El bloc d'en Roc Fernàndez

M’han fet arribar unes fotos del 22 d’octubre de 1933 data en que es dona nom de carrer al meu besavi Emili Badiella Ribes. L’Ajuntament de Terrassa havia aprovat, el dia 19 d’octubre, posar-li el nom d’Emili Badiella a una façana cantonera del carrer Ample. El carrer Emili Badiella existeix encara a Terrassa però no es troba en l’emplaçament original a l’antic barri de Sant Pere.

Aquell dia també es va fer un Aplec d’orfeons homenatge a Emili Badiella amb 700 cantaires dirigits pel mestre Lluís Millet al teatre principal.

Emili Badiella i Ribas, Terrassa 1875-1929 va ser un industrial i polític terrassenc. Va néixer el dia 8 d’octubre del 1875 fill d’una família modesta i aviat va haver de treballar per ajudar al seu manteniment. Però durant la primera guerra mundial es va establir pel seu compte amb el seu propi taller que aviat esdevení una important fàbrica de la ciutat. Autodidacta des de jove, sempre va tenir un gran interès per la curltura i art que l dugué a ser amic personal del poeta Salvat-Papasseit o del pintor Torres-Garcia. Durant molts anys fou el president de l’Escola Choral, participant activament com a cantaire. També fou regidor de l’Ajuntament de Terrassa, per elecció popular l’any 1922, Ajuntament que va abolir la dictadura de Primo de Rivera.

A l’Empordà fondejat en una cala a l’estiu hi ha un llaüt de vela llatina de nom Tiramilles. No és un vaixell que cridi l’atenció ni per ràpid, ni perquè sigui modern. El tiramilles té un motoret diesel de sempre de 5CV, gasta poc i quan vas amb ell no vas ràpid, però et permet contemplar el meravellós paisatge de la costa des del mar. Gaudir del trajecte, fixar-te en els detalls, en els pins verds, en els difernts tons de l’aigua. Les lanxes modernes i de plàstic avancen ràpid al Tiramilles, però quan el Tiramilles arriba a una cala, les motores han d’ancorar lluny les roques vigilant no clavar l’eliç. En canvi, el Tiramilles avança segur fins a clavar la quilla a la sorra, la seva estructura i disseny està pensat per l’entorn de la Costa Brava.

Aquesta setmana el president Puigdemont justament ha fet servir l’expressió “tirar milles” per referir-se la suspensió del Tribunal Constitucional del Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat. Anirem tirant milles, va dir i he pensat justament el vell llaüt de fusta que va lent però segur, que permet gaudir del trajecte i preveure els entrebancs que sorgeixen en el camí. Que quan se li acaba el gasoil constitucional pot desplegar la vela llatina per arribar a port. Un llaüt que no és modern, ni potent, ni vistós però és pràctic i pot entrar a quasevol cala a atracar si es gira mala mar, i allà esperar que passi la tempesta per tornar a port. No cal pensar en si cal arribar a port en 18 hores on 12 hores, però sabent del cert que a port hi arribaràs potser més tard, però segur que hi arribes.

Si hagués de triar un vaixell per dur el procés a bon port, el Tiramilles segur que seria una bona  opció. No sé si el president va triar l’expressió perquè coneix el tiramilles, però de ben segur que l’estil i l’esperit del Tiramilles són la millor garatia per al procés.

L’article Felip González ha estat molt comentat sobretot per la part que compara el moviment sobiranista amb els totalitarismes dels anys 30 a Europa. En un país europeu normal, frivolitzar sobre el nazisme i el que va representar l’extermini premeditat de milions de persones per motius racials, seria considerada una relliscada tant monumental que el dirigent en qüestió tindria serioses dificultats. Aquí tot un ex-president ens pretén penjar l’etiqueta de nazis, en banyador i fumant-se un puro, a un moviment sobiranista que l’única pretensió que té és posar unes urnes perquè la gent voti i decideixi que vol ser.

Ara bé, aquesta desafortunada frase no és el més greu de l’article sinó el fet que un suposat demòcrata, que va contribuir a consolidar la democràcia a l’estat, ens tracti com a súbdits i menystingui, sigui quin sigui, el resultat de les eleccions del 27 de setembre. En aquest sentit González no només ens tracta de nazis  sinó i  més greu encara, ens tracta de súbdits, de gent que no tenim dret a opinar, ni a decidir. Ens nega la ciutadania i els drets que té qualsevol ciutadà.

