Els Ponts de Sant Boi - Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Entre Alfarràs i Almenar o Al Farah i Al Manar

Publicat el 3 de març de 2010

Avui 3 de març s’han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d’alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d’atacs massius en l’època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magrebines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d’amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.

L’associació AbdelKrim tenia la seu a la Via Laietana de Barcelona però més aviat comentaré els interessos polítics i comercials que se succeixen a la capital. I més concretament, dels preparatius per a les eleccions municipals dels propers dos anys. El fet que les enquestes prevegin la pèrdua de la ciutat per al PSC-PSOE ha portat als seus estrategs a plantejar mesures per a minimitzar les diferències. Per una banda, la creació de la nova Àrea Metropolitana amb la possibilitat d’un president que no sigui l’alcalde de Barcelona suposa un salvavides. Un altre salvavides que ha preparat aquest partit és la candidatura per als Jocs d’Hivern del dos mil vint-i-pico, quan potser ja no hi siguin. Però els moviments i viatges d’Hereu per preparar la candidatura per als cims nevats del Pirineu amaguen una maniobra de distracció profunda. No busca el fred dels Pirineus sinó la calor del desert, ja que abans d’anunciar els Jocs Olímpics se’n va anar de viatge al Marroc a parlar amb entitats polítiques i culturals d’aquell país, les quals tenen influència en les magrebines de Catalunya.
No cal dir que el paper d’aquestes entitats magrebines està ben representades per l’associació Ibn Batuta i el diputat Mohamed Chaib, seguint les conegudes tàctiques polítiques del clientelisme. La seva postura promarroquina enfront de la vaga de fam de la política saharauí Amminatú Haidar el va deixar ben retratat. Ja sabem que la llibertat d’uns quants jeu de vegades sobre la presó d’altres. Tampoc no entrarem a valorar els fets de Salt, ja que la realitat i els discursos oficials van per camins no sempre paral.lels, ni que evidentment, qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra: siguin catalans, espanyols, magrebins, d’on siguin…
Però si la política va lligada a la cultura, i a la religió, i on es debaten les questions de sexe i gènere, cal tenir en compte el paper de la dona, i allò que el feminisme va convertir en espai de llibertat, per altres, és un espai de control. I no parlo dels signes externs, ja que tothom hauria de reflexionar sobre els signes interns també. En fi, cadascú sabrà el que s’hi juga. Avui, 3 de març, dintre dels actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones del 8 de març, l’associació Al Farah ha organitzat un dinar intercultural a Can Massallera a Sant Boi. El nom d’aquesta associació vol dir l’Alegria, i aquest nom em recorda el d’Alfarràs a Lleida. També el d’Almenar, ben a prop, que en àrab vol dir la torre de guaita o vigilància. Us recomano que tasteu i mengeu els plats de l’associació Al Farah, ja que són molt bons i ben fets. Però també cal que estiguem amatents a allò que els polítics estan fent. Ja que caldria que saber quants membres de l’associació Al Farah no estan pas afiliades al PSC-PSOE de Sant Boi? Només cal recordar que durant la Guerra dels Tres Anys, el General Franco va portar els moros a combatre a Catalunya i la República Espanyola, i que ell mateix es va envoltar de la famosa Guàrdia Mora durant quaranta anys.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Flors per Madeira

Publicat el 21 de febrer de 2010

Un dels fenòmens més atractius de l’illa de Madeira són l’esclat de flors de la primavera. Amb uns colors vius que se sobreposen a un verd maragda, gràcies al clima temperat tot l’any i a les pluges suficients. Aquest hivern, tanmateix, les pluges s’han desbocat, i la seva terra ha patit nombroses esllavissades, amb grans danys per a la gent i les seves cases. Des del mes de desembre que ha estat plovent a bots i barrals intermitentment, però sense pausa. Igual que a Catalunya, però amb uns dies d’antel.lació, les borrasques del sud-oest escombraven l’illa, i enfilaven Gibraltar per després pujar fins aquí més desgastades. Els madeirencs no tenien un hivern així des de feia trenta anys.

