Els Ponts de Sant Boi

Fa dos anys, l’estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí
va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les
dues exposicions que s’estaven fent a Hongria, a les ciutats de
Veszprém i Budapest. Sinó d’uns fets certament
curiosos. A l’aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers
va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per
nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones
feia hores que esperaven l’avió d’una companyia aèria
que els havia de portar a Istanbul, l’antiga Constantinoble. I farts
d’esperar a les sales sense descans de l’aeroport, van decidir actuar
com Tirant lo Blanc desitjós d’arribar al seu destí,
però en versió Dalí. Un d’ells es va adreçar
a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor,
va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i
s’asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l’actuació
de la guàrdia civil de l’aeroport que complint amb el seu
deure, demanava que marxessin de l’habitació perquè
sinó els haurien d’identificar. Al cap d’un temps, els
passatgers okupes van ocupar el seient a l’avió que els
pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar
les seves vacances.

Aquesta actuació es digna de
sotmetre’s a l’anàlisi del mètode paranoico-crític,
però potser el punt principal és la identificació.
Vull dir, que de la mateixa manera això només podia
passar en un aeroport, Dalí només podia sortir de
l’Empordà. Aquesta identitat que ha estat exposada en el
llibre de Mark Planellas-Witzsch, ?Dalí silenciat. Les
transicions d’un separatista?, en un discurs que relliga l’artista
amb el seu món. Un món real, viu, que és la base
de la seva pintura, on la realitat supera la ficció. Una
realitat que té la seva manifestació en el Cap de
Creus, de la mateixa manera que s’ha esdevingut aquest cas en el Prat
de Llobregat. L’autor d’aquest llibre ens pinta Dalí en una
sèrie d’articles que donen una visió panoràmica
del nostre personatge. I aquesta perspectiva incorpora la terra,
l’aigua i el foc, sobretot. S’insinua l’aportació de l’aire
quan cita Manel Brunet: ?Salvador Dalí no és home
empordanès, és tramuntana pura?. Però passa
una mica d’esquitllentes, quan és evident que el títol
que més escau a Dalí és el de ?mestre de la
tramuntana?. Aquest vent que dóna forma i vida a la matèria
de l’Empordà, que la traspassa amb la seva força i la
transforma. Tant si és amb un vent suau com si arriba a
aquells cops d’aire que enlairen totes les coses. Així,
Salvador Dalí va saber captar i transmetre tot allò que
li va ensenyar la tramuntana, i va construir la seva identitat damunt
d’ella. Com els mariners que amb les seves naus van sobre la mar, ell
va construir un avió que anava lliscant per l’aire. I malgrat
la por de caure com Ícar, va aconseguir el domini i l’imperi
d’aquest vent de l’Empordà. Fins arribar al final del seu
viatge.
Sant Boi de Llobregat, 24 d’agost 2005

Entenc la postura del Senyor Santiago
Vilanova en l’article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, ?Un
Estatut del Segle XX?. Des del seu punt de vista, l’esquema del Nou
Estatut que s’està discutint està fonamentat en
principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar
no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l’estatut estan
posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents
d’altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat
de mirar més enllà, i tirar endavant, però el
cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més
gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més
sostenible, és ferma, la vida diària només deixa
entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.

Tanmateix, fer del concepte de
sostenibilitat el descobriment de la sopa d’all no és massa
correcte, i menys contraposant-lo als drets històrics. Tampoc
estic d’acord en el concepte de drets històrics, que tants
discuteixen, perquè ens escamotegen el seu sentit vital: no
existeixen els drets històrics. De fet els drets són
civils. I quan algú parla de dret civil català, i ho
redueix a dret privat no sap de què parla. El dret civil
català és tot l’àmbit jurídic relatiu als
drets i institucions dels catalans, i van lligats als drets i
llibertats de les persones. I això es concreta en el dia a
dia, no en conceptes abstractes d’uns drets que per anomenar-los
?històrics? sembla que ja estiguin morts i enterrats.I , menys encara, no són pas
drets forals, ja que els furs són concessió reial. No
ens oblidem que la casa dels Borbons surt de Navarra.
Però tornem a la sostenibilitat,
i intentaré demostrar que també existeix una
sostenibilitat ?històrica?. Crec que el principi de
sostenibilitat no és un concepte nou, però sí
que es va reformular modernament. Com que moltes vegades oblidem el
significat de les paraules, recordaré el sentit de herència
i tradició. Respecte a la herència, els nostres
avantpassats consideraven que tot allò que anaven rebent de
generació en generació: des de les coses o propietats,
fins a les normes, costums o idees, conformava un patrimoni, que
calia respectar i millorar. Amb aquest propòsit els camps, els
boscos, els rius, la mar, també estaven inclosos aquí.
El Gènesi parla del domini de l’home sobre la terra, però
aquest domini ve de Déu, i per això, és sagrat.
Som lliures, com el nen que juga amb una joguina, que la pot cuidar
molt o la pot fer malbé. De la mateixa manera, s’ha de cuidar
la natura que també és un do, si som bons senyors.
Respecte a la tradició, recordem
que vol dir transportar una cosa o persona, i també es
refereix a l’acció de passar una herència d’una
generació a l’altra. De fer arribar als fills un patrimoni
millor, tot allò que transmetem és la nostra cultura. I
la cultura dels catalans també quedava reflexada en les
Constitucions catalanes. Com a exemple més destacat, i un dels
més antics, tenim l’usatge ?Camins?: ?Stradas e vias
publicas e aigües corrents e fonts vives, prats e pasturas,
selvas, garrigas e rocas que son fundadas en aquesta terra …? (
Víctor Ferro, ?El Dret Públic Català?. Eumo
Editorial ) el qual es va fer servir en un judici a la Catalunya Nord
aquest segle XXI !
En allò que coincideixo
plenament amb Santiago Vilanova és que en un món
globalitzat, i malgrat la interdependència natural de la gent,
cal que siguem autònoms i responsables de nosaltres mateixos
com a catalans. Perquè ser lliure vol dir ser responsable, i
no podrem ser-ho mentre mantinguem esquemes que avui dia han
envellit, com els del segle XVIII o XIX. Comparats amb ells, els
Usatges semblen moderns i vigents.