Amb això, González és aplaudit per la dreta espanyola més rància. Fins i tot, l’Aznar del “vayase senyor González”, que no s’han entès en quasi res, alhora de tractar-nos com a súbdits es posen d’acord.

L’article de González és més que un article, és un certificat que la famosa tercera via que propugnen PSC, Catalunya Si que és pot o Unió és una autèntica fal·làcia. Quan en un país com Espanya, l’esquerra i la dreta en l’única cosa que es posen d’acord és en tractar-nos com a súbdits que es pot esperar d’una negociació? Amb els súbdits no és negocia, no es dialoga, simplement s’imposa i ells han d’acatar.

Farien bé alguns de rellegir l’article i adonar-se que si bé el camí de l’estat propi no està exempt de dificultats i alguna incertesa, l’única certesa que tenim és que si aquesta vegada no fem un pas per decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, l’Espanya de Gonzalez, Aznar i Pablo Iglesias té molt clar el nostre paper de súbdits. I en aquest cas ens tractaran com a súbdits rebels.

Torna el tripartit, aquest és un dels resultats d’aquestes eleccions municipals. Només cal repassar els pactes arreu del país, començant per Barcelona on Ada Colau ha estat investida alcaldessa sense cap contrapartida per part del PSC ni ERC, tot i la feble majoria d’11 regidors que va obtenir.

Si analitzem els resultats dels pactes en base a la població de Catalunya, ens trobem que un 70% de la població està governada al seu Ajuntament per governs monocolors o altres pactes, un 26% de la població per governs tripartits d’ERC, Podemos, ICV i CUP, un 3% per pactes entre PSC i CiU i un 1% per pactes entre ERC i CiU. Curiosament aquesta fórmula havia de ser la prioritària i l’acordada per fer les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

El tripartit, com ho va ser en el seu dia l’any 2007 amb la investidura de Montilla, és el cavall de troia del procés d’independència. Només cal veure la tebior amb que els dits nous moviments radicals s’acosten al sobiranisme. Tots ells es proposen com a regeneradors de la democràcia, i partidaris de la democràcia directa de les assemblees i de les noves formes de participació. Es pot decidir tot, el color de les papereres, si tenim moneda municipal, el model  turístic… ara bé, si Catalunya ha de seguir formant d’Espanya això no és un tema de debat i tant Colau com el mateix procés constituent en fugen com gats escaldats.

I actuar, actuen igual que el tripartit, amb la pretesa superioritat moral, aquells que diuen que no volen moqueta a la plaça Sant Jaume perquè val diners, però es passen mitja setmana muntant pantalles de plasma i megafonia a tot drap. Actuant amb la demagògia de fer com a primera actuació l’aturar un desnonament que ja estava aturat i capitalitzant, immoralment, el sofriment dels desvalguts. Això al principi funcionarà, però com el tripartit, descobriran que no hi ha màquines de fer bitllets amagades, que per repartir cal produir i que tant important és qui va a ser desnonat com el que paga cada mes la hipoteca. I un govern sobretot ha de vetllar per fer fàcil la vida als que aixequen la persiana cada dia per poder ajudar als que no la poden aixecar.

En aquest joc, ERC sembla que hi ha tornat a caure de quatre grapes. Li torna a pesar més la E que la C. Diuen que tenen dret a liderar el procés, i tenen raó, sempre que per voler-lo liderar no te’l carreguis. Perquè d’oportunitats com la que tenim davant passen un cop cada 300 anys.

Aquest cap de setmana la delegació d’Òmnium del Vallès Nord-Cingles de Bertí va dur a terme la realització d’un mural homenatge a Eugeni Xammar a Sant Feliu de Codines.  L’acció es va fer a través d’un mural pictòric fet pels artistes Pere Piquer i Carles Azcón [web] en el que al llarg dels tres dies que va durar s’hi va poder anar apropant i participant qualsevol persona. De fet no ha estat una acció sinó una activitat de 3 dies en que la gent ha pogut participar i conèixer i informar-se sobre la figura d’aquest periodista de la nostra comarca.  Xammar encara és un personatge desconegut per al gran públic; forma part d’aquell conjunt de grans homes enterrats encara per la llosa del franquisme. Però Xammar és, a més d’un gran periodista, el referent de la nostra diplomàcia i una estructura d’estat absolutament necessària si volem ser actors en el concert de les nacions.