Penseu que la primera impressió d’aquesta illa de l’Atlàntic, abans
d’arribar a les Canàries, és la d’una Andorra al mig de l’oceà. En pocs
quilòmetres quadrats es passa del nivell del mar als cims de més de mil metres, on arriba la neu, amb fondalades que s’enfilen cap al cel plenes d’una vegetació esponerosa gràcies als vents i les pluges. De la mateixa manera, les cases, els seus carrers i carreteres serpentegen, i els bancals i les feixes se sobreposen unes a les altres. Els seus habitants viuen de la seva posició geogràfica, ideal en la ruta d’Àfrica o la d’Amèrica, i del seu clima, que els permet tenir un turisme de gran nivell, una bona pesca, i una agricultura petita, però ufanosa. I Madeira és el centre miraculosament verd d’un arquipèlag, amb illes com Porto Santo, i d’altres que són illots deserts.
Tot i així, no són gaire rics, i el fenòmen de l’emigració ha escampat molta gent per tot el món. Els darrers anys, el govern autònom de Madeira va aprofitar els diners rebuts per la Unió Europea per millorar sobretot infraestructures viàries, a nivell d’autovies, carreteres i túnels per creuar les muntanyes. Això anava lligat de la mà d’un urbanisme expansiu, que ha posat moltes segones residències ens mans d’inversors. Després hi anava el comerç i el consum, deixant al darrera el suport a la pagesia i la pesca. Aquest desenvolupament excessiu no ha pogut suportar les pluges excepcionals d’aquest hivern, les quals ja han anat provocant força danys i desperfectes des del mes de desembre. Les esllavissades de terra i arbres afectaven a camins i regs dels pagesos, les famoses “levadas”, i l’aigua baixava per les rieres amb molta força fins que arribava al mar.
Malgrat tot, encara van poder celebrar els magnífics focs artificials de Cap d’Any, on l’amfiteatre natural que ofereixen els turons que envolten la capital, Funxal, multipliquen l’espectacle. Molts portuguesos del continent, britànics i alemanys es quedaven bocabadats davant l’esclat de llums, sorolls i les sirenes dels vaixells encorats al port per saludar l’Any Nou, acompanyats de les llums de Nadal que garlanden tota l’illa, mentre al seu país la neu glaçava els seus carrers.
Però així com les altres vegades, les parts més afectades pels temporals van ser el nord i el nordoest, el darrer ha escombrat el sud, on es troba la capital i gran part de la zona turística. Les parts baixes, i més antigues de la ciutat de Funxal a dreta i esquerra i el seu front marítim, han estat negades per l’aigua, el fang i les pedres. El desgast acumulat per la terra ha sobrepassat els seus límits, i aquesta combinació entre la vegetació i la pedra ha rodolat amb una força imparable. Les imatges de les rieres sobreeixint de mare, i dels túnels de les carreteres convertits en canals plens d’aigua, ens donen una idea del poder de la naturalesa, la qual recupera els cursos i les lleres edificats en excés. Ara mateix només podem ajudar a refer-se de les desgràcies, i esperar que torni a sortir l’Arc de Sant Martí. I si podeu, us recomano que hi aneu de vacances, on trobareu gent amable i cortés, uns preus assequibles i un país generós.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Crida a la Lectura Pública dels Drets i Constitucions de Catalunya

Publicat el 24 de gener de 2010

Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s’ha fet a missa de l’Antic Testament. Es tracta d’un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l’exili gràcies a la generositat de l’emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu. Però la tristesa s’ensenyoria davant d’un país desolat, i així estava també l’esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l’alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d’ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.

Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l’edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Violències als Carrers i a les Carreteres

Publicat el 24 de gener de 2010

Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l’any anterior sobre l’accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels “lobbies”.