Gràcies a un article publicat al
Punt el dia 20 d’agost del 2005, de Josep Maria Uyà, doctor en
filologia hispànica que es titula ?L’Estatut passa
consulta?, em va venir al cap aquesta resposta a les seves
preguntes que s’adiuen tan bé a la imatge d’una escala, que de
fet és on sempre estem.

Els catalans som com el nostre país,
va del pla i la mar fins a la muntanya. I ho dic perquè moltes
explicacions del nostre caràcter es poden fer així.
Tenim una escala a la vida, i cada graó ens permet posar el
peu i descansar, triguem un temps , i després aixequem l’altre
peu per plantar-nos un graó més alt. Això que
dic s’assembla a l’escala de Jacob, o a l’escala que ens va descobrir
l’admirat Francesc Pujols. No va inventar cap religió,
senzillament va saber recollir i transmetre l’ànima dels
catalans. Per això, ell deia que era una religió sense
ritus, que és l’ànima.
Així fem servir aquest dibuix
tan senzill de les dues linies, que representen la vida o el riu de
la vida, amb les seves ribes, com són la naixença i la
mort que és la naixença en una altra vida. I entremig
d’aquestes línies trobarem els grecs, amb aquelles rectes que
es cargolen, que expressen la seva la vida com l’ona que avança
i retrocedeix una mica, com els dos passos endavant i un endarrere,
que ens serveix per anar seguint. Aspecte que va recollir Alexandre
Deulofeu a la seva ?Matemàtica de la Història?.
Aquesta harmonia que representem en la nostra vida diària. I
entremig també trobarem a la vora dels vestits de Nostre
Senyor i de la Mare de Déu, en aquest romànic cristià
tan endins, que enmig del riu de la vida, trobareu aquestos cercles
rodons que són com les espelmes enmig de la foscor que emeten
llum, i així nosaltres som com aquesta petita llum que brilla,
i que també ens assenyala aquells moments intensos en què
estem aprop de Déu.
Per això, ara que es parla tant
del nou estatut, només puc somriure. Perquè si estem
descansant amb un peu en l’esgraó, i no podem posar-lo en el
següent, estic segur que farem servir l’altre peu per caminar
més amunt. Fins a on ens portarà aquesta escala, no ho
sé, però segur que ens portarà a algun lloc.

El
dia 8 de setembre del 2002 es va publicar un article del Senyor José
García-Montalo al diari Avui parlant de la nova economia. En
aquest article es referia a un altre de la revista The Economist. En
ell es deia que les regles del conegut joc de nens del paper, la
pedra i la tissora havien canviat. Si la pedra eren els totxos, el
paper les accions i la tissora el govern, durant aquestos anys, el
totxo manava sobre els altres dos. Tot el globus immobiliari
d’aquests anys ha estat el sector que ha recollit els diners que van
sortir després de reventar la borsa, o el paper com a
metàfora. Però avui, a l’any 2007 què ens
trobarem, o quin camí es farà?. Es mantindrà la
situació actual, o bé, tornarem a les regles de
sempre?. Desorientats, intentem buscar una explicació, tant
pel que fa a les noves tecnologies, com al paisatge que contemplem.
Però també podem mirar en la memòria, i fer un
salt enrera.
En
el temps clàssic dels grecs, a la segona invasió dels
perses. Va ser un moment decisiu per a la seva civilització.
Les ciutats-estat independents anaven creixent, i tot el futur
resplendent que s’intuïa va estar en greu perill. L’imperi persa
envaïa la península grega. Un gran imperi atacava, i la
lluita semblava la de David contra Goliat. Les ciutats s’ajuntaren
per defensar-se contra l’enemic comú. Però no hi havia
res a fer : una darrera l’altra els exèrcits perses anaven
conquerint una darrera l’altra.