De fet el Govern de la Generalitat disposa del programa Eugeni Xammar que és el responsable de coordinar i impulsar la relació amb els mitjans internacionals i que tant s’ha notat en els darrers mesos i anys. Tot i els esforços de l’Estat per silenciar el cas català, la veritat és que Catalunya és més present que mai als mitjans globals i internacionals. I això, és en part, gràcies a l’ambició col·lectiva que Xammar ens va ensenyar.

Per tant l’esperit de Xammar és ben viu, el que potser falta és donar a conèixer aquesta figura entre la gent. Per això l’acció d’Òmnium té una especial rellevància, en un país de mitgeres i parets fer-ne servir una per reivindicar a través de l’art a figures poc conegudes pel gran públic però cabdals per a la nostra història i per al nostre futur és una gran idea.

Fa dies que sentim enquestes i projeccions que auguren la irrupció de “noves” forces polítiques en el proper cicle electoral. Algunes d’aquestes forces polítiques venen esperonades per grups mediàtics que les cataloguen com a “nova política”. Estic parlant especialment de Ciutadans i Podemos, que són la mateixa fórmula a dreta i esquerra.

El curiós d’aquestes dues forces polítiques és que les dues neixen a força de plató televisiu, d’hores d’una presència desmesurada per sobre de qualsevol quota de pantalla raonable en base a la seva representativitat i una capacitat de fer arribar al missatge fora de l’abast de qualsevol partit dels dits de la “vella política”. Es tracta de la platocràcia, la democràcia i el partit construït a còpia de plató i d’una presència mediàtica constant i embafant.

Que la platocràcia té resultats sobre la intenció de vot i que tindrà un resultat electoral en forma d’escons i vots és evident. El que poso en dubte és que aquesta platocràcia representi una “nova política” entesa com una millora dels mecanismes de gestió i control de l’exercici del servei públic. Tampoc crec que representi una major transparència, sobretot, quan ni tant sols sabem què, ni qui porta a que el Pablo Iglesias o l’Albert Rivera de torn es passin tantes hores en les prime time de determinades cadenes. Molts dels seus possibles votants s’haurien de preguntar qui hi ha al darrera d’aquesta estratègia, per quins motius i interessos per no dur-se a desengany. El que la lògic em porta a pensar és que aquell que pretén trencar un statu quo de debò ho té força magre per tenir accés a tots els platós.

Des del meu punt de vista, la substitució de la democràcia per la platocràcia amb la seva alta dosi de populisme, la recuperació del discurs frontista (i en alguns casos de l’odi de classe) no ens farà millors. Lemes com el que fa servir Podemos  “Su odio nuestra sonrisa” no inciten a un debat democràtic, de contrast de les idees i dels projectes. No incentiven una superació de l’actual model i sistema de partits per l’aprofundiment democràtic i una major participació i transparència, sinó que recuperen el pitjor estil de la política dels anys 30 del S.XX de nefastes conseqüències. La nova política no pot ser el confondre l’adversari polític en un enemic.

Un altre element comú de la platocràcia és l’animadversió als sentiments identitaris, sempre i quan no siguin l’espanyol, és clar. Ciutadans neix de la confrontació lingüística amb el català i amb l’increment del sobiranisme i Podemos recupera la vella idea que el sentiment identitari és petit burgès. Per Podemos l’important és la persona i la lluita de classes però feta en castellà i de matriu espanyola. Ser espanyol, no és ser identitari és normal, lo altre és un invent, per això es diuen Podemos  i són molt anti casta fins que és l’hora de tocar estructures bàsiques del centralisme espanyol com Aena.

No deixa de ser curiós que aquesta “nova política”, que impregna tots els platós de TV tingui com a nexe en comú l’animadversió als sentiments identiraris, potser per això els que els fan sortir a la TV els hi interessa tant passar de la democràcia a la platocràcia.

Aquesta setmana hem assistit al circo mediàtic que ens ha muntat l’Alcalde per fer la darrera fase

de serial de la seva estripada de carnet del PSC. Una estripada anunciada i explotada al màxim al llarg dels anys.