Podem pensar que les estadístiques es poden veure de diferents punts de vista, però amb els morts és molt difícil jugar. Si cal felicitar al Servei Català per com exposen les dades de les carreteres, caldria demanar-los que fessin un balanç de tot Catalunya, incloent les dades dels sinistres als ajuntaments. S’ha avançat en l’homologació amb les policies locals, però encara queden llacunes. I cal que tinguem una visisó global. A primera vista, veurem que els carrers de la nostra ciutat s’han tornat més perillosos degut a certs conductors agressius que s’esplaien aquí, ja que no poden fer-ho a les carreteres.
Certament, crec que el director del Servei fa una bona defensa dels seus arguments. Per contra, la defensa que fa el director de la Fundació del RACC és clarament parcial, ja no es tracta només de millorar les infraestructures: com es pot millorar la carretera d’Arbúcies a Sant Hilari sense desfer les Guilleries?. Tampoc no poden parlar gaire alt els del RACC, on la modificació de la Ley de Transito aprovada a Madrid ha transmès als conductors el missatge de que “pagant” ja no et treuen els punts. Aquesta relaxació en les sancions de la llei, i en la sensació que no es castiguen als culpables dels accidents com abans. D’acord en això, si els accidents són involuntaris, però si provenen de conductes temeràries: drogues, alcohol, velocitat excessiva, estem davant d’una violència contra les altres persones. I això és homicidi involuntari, però homicidi. I no serà aquesta relaxació la responsable del repunt espectacular dels accidents i dels morts en accidents des de la reforma de la Ley en el mes de novembre, perquè sembla massa casualitat?
Pressionar per millorar les infraestructures viàries és correcte, però aleshores no estan dient que cal posar més multes per poder pagar a les empreses d’obres públiques, de manera que augmentem el dèficit i els impostos? No estan dient que malgrat que la crisi ha provocat una disminució en la circulació de vehicles, cal continuar subvencionant la compra de vehicles privats a càrrec dels pressupostos públics? Suggereixo que cal millorar la qualitat de la circulació dels vehicles, i això implicaria retirar immediatament de la circulació tots aquells cotxes que no tenen l’assegurança vigent després del mes de carència, i perseguir als propietaris que no tenen el cotxe en condicions de circular. Perquè som prou responsables d’allò que fem, i d’allò que deixem de fer, malgrat les limitacions de cada persona.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Els Mil Tombs de Sant Boi

Publicat el 23 de gener de 2010

El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l’any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d’aquí s’ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l’Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d’un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.

Què va passar? quin miracle es va esdevenir gràcies a una colla de gegants, una de grallers i els portants de Sant Antoni Abat a peu, per aplegar una gentada? Doncs que la gent es va trobar! L’organització de l’acte va ser senzilla, un escambell, un faristol i un equip de megafonia per fer els parlaments i la benedicció. El grup dels Pessebristes va recordar-nos oportunament que s’acabaven les celebracions de l’Any de Joan Amades, el folclorista que al segles moderns va fer un recull dels costums tradicionals catalans. Tot i que era molt pudorós respecte al tema de “naps i cols2, va fer una gran feina.

Després van sortir els Tres Tombs, que de fet, es van convertir en una cercavila. Malgrat que no hi havia cap carro ni animal de bast guarnit, la gent aprofitava el temps xerrant i saludant els uns als altres, mentres la canalla jugava i corria lliurement. El mossèn va fer la seva invocació a Sant Antoni Abat, i després la benedicció dels animals, en aquest cas, limitada a animals de companyia: on predominaven gossos, i alguns exemplars com ocells, ratolins o una fura. En fi, ja veiem que avui dia el nostre bestiari s’ha reduït força. Com que la volta dels Tres Tombs va ser més curta, alguns van arribar a deshora per beneir els animals, però el mossèn no va tenir cap recança per beneir els tocatardans, encara que alguna persona amb les presses va sortir una mica més remullada.