Els
valerosos espartans van intentar barrar el pas dels perses al congost
de les Termòpiles. Leònides i els seus guerrers lluitaren de
valent, i amb pocs homes pogueren aturar el gran exèrcit
enemic en aquest estret. Eren uns bons soldats, i amb empenta i
destresa aconseguiren la victòria moltes vegades. Però
llavors, els perses buscaren un traïdor, i aquest els va portar
pels passos de les muntanyes per atacar-los per darrera. Els van
encerclar , i no en va sobreviure cap. Això està explicat en la recent pel.lícula “300”.
Ja
no quedaven obstacles al pas dels perses. I s’adreçaren cap a
Atenes. En aquells moments tan crítics els atenencs buscaren
l’ajut de l’oracle de Delfos. La seva resposta els va deixar encara
més dubtosos : “La fusta d’Atenes us salvarà”. No
quedava gaire temps, i calia decidir-se ràpid. Un grup
d’atenencs va decidir quedar-se a la ciutat perquè confiaven
que els poders màgics de la muralla, que en aquella època
era de fusta, aturaria l’enemic. Els perses van arribar, i el mateix
dia entraren a sang i fetge a la ciutat, agafant tot lo que trobaren
i fent esclaus els qui van quedar vius.
Per
sort, un altre grup va decidir una altra cosa. Agafaren lo
imprescindible, i es feren a la mar. Amb les naus van buscar recer, i
cercar el moment i el lloc propici. L’exèrcit persa estava
lluny del seu país, i necessitava els queviures que li portava
la seva flota. Els grecs van aplegar totes les naus, i en la badia de
Salamina van presentar batalla. Després d’un combat ferotge,
la flota persa va ser anorreada, les naus que no es van enfonsar, van
ser capturades. Sense els proveïments, l’exèrcit de terra
persa va haver de tornar ràpidament al seu país. La
fusta d’Atenes havia salvat Grècia ! I aquella civilització
encarava amb entusiasme l’entrada a la seva època d’or.
Tornant
d’aquesta antiga història, podem girar els ulls al paisatge
que tenim avui dia. Si mirem atentament, veurem els perses acostar-se . Van vestits de moltes maneres, i l’amenaça que
representen és molt gran. Hem vist també que els
pioners de les noves tecnologies, igual que els espartans, van
lluitar amb coratge i saviesa malgrat la superioritat dels enemics
contra els que combatien. Dintre del congost dominaven el terreny,
però no tenien prou marge de maniobra, i els enemics els
atacaren per l’esquena. Els perses van trencar les regles del joc,
perquè a la guerra tot s’hi val. D’aquestos pioners de la
societat de la comunicació i la tecnologia gairebé no
en queda cap.
La
nostra societat també ha buscat els seus oracles, els seus
gurus, i confiant en l’estat de les coses, han buscat la salvació
en el poder de les pedres per protegir-se dels enemics. Una actitud
passiva que també els pot portar al desastre. Els qui restaren
en la seguretat de la ciutat d’Atenes perderen la llibertat i les
seves propietats. En això, no som gaire diferents confiant en
l’especulació immobiliària i la fortalesa de l’euro.
Sobretot les pedres.
Evidentment
cal coratge per tirar endavant, i pensar que la victòria
s’aconsegueix lluitant fins al final. Potser caldrà deixar
enrera moltes coses, però també es guanyen moltes
altres, i sobretot, es conquereix la llibertat. Potser avui l’oracle
hauria dit : “Els totxos us salvaran” . Però no és
el totxo qui ho farà, sinó el material de què
està fet : el silici. Curiosament el mateix material del que
estan fets els semiconductors dels nostres ordinadors.
Espero
que la història de la batalla de Salamina esvaeixi els nostres
dubtes, ens esperoni cada dia, i puguem conèixer que la
fortuna somriu als valents. Així
sia.

Aquestos dies es fa la presentació de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana feta per l’Institut d’Estudis Catalans. S’hi incorporen paraules noves, que posant-les al diccionari sembla que tinguin validesa oficial. Com em fa notar un amic, sempre és millor fer servir aquelles paraules naturals de la llengua, davant d’altres opcions. I això va més enllà de modes temporals, o de paraules de moda, que amb el temps també decauen ràpidament. Però el meu propòsit d’avui es refereix a totes aquelles paraules oblidades en el temps. Aquelles que han perdut el significat que se li va donar al seu dia, i en aquest cas per qüestions polítiques i culturals.