Revestit per quatre indocumentats com a heroi nacional, ell que va ser qui va fer entrar el quadre del Rei d’Espanya i la bandera espanyola a la Sala de Plens, ell que va posar tots els impediments per fer la consulta del 28 de febrer de 2010 a Sant Feliu, ell que va posar totes les traves possibles a la instal·lació d’una estelada al municipi i que vam acabar havent-la de posar a fora, resulta que ara, ha vist la llum.

Però per més que se’ns disfressi d’heroi, un trànsfuga és un trànsfuga. Com diu la definició de la Wikipedia: Trànsfuga^[1] és una denominació atribuïda en política a aquells representants que, elegits en les llistes d’un partit, no abandona el càrrec després de separar-se del partit que el presentà com a candidat.

I això és exactament el que és el nostre Alcalde a dia d’avui. No està d’acord amb la línia del PSC, ho celebrem, jo tampoc i fa més anys que ell. No està d’acord amb el que diu l’Iceta, ostres quin descobriment!, jo tampoc i ja has trigat en adornar-te’n. Ara bé si no estàs d’acord amb el que diu el partit i els seus dirigents és molt fàcil, plegues, renuncies a l’acta i si vols el 2015 et presentes com el que vulguis.

La resta, és enganyar als votants que van fer confiança a una llista i un projecte que era el del PSC. Aprofitar-se que el PSC, ja no sigui aquell partit fort amb capacitat entre d’altres, de reestablir l’odre a Sant Feliu i quadrar la seva llista a Sant Feliu, encara és més greu i més oportunista.

Entenc perfectament el desencís del Sr.Pladevall amb el discurs nacional del PSC, celebro que finalment “hagi vist la llum”, però que no ho utilitzi com a pretext per buscar una sortida personal. EL procés està per damunt de les persones i al final un trànsfuga és un trànsfuga.

De fa uns mesos al Sant Feliu hi ha força preocupació per l’accidentalitat a la C-59 així com per la creixent inseguretat per circular, sobretot a peu, pel poble. De fa anys els ciutadans de Sant Feliu sufraguem un cos de policia, un del serveis més cars atenent el pressupost municipal, que resulta incapaç de posar ordre al poble. Cotxes damunt les voreres a les principals vies, sense ni respectar el metre mínim que exigeix la Llei d’accessibilitat, descontrol de les zones blaves d’aparcament, arbitrarietat en el compliment de la normativa de circulació, senyalització vertical mal posada (com el perillós semàfor intel·ligent de la cruïlla).

Però tota aquesta situació no és pas culpa de la policia, que és un cos que es està lligat de mans i peus per l’Alcalde a qui com va dir al darrer debat a Ona Codinenca “no li molesta que la gent aparqui sobre la vorera” com fa ell.

El problema és que aquest tipus de política populista “de deixar fer el que a un li rota” té conseqüències. Però perquè explico tot això per parlar de la C-59?. Molt fàcil, resulta que al darrer Ple el grup del PSC que governa va presentar una moció per demanar augmentar la seguretat a la C-59.

La primera sorpresa és que a la moció demana al Director General de Carreteres que s’instal·li un radar fix a la C-59 quan és competència de la Direcció general de trànsit. A priori pot semblar un desconeixement profund de les competències de cadascú. Però cal gratar una mica. Des de CiU, encapçalats pel nostre cap de llista Joan Fontserè, si hem anat a veure el director general de trànsit per estudiar la possibilitat de posar un radar fix i algunes mesures més per millorar la seguretat de la via. Perquè no ho ha fet l’Alcalde? Perquè fa una moció i ni truca en un tema com aquest?.  L’explicació és que quan tens un Pla de seguretat viària fet el 2006, revisat el 2009 i pendent d’executar des d’aleshores i que no s’ha fet RES del que s’hi platejava (entre altres coses el tema de la pacificació del centre), un no pot anar amb gaires exigències trànsit perquè et diran que facis el que tens pendent.

La segona sorpresa, és que el punt on es demana el radar pertany al terme municipal de Caldes. Potser pel gran públic no és conegut, però la el mal veïnatge de l’Alcalde de Sant Feliu i la seves males formes amb moltes institucions no ajuden precisament en temes com aquests. Sobretot si enlloc de mirar d’acordar conjuntament solucions l’únic que pretens és tirar pel dret sense comptar amb el petit detall que no és el teu terme municipal.