Durant unes hores, els santboians vam gaudir dels nostres carrers sense el soroll ni les preocupacions del tràfic de cotxes. Les millores urbanístiques fetes amb la realització dels plans per peatonalitzar els carrers s’han demostrat encertades. Tan encertades, que els veïns beneficiats ha obert els ulls, i s’han adonat de la importància per a la salut i la qualitat de vida té la reducció de la circulació de vehicles privats de pas. Ara reclamen que es posin més pilones per impedir el pas i l’aparcament de cotxes aliens al seu carrer. Hom ha dit que això era privatitzar la via pública, seguint l’escola de l’anàlisi economicista, tant fa que sigui capitalista com marxista, no trobeu, ja que de fet, qui ha privatitzat el carrer de les nostres ciutats, i els camps del nostre país ha estat precisament el cotxe.
Si hi pensem en com estem tant capgirats en la nostra manera de veure el món, que no ens adonem que precisament el cotxe privat ha estès el seu imperi sobre les persones, i el seu domini aclaparador sobre els carrers de qualsevol poble o ciutat. Un imperi que fa que per anar a buscar la compra a deu minuts caminant, o portar els nens al col.legi, calgui agafar el vehicle privat. Un domini que fa que el vuitanta per cent de l’espai urbà estigui ocupat per a l’aparcament i trànsit de vehicles, sense que els nens ni els avis puguin sortir amb seguretat al carrer.

Precisament, aquell diumenge de Sant Antoni Abat els santboians vam “VIURE” com cal als nostres carrers i places. I el sant va aconseguir vencer els dimonis que existeixen avui dia en forma de cotxe privat. En tot cas, sempre ens quedarà el desig que el proper any poguem fer una cercavila més completa, amb carros de tir, i animals de bast.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

La Nació contra el Poble

Publicat el 17 de gener de 2010

Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l’article sobre la “identité nationale” a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l’article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l’estat-nació i de l’enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l’estat-nació a l’Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la “identité nationale” a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc… i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, … El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s’explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l’àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l’associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d’anàlisi per treure l’entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S’estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s’assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d’un territori poden existir pobles diferents, i que la nació “escull” un d’aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc… que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l’alsacià, etc… normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s’assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'”identité nationale”, ja que només pot haver-hi “la nation”, i només es pot pertànyer a la “nation française”. Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la “nation”!. Ara el problema és que els mateixos francesos s’estan qüestionant la seva “identité”: després de vèncer els diferents pobles de l’estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D’aquí surten les expressions de “franc français”…
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l’estat-nació s’estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l’estat, ja que les persones que s’incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d’un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite “nacional”. Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s’adonen inconscientment que són un “poble”, i que aquesta idea és prou diferent de la “nació”.
La paraula “poble” ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi “nascut”. Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d’integració, senzillament vol dir que es reconeix la “seva” diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de “populus” que de “civitas”, com els nord-americans, que parlen d’ells mateixos com a “people” i no com a “nation”, malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l’esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d’Amèrica. Tot i que el segle XXI s’ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s’han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d’inseguretat ciutadana, són símptomes d’aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

“La Visió que els Ulls no obliden” de Joan Vinuesa Baliu

Publicat el 20 de desembre de 2009

A l’Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d’aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema “És quan és de nit que puc parlar ben alt…” , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat “La Visió que els Ulls no obliden”, títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.

De Joan Vinuesa podem dir que és més joglar que trobador, que pren els poemes i els hi dona un caire nou, una nova faceta, on escoltar i sentir el mateix vers d’una altra manera. Tant fa que siguin els seus propis poemes o no, antics o nous, els versos sempre els fa viure en el moment d’ara, ja que tot i sent un joglar modern, no deixa de banda la tradició de la nostra poesia, i la porta al dia amb aquesta música del folc nordamericà, que no deixa de ser per tant “popular” en el sentit de cançó del poble.
Podem destacar del disc, el poema de “La Font” del Francesc Pujols, que de l’estil maragallià, ens acosta al sentit imaginari d’en Verdaguer, que tant bé ha cantat el Roger Mas. Tant de trobar pla com de trobar clos ens fa el joglar, tal com feia el Celdoni Fonoll. De “Plegar Cargols” ens porta a “La Sabata”, d’en Palau i Fabra, que és tot un sabatot llençat al cap de les patums i capelletes, de tipus cultural, però també polític, amb un vers que diu: “Vaig donar el meu cor a una dona barata, i se m’està podrint a les mans…” que tots hem experimentat a la vida. D’aquí cap a “Com si morís”, doncs! Per fer-nos arribar “És quan dormo que hi veig clar” d’en Foix, com si fos una mena d’himne, amb un to reivindicatiu, i perquè no, carregat de sexualitat, ….
Per acabar, una cançó d’homenatge al seu pare, Andreu Vinuesa, cantada amb respecte i amor, el mateix que l’autor dels versos expressa per Barcelona. En Joan Vinuesa ja no sent el mateix per la ciutat, però sí pel seu pare, i així anomena aquest disc de maduresa “La visió que els ulls no obliden”. Tot un homenatge i un record de les meravelles que els ulls de cadascú ha pogut veure al llarg de la vida. Un disc vital i sincer, com un llum de Nadal enmig de la foscor de l’Hivern català.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Sis d’Octubre i la República d’Amadeu Hurtado