Avui dia els estudis filològics esmenten de passada la influència de la llengua goda, del grup germànic, en el català. Tot i que la base llatina predomina evidentment, el fet que la població goda tinguès importància en el nostre naixement com a poble, incloent l’orígen del seu nom, fa estrany que no se’n parli gaire d’aquest punt de vista. Em sembla estrany que l’origen desconegut d’algunes paraules no sigui investigat prou en aquest àmbit gòtic. Parlem de fa mil anys, amb la gestació de Catalunya. I com a exemples, no em mouré del Baix Llobregat.
Són noms que encara pronunciem: Sant Boi, de Sant Baldiri, o Baldrich, oi? Més noms germànics: Castelldefels, alguns parlen de "castell de fidels"?, jo proposo "castell de la roca", en alemany "felds", tal com està situat. Tenim també el nom de Gavà, potser del germànic "gau" contrada, país, pagès? En català tenim una expressió: "és un gau!", per dir que una persona és un no-res, un murri. També tenim el castell d’Eramprunyà. Fent de Sherlock Holmes, puc deduir un Er-Der, que seria l’article, un Amt- que vol dir institució, cort, lloc oficial- i un Prunk que vol dir majestuós, cortesà, pompós? Aquelles pedres caigudes dalt d’una punta del Baix Llobregat, no van ser en aquells temps de glòria un castell altívol i senyorial durant molts segles? Només unes quantes paraules trobades en el Diccionari d’Alemany-Català de l’Enciclopèdia Catalana.
La meva pregunta s’adreça a molts estudiosos, què passa quan existeixen evidències i per què no s’expliquen a la gent? La ciència està lliure de prejudicis, i d’interessos?

Quan aquest cap de setmana es commemora el cinquantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma que posava en marxa les Comunitats Europees, els dubtes sobre el camí a seguir són molt importants. Podem saber si estem en una cruïlla, en un cul de sac o bé s’ha seguit abans un camí equivocat? Si estem en una cruïlla, tenim dos camins possibles. En un carreró sense sortida podem saltar la paret. I si el camí no era el que volíem, cal tornar al punt d’origen. 

Precisament se celebra el naixement d’aquesta construcció comunitària europea. Després de les guerres mundials, calia buscar noves vies per anar més enllà de les guerres, dels estats i dels seus interessos econòmics. El model de l’estat-nació no podia afrontar amb garanties els reptes de futur a nivell de tot el món. Aleshores, els fundadors van crear les comunitats sobre la base d’uns interessos econòmics comuns, que permetessin l’existència d’una ciutadania europea recolzada en un mínim comú denominador. Després d’aquestos anys, el bon plantejament de les comunitats ha estat controlat pels estats-nació. La resistència a perdre els seus privilegis ha conduït a la creació d’una Unió Europea, entesa com a suma d’estats, però sense una fussió. Per això, el Tractat per a la Constitució Europea està embarrancat en la sorra. I els temporals que s’acosten no afavoreixen la recuperació del vaixell.
Una de les opcions de la Unió Europea com a suma d’estats, atorga la primacia a l’Alemanya ja que és l’estat més gran. I actuaria com a centre generant cercles concèntrics desiguals al seu voltant. Això afecta de ple als països mediterranis, ja que els bàrbars del nord passarien a dominar els territoris del sud. Una altra metàfora possible és la de Teseu dins del laberint del Minotaure. Caldrà resseguir el fil d’Ariadna per trobar la sortida. Així, les Comunitats Europees haurien de sortir del laberint de la Unió Europea.
Si al seu dia es va comparar la situació de Grècia amb Roma, i s’ha fet l’equivalència amb Europa i els Estats Units, la via romana que proposava Remy passaria doncs pels Estats Units. Aleshores tindria sentit una construcció comunitària igualitària entre estats, i sobretot, sobre la base d’una ciutadania europea real, de representació directa parlamentària i presidencial.

Quan hom es troba que el camí que ha agafat és equivocat, i que no el porta on vol anar, ni va cap a un altre lloc que no és bo, ens parem, pensem, i si cal tornem al punt de sortida. O bé tornem al punt on sabem del cert que estàvem segurs. Així ens passa en els viatges, en les excursions. També a la nostra vida. I també això és el que ens està passant amb el concepte de Països Catalans. El concepte territorial s’ha sobreposat al concepte de poble, i ara caldrà desfer el camí que hem seguit, ja que ens trobem en un camí sense sortida.

Repassant el nom de Països Catalans, ens enrecordem de l’admirat Joan Fuster. Però quan parlava des del seu punt de vista, vulguem o no, des del País Valencià, es referia a un terme geogràfic. Però l’arrelament a la terra no ens ha de posar-la al davant de qualsevol cosa. I tampoc no podem limitar el concepte a aquest àmbit. Podem parlar d’Espanya com de Països Espanyols?, podem contraposar Espanya a Països Catalans com a dos territoris confrontats, i equiparables? La seva realitat, i el seu significat, no són semblants. La connotació per a Espanya té un matís territorial molt marcat, i Països Catalans n’incorpora d’altres. I els incorpora perquè nosaltres els hi donem un accent diferent.
La realitat del País Valencià, tant com del Principat, les Balears o Catalunya Nord, ha buscat adaptar un concepte territorial alié. Fer una suma de Províncies Espanyoles o Franceses no és el mateix que si seguim el patró lingüístic, ni el jurídic català! Per això, Josep Guia no va tenir més remei que fer un llibre titulat "Senzillament digueu-li Catalunya". Aquest concepte evidentment per força s’ha de referir al país dels catalans, i això es fonamenta en principis jurídics diferents als espanyols. Un cop derrotats els catalans per la guerra, el següent pas va ser anorrear els drets civils.
El Decret de Nova Planta ho va fer, perquè eren conscients que era un dels pilars del nostre poble. Per això, cal recuperar el dret civil. No la seva lletra, com fan els castellans, sinó el seu esperit. Això porta a la sobirania popular, que no és nacional, i porta si es vol o no, a un estat. Però aquest estat haurà de ser diferent constitucionalment del castellà o del francès. I encara la majoria no som conscients de lo que això significa. No podem reivindicar uns Països Catalans igual que altres reivindiquen Espanya. I com deia, Joan Fuster, el nom sí que fa la cosa, i per tant, no podem parlar de Països Catalans.