En definitiva que com sempre aprofita un tema tràgic com els accidents a la C-59 per fer populisme tronat intentant liquidar-s’ho amb una moció adreçada a qui no toca i sobre un lloc que no li correspon.  Curiosament, on si li toca, que és l’entrada al saulons, on també hi ha accidents aquí ha estat incapaç de fer una proposta que eviti creuar la carretera al cotxes que baixen dels Saulons direcció Barcelona.

Sr. Alcalde, no ens prengui el pèl amb declaracions d’intencions i “charlotades” de les seves i treballi per trobar solucions.

Dimarts va tenir lloc al Centre Cívic “La Fonteta” una trobada entre comerciants i empresaris del poble i el Conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, Felip Puig acompanyat pel Cap de llista de CiU, Joan Fontseré.

L’acte organitzat per part de l’Agrupació local de Convergència i Unió de Sant Feliu van assistir 45 comerciants i empresaris i es van abordar diferents temes: horaris comercials, competència deslleial, la necessitat de disposar d’un model de centre amable que faciliti l’accés del comerç, la reordenació del centre i del trànsit.

També es va parlar del procés de la consulta per dotar-nos d’eines que ens permetin afrontar millor els problemes del país: hisenda pròpia (administrar els nostres recursos en funció de la nostra estructura econòmica i del teixit comercial i empresarial), gestió de les infrastructures necessàries (per exemple la variant de Sant Feliu).

Des del meu punt de vista la trobada va servir per constatar, un cop més, la manca de projecte de poble del govern municipal socialista. Un exemple que va sortir a la trobada va ser la reclamació de variant de Sant Feliu. Quan hi havia diners no es volia (només cal recordar l’Alcalde actual plantant creus quan es va fer el tercer carril) i ara que es vol no hi ha diners. Però a més, no només cal exigir la variant i tenir-ho clar, cal preparar-s’hi. I que estem fent per preparar-nos per la variant? La resposta és res.

També va sobtar l’absoluta manca d’acció per part de l’Ajuntament pel que fa al comerç de proximitat. Ja sabem que tenim el regidor de comerç avocat a “l’alta política” i per qui a política municipal actua només com a trampolí. Una bona mostra, l’absència reiterada a plens i Juntes de Govern es veu que ho té tot fet!. Però és palpable la manca d’una estratègia pel comerç del poble: peatonalització del centre comercial, fer parking conjunt a Can Comas per facilitar l’accés al comerç, pacificar el trànsit i ordenar-lo, assessorar des de l’Ajuntament a nous establiments i als existents, formació, campanyes de fidelització i de valoraització del producte de proximiltat, promoció del poble en base a atractius turístics properes: Sant Miquel del Fai o els Cingles… es poden fer tantes coses que actuar com si estigués tot fet és de jutgat de guàrdia.

Sobta veure aquests dies molta gent atabalada, inclús alguns nostrats independentistes, amb l’abdicació del Rei i l’entronització del nou monarca, Felip VI.

Alguns oportunistes, com l’Alcalde Sant Feliu aprofiten el moment per fer-se la foto despenjant el retrat de la sala de plens que ell mateix va fer posar per donar carnassa al poble.  Una mostra més de la manca de principis, escrúpols i conviccions que es posa de manifest quan apareix un tema “de moda”.  Ara és popular parlar del Rei i fer-ne un tema de debat, encara que siguis independentista o republicà, es veu.

Fins i tot podem escoltar bajanades de l’estil de Felipe Gonzalez o Rubalcaba dient que són republicans però que votaran al nou Rei i arrossegant al PSOE i la sucursal catalana a trair, de nou, els seus principis fundacionals.

Per l’altra banda, sorprèn veure alguns independentistes onejat ilusament la bandera espanyola republicana. Desmemoriats que obliden que la proclamació de la república espanyola va ser el final de la república catalana i l’empresonament de tot el govern de la Generalitat. Ja diuen que l’home és el l’únic animal que s’entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, però per això hi ha llibres d’història, per no repetir els errors.

Als catalans no se’ns hi ha perdut res en tot aquest debat. Tant si és monarquia com si és república, si és espanyola entesa com l’entenen el PSOE i el PP tenim tots els números per seguir igual o pitjor. De fet, cal adonar-se que aquest canvi de Rei no és més que un pas endavant per preservar l’status quo actual. No tant la monarquia com a institució, sinó la distribució de poder de les institucions de l’Estat entre el PP i PSOE: Tribunal Constitucional, Consejo General del Poder Judicial, Consell d’Estat, alt funcionariat… El canvi és un canvi perquè tot segueixi igual.