Publicat el 6 d'octubre de 2009

En aquest 75è aniversari de la proclamació de l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d’octubre del 1934, cal recordar la visió d’un dels protagonistes i testimoni d’aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l’advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l’Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l’any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d’Advocat. El tercer volum es titula “Història del meu Temps 1931-1936” i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d’un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d’aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.

Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l’Estat Espanyol.
El punt de vista d’Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d’aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s’aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d’aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d’un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d’avui dia, passats força anys, utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l’Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: “Pobles com Catalunya, d’una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l’esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials.” També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : “respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l’amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia”. No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Donem suport a la Independència de Castella-2016

Publicat el 3 d'octubre de 2009

Quan l’antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s’emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s’ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l’atorgament dels Jocs serà la cirerata d’un pastís després de dècades de “saudade” pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L’arribada de Lula amb els lemes de “Brasil a um paso de ser feliç!” no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se’n sortiran amb la càrrega dels Jogos.
De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s’ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s’han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Clau de Volta de l’Onze de Setembre

Publicat el 10 de setembre de 2009

La clau de volta de l’Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d’economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc … No es tracta d’abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d’estar al servei de l’Home, i no a l’inrevés. Mentres no ens deslliurem d’aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.

Aquest és el combat “sagrat”, la croada i la jihad, de la nostra gent. I si la base és la persona, passa per la conquesta dels Drets Civils. Aquestos drets civils no són drets de l’home entesos com a dret abstracte, sinó com a dret real. Per això, a la Diada es commemora el triomf de la llibertat, la qual no pot ser mediatitzada ni pot ser una figura retòrica en mans dels poderosos. Els catalans l’Onze de Setembre del 1714 van enterrar la llibertat sabent que algun dia la tornarien a retrobar, com així ho celebrem cada 8 de setembre amb les Mares de Déu Trobades. Enguany, el 2009 encara mantenim l’esperança de retrobar aquesta llibertat. Hi ha un acudit alemany que ensenya una gàbia buida del zoo amb la parala “la llibertat”. O com ja deia Salvador Espriu des de la Sinera o Arenys: “Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures…”.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’enveja per Mandela

Publicat el 5 de setembre de 2009

La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l’objectiu de la seva vida, i l’hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l’ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l’apartheid, i l’assoliment d’un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d’un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
Xhosa i Zulus, entre d’altres. Mandela, Luther King o Malcom X. Siguin del color que siguin, són guerrers que lluitaren fins al final per assolir els seus objectius. Alguns ho han vist en vida, altres en mort, però no va ser una lluita en va. Per a Mandela no seria fàcil mantenir el seu camí dins de la presó. I oblidar-se de que estava, precisament, en una presó. Tant era que estigués darrera o davant dels barrots de la cel.la, va mantenir i obrir una porta en el futur, que va permetre arribar a una entesa de pau per a tothom. Malgrat els companys morts en el camí, i potser gràcies al seu exemple i esperit, ell va mantenir el seu camí i va superar el dilema dels presoner. Qui és més lliure: qui està dintre o fora de la presó? Què empresona al presoner, i què empresona al carceller ?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Anant amb Compte pels Paisatges del Ter

Publicat el 1 de setembre de 2009

Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l’Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l’Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu. Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona.
Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s’han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.