El programa de 30 Minuts que parlava sobre els embussos de trànsit a Barcelona i l’Àrea Metropolitana em va decebre molt. Més enllà de fer un retrat de la qüestió, des d’una perspectiva reduccionista i parcial. Aquest reportatge no va aportar res d’interessant ni gaire positiu. Només veure com tot es pot reduir a l’absurd, sense oferir altres punts de vista.

Un anàlisi global hauria donat veus diferents. Per què només surt en un costat el representant de la Fundació Racc, i el del PTOP, i per l’altra el representant de la PTP? És que només que es pot escollir entre rics i pobres? Només hi ha dues visions de la realitat, tot és blanc o negre? Com pot ser que el Racc digui la falsedat de què es gasta menys en el cotxe del que es recapta? Dic que és fals perquè no es compten els costos monetaris dels perjudicis a la salut, ni al medi ambient. Dic que és fals perquè mentre la xarxa de rodalies es cau a trossos, els president Zapatero i Montilla van anar aquesta setmana passada a la Seat de Martorell a firmar un conveni conforme l’estat subvencionaria la fàbrica, com si fos una empresa pública qualsevol? Per què no es diu que els embussos afecten a tota l’Àrea Metropolitna? No només per anar a Barcelona. Per què no es diu que no existeixen camins a peu o en bicicleta per anar i tornar de les poblacions de la zona, sinó que tothom ha de passar per una carretera o per un tren? Existeix realment una llibertat per triar, o és que les insfraestructures tenen un disseny molt deficient? Per què no es diu que l’ús de les noves tecnologies de la comunicació permetrien afavorir uns horaris flexibles i el teletreball?
Però és clar, tot això només afavoreix a uns quants, i deixa les coses sense solució per a la majoria de la gent. Em sap greu que TV3 s’hagi quedat embussada al mig del debat, i que la Plataforma per al Transport Públic s’hagi deixat manipular. Traslladar el debat a un enfrontament entre transport públic i privat
és posar en una dialèctica a l’espectador que obvia altres maneres més
modernes d’enfocar el debat com l’anàlisi global.

Avui dia, els entesos en les questions polítiques parlen d’estat-nació. És un concepte dual, per aclarir des del seu punt de vista que només una nació pot tenir estat. Però això tampoc no és veritat. La nació per definició ja comporta un estat, però l’estat és allò que anomenen administració. Agafem l’instrument per la seva representació institucional. I els ciutadans són sujectes de l’estat, que és l’objecte.

Els romans ja parlaven en les "Institucions" de Gai de que el poder es
fonamenta en la potestat i l’autoritat. I més enllà deia que s’exercia
amb el domini i l’imperi. El domini és el control de les coses, i
l’imperi el control de les persones. L’estat es fonamenta en el control del territori dintre de les seves fronteres, i es una questió territorial. Però l’imperi s’adreça al control de la gent, i és un concepte personal.
Tant dret té una nació a tenir un estat, com un poble. És a dir, en el sentit de dotar-se d’un òrgan d’administració propi. Que pot ser de naturalesa diferent. Com a exemple de poble que és un estat, podem posar els Estats Units d’Amèrica, que es defineixen ells mateixos com a "poble americà", i no per això deixen de tenir un "estat".

Tal com deiem en l’anterior article, es poden treure conseqüències del model polític català. Vist que el miratge de la reialesa ens obligava a considerar-nos una "nació", he de dir que els catalans no ho som pas. Almenys com la majoria de gent dóna a aquest nom el seu significat. Els catalans som poble. I aquesta és la base o fonaments sobre la qual hem de construir els nostres drets i llibertats. 