És un canvi que es produeix a partir de veure que el sistema polític que ha governant Espanya els darrers trenta anys: PPSOE, està en declivi i potser més endavant serà més difícil fer-lo. Per tant, nosaltres a la nostra. Tenim un objectiu i un propòsit que és fer una consulta el 9 de novembre i que el poble decideixi. Un objectiu i un propòsit que l’Espanya del PPSOE de sempre  té com a objectiu evitar perquè té al·lèrgia a la democràcia. Com té al·lèrgia a posar a votació si es vol que Espanya sigui república o monarquia. Nosaltres a la nostra i que no ens distreguin del nostre objectiu que és construir per nosaltres mateixos el nostre futur, una opció que ni una monarquia ni una república espanyola ens donaran mai.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual a NacióGranollers.cat 

El passat ple municipal de l?Ajuntament es va presentar una qüestió important per Sant Feliu. Una proposta que té l’objectiu de trobar solucions a la mobilitat del centre i que ja contemplàvem en el programa electoral de CiU, una proposta la nostra que segueix vigent, i que venia motivada per un anàlisi previ i acurat que cada dia es troba més a faltar.

Així doncs, i malgrat la mancança de projecte del poble, volíem felicitar a l?Alcalde perquè era un bon pas endavant, però no va poder ser. No va poder ser perquè malgrat que l’objectiu és correcte, la manera com assolir- lo no ho és. En política no tot s’hi val i es va presentar un expedient mancat de rigorositat que els nostres ciutadans i els comerciants de Sant Feliu es mereixen.

Després de la caòtica situació que s?ha generat amb el trànsit al poble provocada per la deixadesa municipal, ara finalment s?han adonat de la necessitat de disposar d?una zona d?aparcament a peu pla al centre del poble, Can Comas, que faciliti l?accés al comerç del nostre municipi però no es pot fer d?aquesta manera pels següents motius:

1. L?edifici té una qualificació apte per uns usos que no inclou l?aparcament públic. Cal demanar aquest canvi a la Comissió d?Urbanisme, i presentar el projecte pertinent. I no s?ha demanat.
2. L?espai, per a ús públic i aparcament, necessita un mínim d?adequació. No hi ha cap estudi/projecte tècnic, ni la partida pressupostària per pagar l?adequació.
3. Al ser un bé immoble, al fer-ne un lloguer (pagament per compensació) es genera una facturació amb l?IVA corresponent i no hi ha la reserva pressupostària. (Fa molts mesos que se?n parla, i entremig es vàren aprovar els pressupostos sense incloure aquesta partida tampoc).
4. En el conveni s?obre la possibilitat a utilitzar altres espais, que no estiguin ocupats per la propietat, però també s?indica que la mateixa voldrà cobrar-ne aquest ús, valor que no es detalla si es el mateix…0,7?/m2, ni com es pagarà.
5. Es tracta d?un conveni a 6 anys, on la propietat es reserva el dret d?actualitzar els comptes el darrer mes del 6è any en el cas que no s?hagi avançat amb el Peri CentreSud.
6. Per últim el conveni té l?informe DESFAVORABLE de la Secretaria-Interventora més que justificat.

En el mateix Ple, vàrem demanar retirar el punt i treballar abans la proposta, i ens vàrem oferir per col·laborar-hi, però es va votar amb 9 vots a favor del Grup del PSC-PM (el Regidor de Comerç, Sr Arnau Ramírez, no va assistir a un Ple on es debatia un punt prou important pels comerciants…) . El senyor Alcalde va fer servir la majoria absoluta per fer un nou nyap al poble, una  aprovació que sense tots aquests requisits bàsics (projecte, autorització i pressupost) és una greu irresponsabilitat i ens situa de nou ?si és que n?hem sortit mai- a la República bananera de Pere Pladevall.

Ahir vaig assistir a la Jornada “Digital Diplomacy: Fostering a collaborative engagement” que organitzava Diplocat [web]. Va ser una de les primeres jornades que veig que s’organitzen al país en un tema que fora de les fronteres està agafant força. Es tracta de veurecom influiexen i com pots utilitzar els mitjans socials com a eina “per fer país” al món.

Us acompanyo algunes de les principals idees que vaig trobar més interessants dels diferents ponents:

Els mitjans socials no poden substituir la diplomàcia tradicional, ni compensar les males polítiques. Són una eina, no un objectiu en sí mateix.

Ara bé tenir una presència a la web i en xarxes socials (bàsicament twitter) és imprescindible i és una eina clau per a recollir intel.ligència de fonts obertes. ELs objectius d’aquesta presència han de ser:

1.- Escoltar. (Intel.ligència en fonts obertes).

2.- Comunicar-se. Difondre i donar a conèixer el país en sentit ample.

3.- Relacionar-se (engagement). Fer xarxa i comunitat

Les plataformes socials són fonamentals, et permeten reaccionar immediatament a, per exemple, articles hostils o poc acurats. També et permeten fer un bypass als mitjans de comunicació tradicionals, pots enviar directament el teu missatge, sense dependre dels periodistes.

Els mitjans de comunicació social han forçat els líders mundials a observar i escoltar.

El Twitter és una manera de que un país tingui més influència del que correspon al seu pes. Permet augmentar la visibilitat de les petites nacions, jugar a la mateixa lliga que els grans. Alguns grans exemples inclouen Noruega i Suècia, petits països que han guanyat visibilitat gràcies a Twitter.

Pel que fa a aquesta xarxa social aquestes són les xifres actuals:

* 77% dels governs són presents a Twitter.

* 137 caps d’estat i govern són a Twitter.

* 47 ministres d’exteriors tenen un compte personal a Twitter.

Les eines socials li donen una “cara humana” a les relacions internacionals. També permet als ciutadans posar-se en contacte directament amb els líders mundials. Potser no responguin, però hi ha la possibilitat de posar-s’hi en contacte i de seguir-los.

Per als líders, és tracta d’interactuar i de dirigir les converses, no solament d’emetre informació. Poden mobilitzar la gent al voltant d’idees i conceptes, i és el primer cop a la història que això és possible a escala mundial.

Un exmple d’això és l’evolució de la presència de líders a les xarxes socials. El 2007 solament 5 líders eren a Twitter (inclosos USA i Mèxic), el 2008 11 més, el 2009 86, el 2010 100, el 2011 112 més.

Pel que fa a quins són els líders mundials més actius a Twitter: Venezuela té una mitjana de 41,9 tweets al dia, és el primer del ranking. 

Pel que fa al percentatge de tweets enviats com a resposta, el més elevat és el del primer ministre d’Uganda. Respon al 96% de missatges rebuts. El ministre d’afers exteriors suec també té un percentatge alt (86%). 

Què ens ensenya tot plegat? Líders, ONGs, organitzacions … fan servir Twitter per diferents motius. És una manera d’informar i educar. També poden interactuar, i connectar amb les audiències. També (sovint oblidat), poden mobilitzar les comunitats, i això ho fan informant, educant, connectant.

L’accés a converses marca l’actual era, en contrast amb l’accés a informació. Els ciutadans poden forçar els polítics a respondre en 140 caràcter o menys, quelcom que tradicionalment és difícil. Hi ha grans oportunitats per als dos costats (públic i polítics).

La transparència és un altre avantatge. El públic ha perdut la confiança en els polítics, i això ha provocat una encara més gran necessitat de transparència i obertura.

Fa uns dies els comerciants de Sant Feliu han rebut una carta del “desaparegut” regidor de comerç, Arnau Ramírez [Bloc]explicant que han tingut una idea. Sí, una per fi. Es tracta d’adequar CAN COMAS com aparcament municipal. Recuperat de l’estupefacció que em provoca recordar com a les municipals, ell i l’Alcalde Pere Pladevall criticaven la nostra proposta de fer un aparcament a CAN COMAS (podeu veure-ho en el debat de les municipals), llegeixo, que ara ho proposen ells, però més tard, més car i com és marca de la casa de manera improvisada. 

L’actual equip de Govern el 2011 rebutjava el nostre projecte de reforma i peatonalització del centre per adequar-lo als temps, al comerç i a les persones. Un projecte que pretenia recuperar el poble per les persones i dinamitzar-ne el comerç i l’economia. La proposta que fan ells ara només pot ser fruit de la desesperació de veure com tenen el poble, brut, lleig desordenat i caòtic i les conseqüències d’aquesta mala gestió, en un mes han hagut de tancar 6 comerços. La seva política clientelar ha dut a una permissivitat extrema amb les normes bàsiques de convivència i de circulació i tenim un poble i sobretot un centre del poble per als cotxes i no per a les persones.