A la web de Paisatges del Ter el recorregut està ben senyalitzat i temporitzat, i a la realitat s’hi adiu correctament. Però hi ha un parell de punts d’alta dificultat, si no s’està acostumat a trescar per la muntanya. No hi compto, per la seva incongruència, quan passada la Masia de l’Illa ens trobem que el GR segueix la vora del riu per un caminet ple d’ortigues, que dificulten el camí. Una cosa innecessària si es segueix el camí que passa per mig de la plantació d’un bosc, i que va a parar al mateix lloc. Però sí quan a partir d’allà es va a pujar al Serrat del Balcó, on amb un punt delicat de força desnivell s’ha procedit a fer un esglaó lateral poc consistent. En cas de pluja, existeix el perill d’una relliscada. Un altre punt no tant complicat, però que també requereix alguns equilibrismes quan cal remuntar el camí que passa vora la via del tren. D’allà fins a Borgonyà ja queda poc tros, per això.
La bellesa de la ruta queda alterada per les obres de desdoblament de la carretera fins a Ripoll. Són obres de molta envergadura, i deixaran unes cicatrius fondes en el territori, molt visibles abans des del Molí de l’Espona. L’arribada a Borgonyà revifa els ànims cansats, i una visita al poble i colònia industrial s’ho val. Tant per a les ombres tan agraïdes durant l’estiu com per a l’acolliment de la seva gent.
Respecte a la valoració global d’aquest tram del GR-210, crec que els seus valors naturals són molt alts, amb el bosc de ribera i la seva fauna i flora. Ha estat un bona idea, que cal treballar encara molt més. Pel que fa a nivell de bicicleta, caldria també fer millores en la senyalització i orientació del camí. I que caldria assenyalar el nivell de dificultat, si es vol obrir als turistes i fer una nova ruta a tenir en compte en el nostre país. Cal felicitar als autors de l’excel.lent web de Paisatges del Ter, però cal fer que les rutes reals siguin del mateix nivell, i això portarà més temps. Creiem que val la pena.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El llaç del riu Saar

Publicat el 30 d'agost de 2009

Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d’una manera endreçada i discreta, a l’alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l’estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d’Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea.
Diuen que el Saar és un dels lands pobres d’Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l’esperit d’aquest país de frontera.

Durant la campanya vam veure els cartells de la CDU, de l’esquerra de Die Linke amb la cara d’Oskar Lafontaine originari d’aquest land, “el lleó del Saar”, de l’SPD, dels Verds, i dels liberals dels FDP. Era curiosa la seu de l’FPD ja que estava situada en una botiga que feia cantonada i exhibia lemes que recordaven les publicitats de les empreses de dietètica i salut. Durant aquella setmana d’agost es parlava molt de la campanya de la CDU, on s’exhibien les sines generoses de la Cancellera alemanya Angela Merkel i de la candidata del Saar. El lema deia més o menys que “n’hi havia més per poder triar”, o que “en tenien per donar i vendre si calia”. Un missatge que apel.lava als sentiments maternals dels alemanys, perquè en temps de crisi sempre queda el recer dels pits de la mare. Segons sembla a les enquestes electorals, els alemanys es reservaran aquesta preferència per a les eleccions presidencials. A les regionals i municipals ha triomfat l’aposta per plantar cara amb les adversitats, si cal amb la dietètica i fent règim, per aprimar-se. No a l’estil dels Verds dels Gruenen, sinó dels liberals del FDP, que pregonen una Reform-Haus, o de rehabilitació. Les coalicions d’esquerra no seran fàcils d’aconseguir, i més aviat, es buscarà una aliança entre la CDU i els del FDP, ja de cara a les eleccions generals del setembre vinent. De moment, les coalicions per governar a partir del 2009 es decantaran en funció dels Verds, segons sembla. El president del land tindrà el cognom començat per M, i seran Maas o Mueller.
De fet, no deixa de ser normal per al riu Saar contemplar aquestos fenòmens, ja que el riu és famós pel meandre que dibuixa un llaç gairebé tancat a la zona de Metlach. Semblant al del riu Mosela. L’aigua seguirà el seu curs, i a la vora del Saar continuarà havent fàbriques d’acer, tèrmiques, camps i vinya, compartint el seu espai, com si d’un riu Llobregat en verd es tractés. A Metlach mateix trobarem la famosa ceràmica de Villeroy i Boch, a Volkslingen la Saarstahl d’acer, a Homburg la cerveseria Karlsberg, i a Saarbruecken la de la Bit. Encara hi ha molt potencial en aquesta zona d’Alemanya.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Car París de les Ideologies i Revolucions – III