Quan parlem d’una cosa, els grecs ja deien que havíem de tenir en compte els quatre elements que la composaven. En el pla simbòlic parlaven de aigua, foc, terra i aire. De manera semblant, ens podem referir al poble. Respecte a l’aigua, podem parlar del dret de sang, que són els llaços familiars, que donen sentit a la gent, és a dir, que tenen uns gens en comú. Respecte al foc, podem parlar de l’acció, dels treballs i de les feines que compartim. Respecte de la terra, podem parlar del territori, del paisatge, de les cases, etc… Respecte de l’aire, podem parlar de la manera de veure el món, del seny i la rauxa, etc…
Però si tot això és comú a tots els pobles, en què es diferencia el concepte de poble del de nació. Es diferencia en que la base, o la manera en que predomina un element o altre és diferent. Per al poble, el més important és la gent. I per a una nació el més important és el territori. I això és evident pel nom mateix, poble vol dir conjunt de persones. I nació es refereix al territori on han nascut aquestes persones que conformen una nació. Per això els catalans som poble, abans que nació.
Un dels miratges que va encunyar Pujol va ser allò de "qui treballa i viu a Catalunya és català". Aquesta definició és falsa perquè només té dos components dels quatre necessaris. I també perquè predomina el concepte territorial sobre el de gent. Aquesta afirmació interessada en la defensa d’un poder territorial ha tingut les seves virtuts, però ara pesen més els seus defectes.
La denominació de Catalunya es refereix a "país dels catalans", i com a possessió dels catalans. Però no exclusiva. En canvi, la denominació d’Espanya, o Hispània, és un concepte geogràfic dins del qual "s’han d’encabir" els seus  "ciutadans". I és una afirmació exclusiva. Tothom està obligat a seguir una mateixa llei, una jerarquia i un ordre dintre de les seves fronteres.

En el camí ens trobem diferents cruïlles, i cal escollir quin és el bo. De vegades ens podem equivocar, i aleshores cal retornar al punt de sortida en el qual ens vam desviar. Per això cal veure quines coses ens han portat per un lloc diferent, i quina lliçó podem treure de tot plegat. Aquestes són algunes de les més destacades que he trobat.

La primera, és la confusió de les coses, no només per les paraules que ens diuen, sinó també pels desitjos que surten de nosaltres mateixos. Per exemple, Catalunya no ha tingut mai rei, sempre va ser comte de Barcelona, i aleshores, els monàrquics pateixen complex d’nferioritat perquè ells creuen que el rei és la màxima autoritat en la seva jerarquia. Però en el món català, no hem de tenir cap complex d’inferioritat. Ja que com a Principat de Catalunya, la màxima autoritat era Jesucrist. I per tant, el comte, com el president dels Estats Units, era l’oficial major. Amb això vull dir, que feia una feina, i per tant, la seva actuació estava sotmesa a limitacions com qualsevol altre. Per això, el comte no podia fer res sense el dret que li atorgaven els catalans. En les nostres Constitucions, les Corts feien "donació" al comte dels diners que s’havien pactat. D’aquesta premisa, se’n poden relligar altres per evitar el miratge de la reialesa.

En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d’esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses.

Quan vam sortir d’Egipte, no ho feiem pas per les privacions que teníem només. Malgrat la duresa de les condicions, encara teníem pa i menjar, i anàvem fent la viu-viu. Però enmig del desert ja costa més trobar aliment. Per què vam sortir? Com Sant Tomàs, havíem de posar a prova els fets i les paraules. Però la prova era tant des de fora com des de dins: com a catalans, per la nostra naturalesa rebuda i donada, no podíem deixar de tenir fe encara que fos minsa com un ble. "Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol" deia la lletra. I perquè som, hem de viure, i viure amb la mirada posada endavant.
Calia deixar enrera el món d’Egipte, i sortir altra vegada al camí de la Història. Si Déu, digueu-li com vulgueu o no, ens va fer així, seria per algun motiu. I per complir aquesta promesa hem de tirar endavant, malgrat tots els entrebancs i les febleses.

Després de fer-se pública l’enquesta de mobilitat diària del 2006 per l’AMT a la regió I de Barcelona es pot veure que les tendències sobre els mals hàbits de mobilitat s’accentuen. Amb un transport públic insuficient, amb l’exemple de Renfe, i malgrat l’augment de motos i bicicletes, el cotxe domina aquest camp. És més, els resultats reflexen la realitat que viu tothom cada dia. De totes maneres, la culpa no és només d’un mateix, sinó que les administracions tampoc fan la seva feina, ni ofereixen mitjans efectius de transport quan n’hi han i es poden fer servir a curt termini. Solucions hi ha, però els interessos que hi ha al seu darrera impedeixen la seva aplicació: per exemple, el cotxe compartit. Als Estats Units s’està desenvolupant l’empresa Flex i el Cotxe Comunitari, de manera sembla a Alemanya. Solucions de futur per ara mateix.

Open Car. Un nou pas. Una nova fita.
Quin és el futur de la indústria
de l’automòbil a l’Europa de l’Oest ?
Europa continuarà sent el més
gran productor de cotxes del món ?
Asia, i segurament Xina, estan canviant
les maneres de fer negocis a Europa?
Com els fabricants de cotxes i
components mantenen la qualitat i la innovació, rebaixant els
costos alhora?
El futur de la indústria de
l’automòbil a l’Oest d’Europa presenta un horitzó de
marges de benefici decreixents. Durant les dues darreres dècades
s’ha intentat mantenir el mateix nivell de beneficis incrementant els
aspectes quantitatius: com poden ser major producció de
vehicles, major volum de vendes, i mantenint la proporció de
vendes en el mercat propiàment europeu.
A més a més, es va fer
una política d’exportació als mercats exteriors
aprofitant uns costos equiparables i homogenis a tot el món.
Tant respecte al cost de les matèries primeres, com dels
costos de transport baixos.
Amb el canvi de segle, s’ha produït
també uns canvis importants a tot el món, i que ara
s’estan acostant a Europa. Per una banda, la saturació dels
mercats exteriors no ha garantit el manteniment de la proporció
de vendes durant aquestos anys. Els mercats exteriors han madurat, la
perspectiva d’increment de vendes s’ha invertit i ara és
decreixent . Perquè la competència és ferotge, i
els altres fabricants produeixen a costos més baixos, de
manera que la relació qualitat-preu no s’ha mantingut
favorable als europeus. Això ha fet que el mercat de turismes
de nivell mig, el gros de la demanda estigui en retrocés.
Només la segmentació del mercat a nivell global, i el
manteniment de la qualitat i les marques permeten mantenir una
fracció destacable en el conjunt. Però ara, el camp de
batalla s’està acostant ràpidament a Europa mateix. Les
exportacions ja no compensen les importacions cada dia més
grans que provenen d’Asia,. I malgrat el control de la distribució,
el setge de les companyies asiàtiques està fent forat
en la muralla. Els assaltants han aprés els mètodes
europeus, i s’estan aplicant en superar-los.
Davant d’això, tothom està
pensant quina estratègia desenvolupar. Per una banda,
intentant reduir els costos, així el trasllat de les fàbriques
a l’Europa de l’Est i zones perifèriques d’Europa continuarà
produint-se. Aquesta seria una opció defensiva en la mateixa
línia que es coneix avui dia. I per tant, fàcilment
copiable pels competidors. Podem millorar tambés els processos
de producció, i augmentar la productivitat i l’eficiència.
Però aquestes millores serien petites, perquè gairebé
està tot inventat. Continuar la segmentació per cobrir
àrees o espais determinats on una marca sigui dominant.
En general, hi ha possibilitats de
millora, però no de canviar la tendència final cap a la
saturació del mercat, i l’entrada en recessió. Perquè
el model de cotxe vigent durant un segle està arribant als
seus límits. Per això, proposo una metamorfosi. Es a
dir, el canvi de model del cotxe i la creació d’un altre.
Aprofitar les innovacions disponibles avui dia sobre informàtica
i navegació, incorporant l’ordinador al cotxe, amb el canvi
dels sistemes de propulsió que garanteixin uns costos de
transport estables. Sobre aquestos dos eixos, proposaria un nou cotxe
que anomenaria ?open car?.
L’open car seria un vehicle enfocat a
satisfer les demandes de transport individual de manera col.lectiva.
Es a dir, el model d’un cotxe, un conductor, quedaria substituït
per un cotxe, diversos conductors. A manera semblant als taxis de
Londres, i de l’ús que es fa de furgonetes amb viatgers.
De fet, cada persona podria establir
quin trajecte vol fer, el punt d’inici , el punt final, i agafar el
primer vehicle que coincideixi en el seu trajecte aprofitant les
tecnologies de la teleinformàtica. D’aquesta manera s’ocupen
les places lliures del vehicle, i es rendabilitza el viatge. Si
facilitem que el progrés tecnològic s’incorpori al
vehicle, augmentem el preu per unitat, però alhora, estem
reduint el cost individual de cada passatger. D’aquesta manera, el
nou model comportaria un canvi en les dimensions dels mercats, obrint
nous espais de desenvolupament. Passaríem d’un model lineal de
dues dimensions, a un altre de tres dimensions, on l’espai i el temps
conjuntament tenen més importància que per separat.

Sergi Turiella
Sant Boi de Llobregat, 22 d’abril del 2005

El comentari anterior em porta a més coses. Precisament s’ha inaugurat una exposició al Museu d’Història de Catalunya sobre la cacera de bruixes. Es podrà visitar fins al 27 de maig. Parla d’una època que va de finals del feudalisme fins al Renaixement Clàssic i el Barroc, quan la persecució va assolir la màxima intensitat. Això ha coincidit amb el llibre "Herba d’Enamorar" de la gallega Teresa Moure.

Tot això obeix a un replantejament del món que vivim avui dia. Però no cal oblidar que estem parlant del món nostre, occidental, i assistim no al "Final de la Història" que en diu Fukuyama, sinó a la fi del Renaixement Clàssic, recuperat fa ja uns cinc cents anys. Aquest replantejament afecta evidentment a la dona i a l’home, i existeix un canvi de paradigma. Tant els llibres anteriors com altres van en la línia de reivindicar coses que han estat amagades, com podria ser el paper de la dona. Tot això als "ulls" de la història, tal com l’entenem, a la "llum de la raó". I el fet que Descartes centri la novel.la de Moure, com a màxim exponent del racionalisme, és un simptoma evident de la revisió d’aquestes coses. Però cal ser curosos, una revisió de fa mil o cinc cents anys té una perspectiva diferent d’una visió de milers d’anys, com al llibre de "Les tres mares" d’Esther Borrell.
El canvi del paradigma clàssic és important, però cal establir primer quin és aquest paradigma, més enllà dels conceptes de "patriarcat" i "matriarcat". Cultural i socialment, el renaixement combat el món medieval que s’està ensorrant. Aquell món medieval que va representar un gran progrés i revolució per la decadència del món clàssic romà, mil anys abans. Un món medieval on Crist estava al costat de la Mare de Déu, no ho oblidem, un al costat de l’altre. I on la separació entre homes i dones no és tan evident com en el món del Renaixement.
Aquesta recuperació del classicisme imposarà el seu "ideal". És a dir,  una distinció entre "raó" i "sentiment", "seny"  i  "passió",  assignant cada concepte a un sexe: per als homes la raó, el seny, el sol, la vida fora de la casa; i per a les dones, el sentiment, la passió, la lluna, la vida dintre de casa. Tots dos àmbits separats, però amb plena sobirania de cada sexe en el seu camp, no ens enganyem. I la imposició d’aquest ideal comportava una divisió, on les persones que estaven al mig restaven marginades. Un d’aquestos fenòmens va ser la cacera de bruixes, que es va acabar quan precisament "l’ideal clàssic" es va imposar victoriòs. Avui dia assistim a un altre fenòmen alarmant, la violència familiar, sobretot destaca la violència domèstica envers les dones. I això passa perquè el món clàssic s’està ensorrant. Però no ens oblidem que aquesta violència s’extèn als més febles: nens, vells, homes inclosos. El canvi de paradigma és necessari, però és una qüestió dolorosa. Ser conscients d’aquest punt, tant des del punt de vista femení com masculí, és important per poder evitar al màxim el patiment de les persones. I també per donar esperança per a un futur millor.

Aquestos darrers mesos han arribat a les meves mans uns quants llibres molt interessants. Excepte un, la resta parlaven sobre la dona, o les protagonistes eren femenines. Com que sóc un home, així m’ha estat donat per la natura, he pogut prendre consciència de determinats punts de vista diferents dels meus. I no perquè no visqui aquesta diferència sinó perquè algunes coses han estat posades en evidència, i sobre la taula. I algunes valen la pena, i altres no.

Vaig començar amb la Maria Mercè Marçal, tal com ja he publicat no fa pas gaire en aquest bloc. Però de fet, la primera presa de consciència va ser fa molts anys a l’institut, quan a literatura catalana vam fer un treball sobre Salvador Espriu, i un altre sobre Mercè Rodoreda. El primer era "Narracions" de l’Espriu, amb el qual hi vaig conectar. El segon era "La Plaça del Diamant", amb la qual no m’hi vaig sentir gens atret. No perquè m’agradès o no, senzillament no "m’hi veia dins".
Com deia, amb la poesia de Maria Mercè Marçal, reprenc el fil del debat de la dona des del meu punt de vista. Aquest debat m’ha portat a llegir un llibre com "La bruixa de Portobello" de Paulo Coelho, on una dona és la protagonista de l’escriptor brasiler, com en altres llibres seus com "El dimoni i la senyoreta Pym", "Onze minuts". En aquestos casos la perspectiva és masculina, però no deixa de capbussar-se en el món femení.
Un llibre més diferent és "Les tres mares. Les Arrels Matriarcals dels Pobles Catalans" d’Esther Borrell, de Pagès Editors. Un llibre feminista escrit per una dona. He de confessar que té un valor important, però n’esperava més. L’autora fa una relació de les petjades religioses que ella vincula a la feminitat. La tesi que defensa sobre la preponderància de les arrels matriarcals en el poble català sembla que vol descobrir la sopa d’all. La comparança amb altres pobles de la península ibèrica es queda curta. A més a més, el seguit de fenòmens explicats sense gaire ordre, atabala una mica. Un discurs pot ser linial o circular, però hauria de tenir un cert ordre. I també una mica de criteri. L’esperit naïf es vol recolzar en un munt de dades, sense discriminar el temps o l’època. Aquesta visió militant és molt respectable, però amb la voluntat de canviar un paradigma, no n’hi ha prou. Cal llegir una mica de mitologia, esbrinar que Mircea Eliade no és George Duby, i veure com moltes coses cal contextualitzar-les, per omplir-les de significat.
Tot i així, conté elements valuosos i aportacions interessants, com la de les "tres mares". I hi estic d’acord que molts elements han quedat amagats per certs interessos. Però l”autora també caldria que tinguès en compte les possibles manipulacions i estafes històriques, com pot haver passat amb la troballa de la famosa "Dama d’Elx".