Només aquesta constatació els ha dut a improvisar de nou una solució a mitges, que és recuperar CAN COMAS, que tant havien criticat com a aparcament. Cap problema!. Celebrem el canvi d’idea, els regalem la proposta i oblidem les seves pocs fonamentades crítiques que ens van fer.  Ara només demanem que per un cop pensin les coses i les facin bé.

CAN COMAS és un espai centre del poble que permet un cabuda de 72 places, no pas de 30 i pico com estan mirant de fer a corre cuita. La proposta que fèiem permetia l’accés al centre a peu pla, però també convertia l’edifici en un viver d’empreses i un espai de formació per afavorir els nostres joves que no hagin de marxar del poble per treballar. Era un projecte integral i no un nyap per sortir del pas.

CAN COMAS no era només un aparcament pels cotxes, sinó que permetia afrontar la peatonalització, dignificació i pacificació del centre. Poder fer un centre del poble net, bonic i homologable als dels altres pobles. CAN COMAS no és un bolet on aferrar-se per resoldre temporalment la total absència de projecte pel poble, és un espai que cal pensar i articular en conjunt amb el poble i el seu centre, el seu cor. No ens fa res que ens copiïn senyors, però copiïn bé!.

La imatge, repetida i difosa de pakistanesos anant a votar massivament a les primàries del PSC, és una imatge lamentable. No perquè siguin Pakistanesos, com alguns ens han acusat als que hem denunciat els fets, sinó perquè és la utilització del feble amb finalitats partidistes i amb motivacions que desconeixem.

Però més greu que això és l’engany a què han representat aquestes primàries que es venien com un joc entre iguals, com un espai de confrontació d’idees, com un espai d’obertura a la ciutadania. Les cues de pakistanesos no han fet més que fer caure la tramoia de cartró pedra que ens tenien muntada, però l’obra de teatre hi era i estava pensada perquè ens empasséssim els pastorets de dalt a baix.

Sap greu pel PSC, que era i és un partit molt important a Catalunya, però a més sap greu per la política en general perquè perverteix i deslegitima aquells que defensem que cal començar a fer les coses diferents.

Perquè hi hagi regeneració democràtica, primer ha d’haver-hi democràcia i els valors que representa. Això és previ. És previ entendre que guanya qui té la força del convenciment i no de l’aparell, que els que voten són ciutadans lliures i informats, que hi ha una divisió de poders, que existeix la llibertat d’expressió i de pensament… Potser el problema per a la regeneració democràtica és que primer hem d’assentar millor els valors democràtics abans de voler regenerar-los.

NOTA: Aquest article forma part d ela meva col·laboració mensual amb el diari digital NacióGranollers 

Ahir vaig assisitir a una distreta xerrada el formador i divulgador Victor Kuppers [web] a l’Escola Pia. A més de passar uan bona estona i riure… molt fa pensar força sobre el que és importnat i el que no a la vida.

De fet el més important del que va dir és que “a la vida les cartes cauen un cop bones i altres dolentes, però el que distingeix la gradesa d’una persona és l’actitud amb que ens enfrontem a allò que ens va passant”.

Em va agradar la fórmula matemàtica que va plantejar: V=(C+H)xA. Que vol dir, que el valor d’una persona = ( coneixements + habilitats) x actitud. Recordem la gent no per les seves habilitats o coneixements sinó per la seva actitud és el que acaba fente xponencial la resta. 

En aquest sentit, va defensar tenir una actitud positiva perquè si perds l’actitud perds el multiplicador.  

També va estar molt enecertat en la reflexió sobre que estem tot força tarats. V aposar d’exempe per demostrar-ho el que passa massa sovint a un semàfor si es posa verd i no arranca el vehicle del davant. 

La dinàmica del dia a dia en porta a passar rutinàriament per la vida. A creure que l’important és tenir coses quan és tenir persones importants. “De tant normals que som hem creat un món d’anormals”.

L’actitud és trasmet per la cara, pel tracte amb els altres. I la cara va en el pack. Com deia un proverbi xinès de fa més de mil anys:  L’home que no riu no hauria d’obrir una tenda.