Publicat el 30 d'agost de 2009

Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l’estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d’agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d’agost l’aprovació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l’altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L’antiga “Ciutat de la Llum” també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l’Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D’una bellesa elegant i serena a la qual s’han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L’excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s’han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d’espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d’un llac, que serveixen de recordatori d’allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l’aigua, com porta l’escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l’Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s’inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de “liberté, egalité, fraternité”, ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d’un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d’avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s’han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l’arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l’Etoile o l’Estrella. L’arc està dedicat a les victòries de l’exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s’exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc… esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l’aprovació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l’Alfons Quintà. En el segle XXI a l’Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d’un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l’Home Nou, que sempre serà un Nen.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Car París dels Museus – II

Publicat el 29 d'agost de 2009

En l’anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l’excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d’aquelles obres d’art aplegades durant l’apogeu de l’Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d’art catalanes magnífiques.

Una visita continuada permet gaudir de totes les obres d’art que acullen els museus de París: des de l’Edat Mitjana, amb el Museu de Cluny, fins al Museu d’Orsay i el de l’Orangerie, a l’Edat Moderna, passant per famós Museu del Louvre. Es poden reseguir les diferents èpoques culturals i artístiques històriques: des de la vella Sumer fins al París dels Impressionistes i la Belle Epoque.
Però la major part dels seus tresors no són francesos. Per exemple, al Museu de Cluny dedicat a l’Edat Mitjana, podem comprovar que en aquells segles la major part d’obres d’art són peces esmaltades procedents del Llemossí. Amb un blau intens molt característic. Respecte als tapissos, la gran majoria eren flamencs. També hi havia moltes peces del Llenguadoc i la Provença. Sense oblidar també obres d’art catalanes: l’excel.lent treball amb argent que es pot admirar en algunes vitrines d’aquest museu o el del Louvre, anyells, creus amb pedreria, etc… amb les quatre barres incloses! Algun retaule del gòtic català. Potser ens ho podrien tornar igual que ens faran donar les obres d’art del Museu de Lleida ?
A mida que el temps va passant, les millors bres d’art provenen de la Borgonya, i d’Orleans, cosa que fa palesa la veritat històrica que una societat en l’apogeu genera obres d’art que influeixen en els seus veïns, i que s’incorporen en les següents generacions, seguint les onades de la Història, com ja exposava el Mestre Deulofeu. La puixança de la França francesa es comença a notar a partir del Renaixement Clàssic. Aleshores l’esclat d’escultures i pintures que arriba fins a l’Impressionisme, i que fins a la primera meitat del segle XX domina les arts. Anotem la paradoxa de Gauguin, que fa obres d’art tahitianes, o del foll Van Gogh, que del fosc nord ens obre a la llum del sud. No oblidem tampoc que a les Avantguardes triomfen els artistes no francesos: Picasso, Dalí. Això sí, cal destacar el gran paper dels marxants francesos, que realment destacaven en la descoberta del talent, com Guillaume, molt ben explicat a l’Orangerie. De la gran quantitat de magnífics museus de París, jo diria que vaig trobar a faltar un museu, el de la França francesa.
Cal anar a París, però cal veure que els seus museus són un excel.lents contenidors d’obres d’art. L’exemple del Centre Pompidou és bastant clar. Un gran embalatge: en l’art de l’exhibició i seducció els francesos són uns mestres. No tant en altres camps. Són aquelles paradoxes de la vida, com que a París existeixi un museu de la “Vie Romantique” ! doncs el romanticisme i el museu són força antagònics i no lliguen gaire.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari