut això. I encara fa més incomprensibles la seva mort. Acceptar aquesta llei de la vida és molt dur, però també ens hauria de permetre viure com cal, i aprofitar els moments que tenim. I això no vol dir còrrer més, com potser va passar amb un motorista que va sortir de la carretera BV-2002 aquest cap de setmana, morint a conseqüències de les ferides. I no val tampoc que vagis en BMW, Kawasaki o tinguem un nivell de vida alt. Aquest dilluns se celebrava la missa en record d’en Lauro Clariana, santboià de primera fila. La mort se’ns emportarà a tots per igual.
Precisament, el mes de desembre passat Cal Ninyo es va omplir per sorpresa amb la projecció del documental d’Elisabeth Kuebler-Ross: Per què la vida costa?-"Lliçons de Vida", que parla al voltant de la mort. En tot cas, ens queda el record dels éssers estimats, i dels moments que vam compartir aquí. Així sia.

Aquest mes de desembre es va presentar la Fundació Maria-Mercè Marçal a Sabadell. Aquesta escriptora va estar vinculada a Sant Boi, i potser ha arribat el moment d’acostar-nos a la seva figura. En certa manera desconeguda per a mi, de tant en tant em trobava algun senyal del seu pas per la vida. Senyals sense sentit, amb un significat per descobrir.


Com aquell poema "Cavall Sense Brida" musicat per Celdoni Fonoll, retrobat en el llibre "Bruixa de Dol" editat per Edicions62. Un llibre de lectura prescriptiva per al batxillerat avui dia. Bona pensada per a la professora Maria-Mercè Marçal que va ensenyar a Sant Boi de Llobregat. Una escriptora amb la denominació d’origen lleidatana, marca que compartia amb Manuel de Pedrolo. Escriptors de combat enmig de l’ambient barceloní de la transició. Una escriptora que va aplegar una colla, i van fundar l’Editorial El Mall al carrer Llibertat de la nostra ciutat. Una trajectòria vital per entre la literatura, l’ensenyament, la política nacional i feminista, la sexualitat, etc…
In MeMoriaM de Maria-Mercè Marçal, que va morir fa anys, com deia ella mateixa a la seva divisa: "tres voltes rebel". D’aquells rebels que diuen que van fracassar. Però aquella flor amb espines va donar els seus fruits: fos amb la literatura, amb les filles que porten el nom d’Heura, amb uns llibres d’el Mall que tothom busca ara. Com el gra de blat que cau i mor, perquè pugui donar fruit el dia de demà que és avui.

Aquest desembre he estat llegint el llibre de Joan Tello, titulat "L’Art de Trontollar", fet per l’editorial L’Index. No sé si seria un llibre acceptat o no en els grans circuits literaris. Ho dubto. Peró si sé que és un bon llibre de pensaments: les seves dites i les reflexions que provoquen en el lector obren camins nous. Entre la ironia i la tragèdia, ens ofereix la possibilitat de encarar-nos a la vida. Explorant els seus límits avui dia. Cercant la veritat pels camins, la experiència de la filo sofia, és a dir, la recerca de la saviesa. Un llibre que us recomano per aquestes festes ja que us acostarà al sentit més pregon del Nadal. Llum que il.lumina les tenebres.
Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d’atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l’Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l’heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l’antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l’amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d’Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m’agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s’ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l’altra banda, parlem de l’atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

Aquest dies s’ha esdevingut la mort de Loyola de Palacio, i s’ha lloat la seva tasca professional. M’han vingut al cap una série de pensaments, no perquè la conegués personalment, sinó pel fet que vaig en bicicleta. Com a usuari de la bicicleta, he tingut un contacte "professional" en l’àmbit de la mobilitat. Loyola de Palacio ha rebut molts elogis per la seva carrera política i
professional. Per a mi representa una persona triomfadora en la vida,
amb una feina ben feta en el seu camp. Però això, per a molta gent pot
haver estat perjudicial.

Com a comissària europeu en l’àrea de Transports, nomenada pels espanyols i sota les directrius del Partido Popular, va realitzar una intensa tasca al capdavant. Les seves qualitats com a persona competent i eficaç han estat posades al servei d’alguns interessos contra els quals no estic gaire d’acord. El Racc va celebrar una trobada a Barcelona mateix amb la comissària europea: prou que ho va esbombar la revista del club. Que jo sàpiga, altres entitats no van ser rebudes ni convidades. Hom dirà que això és feina del "lobby" del Racc!. Però la feina d’un representant polític és vetllar pel conjunt dels ciutadans. Aquesta és la seva legitimitat. I hi ha un punt en què passar certs límits es converteix en prevaricació.
No valoraré la feina de Loyola de Palacio. Em manquen alguns elements de judici, i no entraré més enllà de la meva opinió. Però allò que destacaria avui dia a la Unió Europea és el canvi en les politiques de mobilitat a partir del moment que Loyola de Palacio deixa el seu càrrec. I aquestos canvis s’adrecen cap a un model clàssic que porta a la dependència energètica d’Europa i afavoreixen el sector de l’automòbil i els constructors.
No puc felicitar Loyola de Palacio, però no la critico pas. Ha fet la seva feina, potser altres que hauríem d’estar al davant per afrontar aquestos interessos no hem sabut estar a l’altura dels reptes que ens plantejava. I les febleses en la defensa d’una política de mobilitat sostenible són evidents, ja que cal predicar amb l’exemple.

Després de la reunió de pastors que es va fer a Girona aquest mes, entre els presidents dels estats espanyol i francés, podem veure que les ovelles, és a dir, els catalans, estan ja tremolant. La trobada de caps d’estat a Catalunya, més que posar-se d’acord en uns temes determinats perquè ja van normalment molt d’acord, els ha servit per a realitzar tot cerimonial que tants els hi agrada. Una "mis en escène" que inclou una jugada en la partida d’escacs que juguen contra els habitants per on passarà la MAT. En termes esportius, han fet escac. Però no crec que encara sigui mat.

Els caps d’estat han cantat escac, posant la resolució de la guerra que porten amb les comarques de la Catalunya del Nord en mans de la Unió Europea. Una jugada interessada, és clar, on amb un moviment aparentment esportiu, han clavat una puntada de peu al cap. Portar un judici a unes instàncies que també són de part, i que recolzen obertament els interessos dels estats que els composen, més enllà de la hipocresia de la defensa dels ciutadans europeus. Aquesta setmana mateix, el comissari europeu Joaquin Almunia s’ha passejat per Barcelona per donar-los la raó.
Però encara no han guanyat, si han internacionalitzat el conflicte de la línia de la MAT, nosaltres també ho hem de fer. Caldria anar a les organitzacions internacionals conegudes demanant empara: des de Greenpeace fins als Estats Units d’Amèrica i les Nacions Unides. La Declaració dels Drets Humans que Espanya i França van signar al seu dia inclou el Dret a la Justícia, una justícia que ells mateixos estan vulnerant perquè fan de jutges i part. Cal buscar un tribunal i un jutjat que no estiguin viciats.

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força
originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que
s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions
per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de
perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

Per aquelles casualitats, avui 16 d’octubre se celebra Sant Galderic, el patró dels pagesos catalans, substituït més tard per Sant Isidre. També coincideix amb el Dia Mundial de l’Alimentació vés per on. Ja sabem que els principals problemes per solucionar la fam són la producció dels aliments, però també la seva distribució. I com que avui dia domina la distribució, el paper de la Fundació Banc d’Aliments és molt important.

L’agricultura a Catalunya està experimentant un gran crisi, i la pagesia s’està reduint a marxes forçades. No només la duresa de la feina afecta a la gent que sempre hi ha treballat, sinó que la societat moderna els porta a l’extinció del seu mode de vida tradicional. Les contradiccions de la política agrària europea s’agreugen cada dia més, i el menjar es porta de països llunyans a preus sense competència. En aquestos moments, les grans distribuïdores es queden els marges de beneficis. Un pagès d’aquí rebrà un preu molt baix, i el treballador ho comprarà en el mercat multiplicat per cent. Les iniciatives d’aprofitament dels recursos excedentaris d’aliments que no es poden vendre permeten fer arribar als nostres pobres aliments de primera necessitat. La tasca del Banc d’Aliments és important, i pel que fa a Sant Boi, cal dir que hi han llogat una nau recentment. De fet, és una cosa semblant al que fan els nostres captaires quan remenen els contenidors aprop dels supermercats. Per al futur del nostre país sempre serà vital disposar d’un fons d’aliments, no fos cas que qualsevol dia el menjar de fora no hi arribés com fins ara.

Aquestos dies Hongria està passant per moments polítics i socials agitats. A Europa mateix, a les portes de la Unió Europea, el primer ministre s’enfronta a les manifestacions de protesta per haver mentit durant la campanya electoral per a ser reelegit l’any 2005. Aquell estiu vaig estar per allà casualment, i encara podré donar algunes pinzellades relacionades amb el tema.

Per exemple, a tots els turistes que ja hàgin visitat Budapest, la seva capital, hauran trobat una ciutat que de mica en mica es posa al dia. Després de la caiguda del mur, el país ha fet molts progressos gràcies a la seva situació estratègica, una mà d’obra qualificada, i l’impuls del turisme. Però potser amb aquest ritme, no n’hi ha prou. I caldrà fer més reformes, que és allò que està demanant el primer ministre precisament.
Jo diria que tot això bé del menjar. M’explicaré, els hongaresos són descendents dels huns, poble vingut fa segles de les estepes. Allà estan acostumats a menjar d’una altra manera: primer et portaran una sopa dolça, amb fruites, i després un bon estofat, normalment, gulaix, que és molt fort i condimentat. Per això, penso que el primer ministre va donar una mica de sopa dolça als seus ciutadans durant les eleccions. I ara toca prendre el gulaix, que comporta una digestió pesada. Una altra casualitat va fer que féssim una ruta pel llac Balaton, gairebé un mar interior al cor del país. I en un d’aquells poblets turístics que voregen el gran llac, Balatonozod, es va fer la reunió del partit on s’han filtrat, de manera interessada, les paraules del primer ministre. Només caldria recordar la sèrie de "Sí, primer ministre" imaginant-nos Sir Humphrey remenant les cireres. Ves a saber si tot això va ser fruit d’uns moments de plàcid relax, potser fins i tot acompanyat d’algun dels molts turistes alemanys que visiten la zona.
Bé, com que a Hongria van a la inversa, com els noms, amb permís de Bartok, Bela, el podem fer servir de mirall nostre. Aquí comencem amb una amanida o entrant lleuger, com les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys, amb el Tripartit, que promet un dinar de campionat, després surt el primer plat amb Rodríguez Zapatero de president a Madrid, amb un toc agre, el segon plat arriba acompanyat sense guarnició, i les postres són decebedores, amb Maragall i ERC fora de joc. Ara que s’acosten les eleccions de Tots Sants, esperem que el cuiner president hagi millorat el nivell. De moment, ja comença triant els ingredients: Rodríguez Ibarra i Bono fora, Montilla i Mas entren en el menú. Després, tot dependrà de la gana que tinguem els catalans, de moment ens faran correr una bona marató electoral per fer venir la gana, ja ens podem preparar. Sinó sempre podem agafar un cap de setmana fantàstic amb la parella per Budapest.

En la conferència que ha pronunciat Oriol Junqueras a Sant Boi, ha rememorat els fets, les vivències i les paraules d’aquells homes. Uns homes que no es van rendir fins al final, combat a ultrança, que pregaven a Nostre Senyor i lluitaven pels Drets i Llibertats dels catalans. Perquè eren homes lliures, i sabien el valor de la llibertat. Ara , a Catalunya el 2006, qui sap el valor de la llibertat? Ara, a Catalunya el 2006, algú sap què és ser un esclau?

No es tracta només dels lligams físics, la força bruta, sinó també de la força psicològica i mental. Gràcies a recuperar la memòria del nostre poble, i dels emocionants fets que explica amb passió l’Oriol Junqueras, podem entendre alguna cosa. Però encara hi ha moltes barreres mentals, moltes presons dels quals no veiem els barrots. Reprenem el fil de la història, i pensem perquè les monarquies europees van girar-se d’esquena als catalans? S’ha insinuat que això va ser perquè era un model polític diferent. Certament ho era, i per evitar-lo, van liquidar el model i amb ell el poble que representava aquestes idees. Aleshores, com és que els catalans encara volen estar a la Unió Europea, encara volen fer cas del model monàrquic que han heretat els estats moderns? Només per un concepte geogràfic?
Després de tretze mesos de setge, Barcelona capitulava, i al final Cardona. El 1714 els catalans van esdevenir esclaus. I les monarquies europees van dominar el continent. Estaven al cim de la glòria. Les nacions van desfer els pobles. Però 60 anys després, el 1774, naixia un nou poble, els Estats Units d’Amèrica. Tretze mesos de setge a Barcelona es van convertir en tretze colònies nordamericanes que es van aixecar i es van alliberar del jou. Com sabien els catalans que van lluitar fins al final que cada mes de lluita, cada dia guanyat al temps, feia tanta falta al poble, a tots els pobles del món?. Ho sabien perquè tenien fe en Nostre Senyor. La gran majoria de catalans avui dia no tenim fe en gaires coses, o massa en altres ídols. Com a homes necessitem fe i raó. Però potser ara mateix hi ha més fe en un de sol immigrant que ve en patera o caiuco que en una sala plena de catalans parlant sobre la llibertat del nostre poble?